OBJECTIUS TEMPORADA 2011: Mitja marató Barcelona / Mitja marató Maresme / Curses 10 km / Triatló Sprint Mataró / Núria - Queralt 100 km / Matagalls-Montserrat / Burriac Atac / Mitja marató Mataró
.

Entrevista a Òscar Pérez, guanyador de la Tor des Geants 2012, l'anomenada cursa més dura del món

Última entrada: Unes vacances triplement intenses

Hidratació, alimentació i més, per Emma Roca

El millor de la xerrada que la campiona del món de raids va impertir a la botiga Annapurna de Barcelona

Calendari de curses de febrer i març 2013

Les curses més destacades dels mesos de febrer i març del 2013 en diferents distàncies i terrenys a Catalunya

diumenge, 29 de gener del 2012

Entrevista a Xavier Bonastre

La redacció d'esports de TV3 està formada per un gran nombre de professionals que, a banda de periodistes, són corredors. De tots ells, alguns més que altres, porten anys corrent per ciutats catalanes cada cap de setmana. Barcelona, Sabadell, Tarragona, Terrassa, Granollers entre moltes altres. D'entre els més veterans destaca en Xavier Bonastre (12/03/1961), que molts reconeixen pel seu inconfusible bigoti o per les seves retransmissions a TV3 (ara Esport 3) sobre tennis, atletisme o l'home més fort del món. Professor universitari, beatlemaníac i, sobretot, maratonià. Qui millor que ell per parlar de temes d'actualitat que coneix com ningú. Còmodament sentats a la cafeteria de TV3, en Xavier ens explica els ets i uts d'un esport que, tot i fer molts anys que el practica, encara no vol pas abandonar. Com ell mateix diu, "vull córrer fins que sigui molt gran, fins que el cos aguanti".




"Tenia claríssim que quan em recuperés del càncer tornaria a córrer"




· Quan comença la teva afició per el running?
La primera cursa la vaig fer el setembre del 1997, la cursa de la Mercè. Temps abans ja havia sortit a córrer alguna vegada quan m’agafava la neura, però molt esporàdicament. Aquell estiu me'n vaig adonar, mirant la bàscula, que allò no podia ser i que s’havia de solucionar. I la manera més ràpida i fàcil era córrer. I així es com vaig començar. 

· Quan vas començar a córrer sens dubte no hi havia tanta gent que practicava aquest esport com avui en dia. Quins factors creus que han influït a aquest boom?
Quan jo vaig començar a córrer deu n’hi dó, ja hi havia força gent tot i que és veritat que hi ha hagut un boom. Gent que fa més temps que corre, més entesa que jo, com el mateix Miquel Pucurrull, ho han analitzat. Crec que d’alguna manera, malgrat la crisi, vivim en la societat del benestar, vivim relativament bé i, sobretot en aquest esport, un arriba amb una certa edat. El procés que vaig fer jo, per exemple, és el que ha fet moltíssima gent: de cop i volta es troba amb fills, casat, amb 40 anys, amb una vida sedentària, que de jove havia fet esport però ho havia anat deixant i arriba un punt que diu: bé, això no pot ser. Llavors és quan molta gent recupera l’esport, i el més senzill, ràpid, còmode, que no necessites cap instal·lació, que obres la porta de casa i ja et pots posar a córrer. El factor de l’edat és molt important.

· Que diversos periodistes de TV3 com l’Arcadi Alibés, en Quim Robert o tu mateix correu des de fa anys ha tingut alguna cosa a veure amb el fet que, amb la creació d’Esport 3, es doni més ressò al running?
Clar, és lògic. Penseu que a la redacció d’esports de TV3, només la redacció, som 16 persones que correm. D’aquests 16, quan l’Arcadi ara fa dos anys va complir la seva marató nº 100, tots vam córrer la marató de Barcelona i tots la vam acabar. Aleshores, que hi hagi aquesta majoria de corredors ajuda. De totes maneres crec que som bastant curosos i quan mirem de donar informació d’una cursa, mirem alguns paràmetres.

-         ·Tants anys corrent no ha arribat un punt que et cansa?
Crec que arriba un punt que t’ho prens com una filosofia de vida, igual que si fossis un motorista.  Crec que et vas readaptant ja que, evidentment, amb l’edat ja no fas les mateixes marques que abans per la qual cosa t’has de saber adaptar. Si et readaptes i adeqües els entrenaments al que realment pots fer en cada moment...Abans entrenava 6 dies i ara 5. Cap problema. Jo vull tenir 80 anys i córrer. 

-       · Segueixes algun pla d’entrenament concret?
Al començament tenia un  noi, una mena d’entrenador que trucava cada setmana i que em controlava, em donava el planning d’entrenament. Ara ja amb el boom d’Internet, allà hi pots trobar el que vulguis, t’ho adeqües al teus horaris, al teu ritme i a la que has corregut una mica ja saps per on vas.




" Sempre m'he considerat maratonià i la marató és l'unica prova que preparo específicament " 


· L’Arcadi parlava, en el seu primer llibre, de l’anomenada marquitis, quan en els primers anys t’obsessiones amb les marques fins que arriba un punt que un ha de saber dir prou i veure que potser la condició física ja no és l’adequada per segons quins objectius. Llavors és quan es corre simplement per plaer. Has abandonat la marquitis?
L’etapa d’intentar batre les meves marques per descomptat que l’he superat, impossible, sigui la distància que sigui. En mitja marató tinc 1 h 22 minuts i l’altre dia vaig fer 1 h 31 min. Ara l’objectiu és baixar d’1 h 30 min., però res més. És a dir, sí que hi ha una mica de marquitis, en aquest cas de baixar d’una hora trenta, però no de batre les meves millors marques. Buscar aquells registres que estiguin al teu abast.

· Quina distància prefereixes?
Sempre m’he considerat maratonià ja que, de fet, l’única prova que preparo específicament és la marató. Em faig un planning d’entrenament pensant en que acabarà en aquella marató. Les curses que faig mentrestant són d’entrenament, no me les preparo. Miro les maratons que faré aquell any mentre que les mitges i els 10 mils, si fa no fa sempre són els mateixos.

-       · Has sigut sempre un corredor fidel a l’asfalt. T’has vist temptat alguna vegada de passar-te a la muntanya?
     Crec que he fet unes 418 curses i n’he fet alguna de muntanya, sí. N’hi ha una que m’agrada bastant que ja l’he feta tres vegades, la Cursa dels Tres Pics, per l’Ametlla de Merola i tot aquella zona. La muntanya, però, em fa una mica de por pels descensos, els troncs, les pedres...Ara estic convencent a l’Arcadi per fer la Trailwalker d’Intermón Oxfam, una cursa de 100 km a fer en 32 hores. Però realment a la muntanya em fa por lesionar-me.



Xavier Bonastre en una de les retransmissions del torneig Godó


-       · T’ha sorprès el fet que últimament molta gent s’estigui passant, no només a la muntanya sinó a fer curses cada vegada més llargues?
     No, jo crec que la gent busca nous reptes. Al veure que ja no poden superar les seves marques busquen nous al·licients. Córrer és intrínsecament avorrit i hi ha gent que després de córrer moltes vegades les mateixes curses, s’avorreix i busca nous reptes. Anar a buscar curses de resistència és un procés habitual, no m’estranya. L’Arcadi i jo som bastant repetitius, sempre fem més o menys les mateixes curses, però afegim coses noves cada any.

-     · La Marató de Barcelona està agafant cada vegada més magnitud i nivell fins al punt que en la pròxima edició es poden superar els 18.000 participants. Creus que pot arribar a ser amb els anys de les millors del món?
N’estic segur que sí. Ara mateix està a punt, sí no ho és ja, de ser una marató referent a Europa, per el nombre de participants. Em sembla que ara mateix, excepte Londres, París i Roma, la més multitudinària ja és Barcelona. És curiós perquè París, referent europeu i mundial, va patir el mateix procés que Barcelona. París va haver-hi un any que no es va fer, igual que aquí el 2005. També per la contractació d’RPM, organitzador del Dakar, el Tour de França i altres.  A més, si la marató l’aconsegueixes vendre també com un referent turístic, encara millor. L’ajuntament ha fet seva la proba i això ha sigut molt important per l’èxit d’aquests últims anys perquè si ho montes bé, el potencial que té Barcelona és enorme. Per mi l’únic aturador a aquest augment de corredors i del boom d’aquest esport és el preu de les curses. 

" Perseguir el dopatge és una tonteria, és una batalla perduda "


-    · En el món del running popular últimament s’ha creat molta polèmica amb el famós carnet del corredor que imposa la Federació Espanyola, del qual la majoria de corredors n’estan en contra? Comparteixes també la seva postura?
Sí, totalment. Que la Federació Espanyola d’Atletisme vulgui lucrar-se gràcies als corredors populars és molt lamentable, tenint en compte que la Federació mai ha fet cap cas a l’atletisme popular. Però clar, han vist que això és un boom, que s’estan fent molts calés i que hi ha empreses que estan guanyant molts diners, és un negoci. Tot i això, sembla que ara s’estan fent enrere perquè s’han trobat que els corredors d’elit no poden competir en aquestes curses perquè no estan dins del calendari de la Federació Espanyola. Grans curses com la Marató de Barcelona s’han trobat amb una situació difícil i s’han posat del costat del corredor popular, que des de sempre és el seu client. Però bé, jo crec que és una cosa que no té cap futur perquè la gran majoria d’estaments afectats, populars i elit, hi estan en contra i la Federació s’ho acabarà empassant.

-       · La principal lacra d’aquest esport que malauradament està des de fa molt temps en primer pla és el dopatge, amb casos mediàtics com els de Marta Domínguez o més recent de Blanco, a qui han retirat cautelarment la sanció. Creus que hi ha una solució per acabar amb tot això?
Jo sóc molt radical amb el tema del dopatge, però ho soc a la inversa del que suposo que la majoria de gent s’imagina. El cas d’en Blanco mateix, ara li han donat la cautelar i sembla li podrien rebaixar un any. Aquesta és la llei, no? Doncs endavant, ell s’agafa a la llei. Ara, la meva opinió al respecte de tot això és que perseguir el dopatge és una tonteria. És una batalla perduda i, per tant, que cadascú es pengi de la corda que li vagi més bé. 

-       ·  Però no creus que d’aquesta manera potser es desprestigia l’esport?
      És una opinió que em sembla molt bé i és molt respectable, que és la que tenen aquells que aposten per una sanció de per vida. Però la llei no és aquesta, que la canviïn. Hi ha països que dopar-se és delicte, com a Itàlia que els fan un batuda i els posen a la presó. Però aquí no. Bé, per això en Y. Noah va fer aquelles declaracions. Potser té part de raó perquè aquí la llei és bastant permissiva, bastant o molt. Però, en tot cas, crec que el dopatge sempre va per davant dels sistemes que hi ha per detectar-lo. Per tant, entenc que és una batalla perduda. Quan estan detectant un tipus de dopatge, ja se n’està fent un altre. Però estem parlant d’esport d’elit, no és sa. A part, sovint és menys esport i més espectacle. El Tour de França mateix, on pugen i baixen muntanyes durant 21 dies i després et diuen: és que mengen pasta, entrenen molt... No, això no s’ho creu ningú.  Ho sento però no m’ho crec. Això no hi ha cos humà que ho aguanti. I no vull dir que tots són uns drogoaddictes ni res. Però, escolta, ni ho sé ni ho vull saber. Però crec que la millor manera d’acabar amb la polèmica és dir: mira, que tothom es prengui el que vulgui i que cadascú vetlli per la seva salut, que ja és grandeta. És una opinió molt radical però és que n’estic fart d’aquesta història. A la NBA ho tenen molt clar, allò és un espectacle. Als Jocs Olímpics, per exemple, volen que hi prenguin part els millors de l'NBA i potser amb ells fan una mena d'excepció en l'aspecte dels controls. 

-     · Creus que hi ha algun tipus de complot contra Espanya amb les declaracions de Noah, el Tour de França, UCI etc, sobretot pels mitjans francesos?
Crec que hi ha un component bàsic que és l’enveja, amb els ciclistes espanyols guanyant el Tour de França, en Nadal a Roland Garros. Però, d’altra banda, també crec que tenen una mica de raó amb la permissivitat i la llei a Espanya. Ara, tant com complot, no ho crec. Clar, posant-nos en el seu lloc, el país veí que mai guanya res ara resulta que ho guanya tot: el bàsquet, l’handbol, el futbol, el motociclisme, el tennis. Entenc que des de fora es pugui fer la reflexió i que es pugui sospitar. 

-     ·  El rendiment de la selecció espanyola en les últimes competicions oficials ha sigut escàs. Sembla que la culpa, més que recaure en els atletes, recau en Odriozola i la seva directiva. Creus també que és el veritable culpable?
En el fons Odriozola no competeix, això és obvi. Però sí que el president d’una federació, sigui la que sigui, estigui tants anys com a president...no pot ser bo, no només per la pròpia salut democràtica sinó pel propi rendiment federatiu. El normal són 8 anys, això és l’estàndard. És el que el mateix Aznar va fer. Sí que al estar tants anys pot fer que no sigui bo pel funcionament, també en relació als propis atletes, que fa que no es puguin motivar d’una manera diferent. Crec que seria més saludable que el senyor Odriozola deixés el càrrec. Sembla que no s’ha sabut portar una renovació de la elit.  Tots són molt grans i sembla que no hi ha un relleu clar, i això sí és feina de la Federació. 

· La feina a TV3 t’ha permès compaginar bé la feina amb l’esport?
Home, si tu estàs treballant 12 hores diàries 6 dies a la setmana i arribes a casa sempre cansat...has de tenir molta moral per dir: bé, quan acabi vaig a entrenar. Però la veritat és que sí, aquí a TV3 les condicions són molt bones. El dia té 24 hores, diguem que si en dediques 8 a dormir i 8 a treballar, te’n queden 8 més per fer altres coses. T’ho pots muntar. Home jo he anat a les 11 de la nit a entrenar perquè aquell entrenament no me’l podia perdre. Però, insisteixo, crec que en la majoria de feines es pot. 

-      ·  Recentment es va produir una polèmica entre Josef Ajram i Mireia Miró que es van arribar a creuar paraules per Twitter quan la Mireia va insinuar que el ressò mediàtic de certs esportistes no estava en referència amb el seu rendiment esportiu. Que n’opines?
      Clar, el Josef Ajram sap vendre el seu producte i, en canvi, la Mireia no. M’imagino i segur que la Mireia es deu passar la vida entrenant i no deu tenir gaire temps per altres coses però... Mira, en Kilian Jornet ara comença a tenir una certa visibilitat mediàtica. Però la veritat és que l’Ajram s’ha sabut vendre molt bé. Jo el vaig conèixer a la Marató de Barcelona, que em va saludar. Però és això, qui sap vendre’s mediàticament... Bé, en Blanco en això és el rei.  Ara que ha organitzat la Sansi, portar 4.000 persones entre Viladecans i El Masnou a córrer 5 km... és increïble. 

-       ·  Però et sembla just?
No, no dic que sigui o no just, només que l’Ajram s’ha sabut vendre molt bé. Clar, on està la justícia aquí? Per un mitjà de comunicació si ens ve l'Ajram i ens ven una pel·lícula de 5 ironamns seguits, amb unes imatges collonudes i tal... i resulta que la Mireia Miró... jo no sabia qui era fins que no m’ho heu dit vosaltres, amb això t’ho dic tot. Clar és que tot és publicitat. Si vols aconseguir que la TV t’ho tregui, que un càmera i algun periodista vagi a la muntanya a veure’t, t’ho has de muntar tu i aconseguir tenir imatges teves competint, com sigui. Això l’Ajram ho ha fet. Si tu vols tenir visibilitat has de sortir a la televisió, sinó no existeixes. Això és així.  

   " Quan vaig veure el cas d'Abidal vaig dir: aquest noi pot jugar la final de Champions "


·  L’estiu de 2006 se’t va detectar un càncer al colon i metàstasi al fetge. Amb dos intervencions en vas tenir prou ja que, a banda, vas utilitzar un altre tipus de medicina. Com va ser?
Efectivament, és així. Entre una operació i l’altra vaig conèixer un metge, el doctor Andreu Álvarez, que fa molts anys va tenir problemes de salut que la medicina convencional no aconseguia resoldre-li i va decidir investigar sobre l’acupuntura, homeopatia, quiropràctica, imants... i a l’aconseguir trobar-hi una solució va decidir seguir investigant i ha sigut un dels homes pioners a l’estat en temes de medicina alternativa. Durant la primera visita vam xerrar i el que em va explicar vaig considerar que tenia sentit i des d’aleshores vaig amb ell, fent també la medicina estàndard, està clar. Va dir-me una cosa que em va semblar molt definitiva: “Tu ara que acabes de passar per un càncer tens dues opcions, una, fer les revisions que et vagin dient i quedar-te amb els braços creuats esperant a que no es torni a reproduir una altra vegada; o dues, intentar fer de més a més alguna cosa perquè aquest càncer no es reprodueixi i no quedar-te de braços creuats esperant”. I clar, sempre t’ajuda més psicològicament el pensar que estàs fent alguna cosa per intentar que això no torni a passar i a més si és reforçant el mateix sistema immunitari. El primer que em va fer fer va ser deixar la carn i fer-me vegetarià i ja fa cinc anys que ho sóc, t’hi acostumes. També em va donar una sèrie de medicaments homeopàtics, tots preventius. L’altre dia llegia un article on el Ministeri de Sanitat deia que l’homeopatia no serveix per a res i sí, és possible que no serveix-hi per a res. Jo simplement sé que durant els últims cinc anys a mi no se m’ha reproduït per tant de moment em va bé.

-       · En algun moment vas pensar que no tornaries a córrer mai més?
     Quan em van dir que tenia càncer l’oncòleg em va dir que hauria de deixar de córrer però em va venir al cap de seguida exemples d’altres corredors i esportistes que després d’haver passat per un càncer van continuar amb l’activitat física i l’hi ho vaig comentar. No em va saber respondre però jo vaig tenir claríssim que quan em recuperés tornaria a córrer, i al cap de tres mesos després de l’operació ja estava corrent la Cursa dels Bombers. Per això quan vaig veure el cas de l’Abidal, el dia que va anar a un entrenament i es va abraçar amb els companys, estava a la redacció i vaig dir: aquest noi pot jugar la final de la Champions! I quan vaig va reaparèixer a la semifinal contra el Madrid els hi vaig dir: ho veieu!

-     ·  Per tant al córrer no t’ha deixat cap seqüela física?
Jo crec que no, tot i que després d’operar-me les meves marques van baixar en picat, també és perquè ara sóc més gran, però crec que el descens en els resultats ha sigut més en picat potser per això. De totes formes hagués anat baixant els resultats amb el pas del temps, potser ara en comptes de córrer la mitja marató en 1.31 la podria córrer amb 1.29 però bé, tampoc vindrà de dos minuts.


     1 x 1. Què n'opines de...

Haile Gebresselasie: L’etern somriure, un crack

- Samuel Wanjiru: Quina pena

Marta Domínguez: (s’ho pensa) Mentre no es demostri el contrari esportivament només la podem admirar. Haurà de conviure amb el dubte

Marcel Zamora: Els ironmans i ironwomans els admiro molt...Admirable


Kilian Jornet:  Brutal, excepcional

Jaume LeivaAquest sí és un exemple a seguir. No el van agafar pels Mundials de Daegu, una odriozolada més, i pensava que s'enfadaria molt però en canvi s’ho va prendre amb filosofia. Chapeau, s’ho mereix.



Última volta

- Un esportista? Àlex Corretja
- Una competició? El torneig de Wimbledon
Un record personalEn tindria dos, al acabar la primera marató, a Barcelona i l’altre i del que n’estic molt orgullós a nivell personal és el d’haver fet les dues curses de 100 km.
- Una cursa? La marató de Nova York
Una resultat? Dos, el 0-5 històric del Bernabéu del 74 i el 2-6 del 2009
Un desig per aquest 2012? Molts, però crec que el bàsic seria que es comencés a acabar la crisi





Moments després de finalitzar l'entrevista, tot un plaer



    Agafa'm si pots


dissabte, 28 de gener del 2012

Esmicolant rècords

En l'època en que ens trobem, parlar de rècords, de superacions constants i de arribar a punts inimaginables per a la majoria acostuma a ser normal. En tots els àmbits passa i en l'esportiu, més si cap. Sense anar més lluny el F.C.Barcelona està fent història de manera rotunda, amb claredat i inesperadament, ja que molts pocs (per no dir ningú) s'esperaven que l'equip de Guardiola donés tal rendiment quan un 8 de maig de 2008 la junta de Joan Laporta el va escollir per portar el timó de la nau blaugrana.
Dins d'aquest món de l'esport, el running no està fora d'aquesta bombolla màgica i també està ple de reptes, proves, derrotes, victòries, proeses, superacions personals i col·lectives i moments d'història, que seran recordats pels temps del temps i per moltes generacions.

A molts ens sorprèn (als propis corredors els primers) que una persona pugui córrer 160 km en 20 hores 36 minuts, el temps que va fer Kilian Jornet en l'última edició de l'Ultra Trail du Mont-Blanc, el temps que qualsevol de nosaltres gastaríem en fer la meitat d'aquesta distància (o menys!). O que una persona faci 2010 km's en 31 dies en solitari (mitjana de 70 km/dia), com va fer la grega afincada des de fa molts anys a Catalunya, Alexandra Panayotou.  

Darrere d'aquestes gestes hi ha molt d'esforç, de patiment, esperit de superació, sí, i també molt de talent. Un dels àmbits on hi ha mes talent acumulat i on cada vegada s'esta anant més al límit, estirant la corda de la incredulitat, és la prova reina, la marató.

Com informa la revista Planeta Running, aquest mateix matí s'ha disputat la Marató de Dubai, als Emirats Àrabs. A part de celebrar-se en un dels territoris més rics que hi ha actualment al món (on sembla que el concepte crisi està encara per descobrir), la Marató seria una més si no fos pel que ha passat enguany.

És habitual que, des de ja fa uns anys, cada hivern es reuneixin a Dubai els millors corredors del món en la distància, evidentment la gran majoria de raça negra. I perquè? Doncs pels premis que s'hi donen. Ni més ni menys que 250.000 dòlars pel vencedor. Tot i que el nivell és espectacular, val la pena fins i tot lluitar per entrar entre el top 10 ja que el desè s'endú 10.000 dòlars.

El guanyador d'aquest 2012 ha sigut el debutant Ayele Abshero, etíop, que ha guanyat amb un fenomenal temps de 2h 04:23. A 2:57 minuts/km.

El guanyador del 2012 a l'arribada


Tot i això, la notícia no està en la victòria d'aquest jove de 21 anys ni en els increïbles premis en metàl·lic que s'atorguen sinó en que fins a quatre corredors han baixat de 2h 05 min. i vuit de 2. 06 min.
Abshero, a més, ha batut el rècord de la prova, en mans del més gran, Haile Gebrselassie. Segon i tercer han sigut Kemal i Geneti, també d'Etiòpia.

Aquests temps confirmen aquesta marató com una de les més ràpides del panorama actual i obté, en l'edició d'aquest any, la millor mitjana en marques de la història pel que fa a categoria elit.

Ja que parlem de proves internacionals, aquí deixem un petit calendari de curses arreu del món (principalment maratons). Les dates són per anar-hi més dies a part del de la cursa ja que formen part de Sportravel, una agència que ofereix pacs de viatges a  curses de renom. Si algú pot i vol, aquí probablement trobarà alguna opció. N'hi ha que realment donen ganes d'anar-hi. Llàstima que estiguin tant lluny...


21 a 28 febrer: Marató de Tokyo
16 a 19 març: Marató de Roma
15 a 19 maç: Mitja marató de Nova York
16 a 21 maig: Marató de Xina
6 a 10 setembre: Marató Jordania
28 set. a 1 octubre: Marató de Berlin
5 a 9 octubre: Marató de Chicago
18 a 22 octubre: Marató de Groenlandia
31 oct. a 4 novembre: Marató del Marroc

Alguns dels 5164 esglaons que s'han  de fer a la Marató de Xina


Agafa'm si pots

diumenge, 22 de gener del 2012

Cursa de Sant Antoni 2012: aprenent a patir

Aquest matí he corregut la 34a Cursa del Barri de Sant Antoni, la meva segona després de participar-hi l'any passat. Tot i que tenia ganes de tornar-me a enfundar un dorsal - de fet no ho feia des de l'any passat, als Nassos - i la cursa era idònia per fer-ho bé, no venia en el millor moment. En plena època d'exàmens, amb prou feines puc entrenar uns dos dies a la setmana, tres a molt estirar. Així és difícil preparar-se i poder millorar la forma encara que sigui progressivament. 
Aquest cop, mitja hora abans de començar la cursa ja estava preparat, amb el dorsal posat i gaudint de l'ambient especial que hi ha sempre en aquesta cursa, on els habituals d'aquest món sempre s'hi deixen veure.

Moments abans de la sortida

La sortida, de manera idèntica a l'any anterior, ha sigut difícil i una mica estressant. Molta gent volent passar el més ràpid possible entre uns carrers estrets. Semblàvem sardines. 
La motivació inicial, però, s'ha anat apagant conforme una molèstia al pit m'ha començat a aparèixer cada vegada amb més intensitat. Amb els minuts el "flato" s'ha anat notant més. Tocava patir doncs. El ritme bo del principi ha anat disminuint mica en mica i amb el pas dels km's cada vegada patia més. La recta de la Gran Via de les Corts Catalanes se m'ha fet més llarga del que ja ho és per si mateixa. Tot i les circumstàncies i la sensació d'anar cada vegada més lent, cap al km 7,5 el dolor ha desaparegut una mica, la qual cosa m'ha permès apretar una mica el ritme. Tant és així que els últims dos km's els he fet "relativament" ràpids i he recuperat part del que havia perdut al llarg de gairebé tota la cursa. Com a mínim he pogut fer la recta d'arribada a un ritme alt i fort. Qui no es conforma és perquè no vol, que diuen. 

El temps final real ha sigut de 42:21, quedant 10è de la categoria, 705º de la general (de 3517) i millorant en 30 segons la marca de 2011 en aquesta mateixa cursa.

Com dic no estic satisfet ni de la cursa ni del resultat, i més tractant-se d'una cursa plana adequada per fer marca. Però bé, tampoc s'ha d'oblidar que sense temps per entrenar poca cosa més es pot fer. Suposo que m'he de quedar amb la part bona: he sabut patir durant la major part de la cursa sense defallir.

Dorsal de la cursa

Destacar, de totes maneres, la bona cursa que és Sant Antoni en quant a organització. Un dorsal bonic, una bossa d'obsequis força completa (amb un DVD de les semifinals de Champions Barça-Madrid de l'any passat inclòs), servei de dutxes (aquest any habilitant la planta baixa amb unes dutxes millors i més espai per canviar-se) i guarda-roba. Ah, i concretament una voluntària  que t'indicava en tot moment on trobar els serveix, dutxes etc. Tots molt amables. Amb aquestes condicions i si segueix així, és una cursa candidata a repetir-la molts anys.

Ara, en principi, no tornaré a córrer fins el mes que ve, un dels grans objectius d'aquest primer tram de la temporada: la Mitja marató de Barcelona (26/02). Espero poder aprofitar el mes de febrer per entrenar més i millor, si tinc temps esclar.

Classificacions de la cursa


Agafa'm si pots

diumenge, 15 de gener del 2012

10.000 !!

El blog, amb un any i poc de vida (encara recordem aquell mes de setembre de 2010, quan això va començar),  ha arribat a les 10.000 visites. El temps que hem tardat en aconseguir-ho la veritat és que no sabem si és molt o poc però, de fet, tampoc és gaire important. Per a en Max i jo és una notícia fantàstica que ens fa molta il·lusió i que, sobretot, ens fa tirar endavant amb més força, empenta i ganes. Tots els reptes que tenim per a aquesta temporada els volem explicar aquí i compartir-los amb tothom, amb multitud de companys de blogs (i de fatigues, encara que sigui a distància): en Pol (trainingmataró), en Carles Aguilar, l'Eric Vela i tot l'equip d'enfilant el camí, en Josep Cruz, Jose Trejo, Mariona entre d'altres. Segur que ens deixem algú. Moltes gràcies a tots per visitar el blog!


Com era la intenció des del primer dia, hem volgut no només compartir cròniques i reportatges de les nostres curses sinó també, a causa de la nostra afició per aquest àmbit, oferir continguts "periodístics", o ja que no en som professionals, oferir com a mínim coses que s'hi assemblin una mica. Així doncs, hem ofert algunes entrevistes que creiem que han sigut interessants i és un projecte que volem seguir treballant. Tenim ja alguns noms al cap per a aquest any i, sense anar més lluny, ben aviat publicarem l'entrevista a Xavier Bonastre, tot un expert d'aquest món. 
A banda, d'aquí poc temps tindrem el plaer d'entrevistar un autèntic crack. Serà una sorpresa fins al final però n'estem segurs que només el fet de poder-lo entrevistar ja serà un èxit total.

Esperem doncs no quedar-nos en aquestes 10.000 visites sinó seguir sumant. 

Moltes gràcies!


Agafa'm si pots

dijous, 5 de gener del 2012

Calendari de curses gener i febrer 2012

Durant l'any passat vam publicar alguna que altra vegada, a punt de començar el mes, un calendari amb les curses més destacades d'aquells dies, de diferents distàncies i terrenys. El que era un fet puntual ara el volem convertir en habitual per la qual cosa amb el calendari que tot seguit oferim encetem els calendaris de 2012, on cada mes intentarem posar les curses més destacades que nosaltres creiem interessants. A més, com que algunes de les competicions pot ser que ja hagin tancat inscripcions -sobretot les que es disputen les primeres setmanes del mes-, el calendari inclourà dos mesos, per tal què aquell que hi estigui interessat tingui temps d'informar-se de la cursa i d'inscriure's sense que les inscripcions s'exhaureixin. Així doncs, aquí posem el calendari de gener i febrer. Qualsevol competició que no aparegui i que voleu destacar, només ens ho heu de dir.


GENER 



CURSA MAR I MURTRA 


Dia i hora: Diumenge 15 - 9:30 h.
Lloc: Blanes
Distància: 20 km (terra)
Més informació aquí


MITJA MARATÓ SITGES


Dia i hora: Diumenge 15 - 10:15 h.
Lloc: Sitges
Distància: 21,097 km / 10 km (asfalt)
Més informació aquí




CURSA BARRI DE SANT ANTONI

Dia i hora: Diumenge 22 - 9:30 h.
Lloc: Barcelona
Distància: 10 km (asfalt)
Més informació aquí



MITJA MARATÓ CIUTAT DE TERRASSA

Dia i hora: Diumenge 29 - 10 h.
Lloc: Terrassa
Distància: 21,097 km (asfalt)
Més informació aquí


10 KM VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Dia i hora: Diumenge 29 - 10 h.
Lloc: Vilafranca del Penedès
Distància: 10 km (asfalt)
Més informació aquí




FEBRER


MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

Dia i hora: Diumenge 5 - 10:50 h. 
Lloc: Granollers
Distància: 21,097 km (asfalt)
Més informació aquí



DUATLÓ DE CALAFELL

Dia i hora: Diumenge 5 - 10 h.
Lloc: Calafell
Distància: 
- 5 km running
- 20 km bicicleta
- 2,5 km running 
Més informació aquí



MITJA MARATÓ DE GAVÀ-CASTELLDEFELS

Dia i hora: Diumenge 12 - 9:30 h.
Lloc: Gavà
Distància: 21,097 km (asfalt)
Més informació aquí


TROFEU CIUTAT DE BADALONA 

Dia i hora: Diumenge 19 - 9:00 h.
Lloc: Badalona
Distància: 10 km (asfalt)
Més informació aquí



MARATÓ HIVERNAL DE CAMPDEVÀNOL

Dia i hora: Diumenge 19 - 8:00 h.
Lloc: Campdevànol
Distància: 42,195 km/ 15 km (muntanya)
Més informació aquí



MITJA MARATÓ DE BARCELONA

Dia i hora: Diumenge 26 - 8:45 h.
Lloc: Barcelona
Distància: 21,097 km (asfalt)
Més informació aquí


CABRILENCA

Dia i hora: Diumenge 26 - 7:30 - 8:00 h.
Lloc: Cabrils
Distància: 20 km (muntanya)
Més informació aquí



Agafa'm si pots

diumenge, 1 de gener del 2012

Crònica Cursa dels Nassos


Ja hem començat el 2012 i com no podia ser d’una altra manera vam decidir tancar l’any de la forma que més ens agrada, corrent, participant a la tretzena edició de la “Cursa dels Nassos” de Barcelona. Enguany ha sigut la nostra tercera participació en aquesta cursa, una cursa que dues edicions enrera donaria lloc al nostre tret de sortida a les curses populars i que per tant afrontem cada any amb especial il·lusió i ganes. Aquest any ens acompanyarien a la cursa en Joan (en la seva segona participació a la cursa dels nassos) l’Òscar i en Nicolau (que fèia el seu debut en una cursa de 10km.


Un cop vam trobar-nos a Barcelona, ja que per motius diversos no vam sortir tots desde Mataró, vam anar a recollir els dorsals i la bossa del corredor, vam dinar una mica a la plaça que hi ha al costat de la sortida i vam preparar-nos per afrontar la sortida. En David sortia desde el tercer calaix, en Joan i jo ho fèiem desde el cinquè i l’Òscar i en Nicolau ho fèien desde el darrer calaix ja que no havien pogut acreditar cap marca.


El primer tret de sortida va ser per els corredors amb cadira de rodes i un minut i mig després va tenir lloc la sortida per els 4 primers calaixos i per tant la d’en David. 5 minuts més tard vam sortir nosaltres. Per sort, al haver fraccionat les sortides en calaixos el nostre era el primer de sortir, fet que ens va evitar haver-nos de trobar en mig de l’embús de corredors habitual de cada any. Van donar el tret de sortida i vaig desitjar-me sort amb en Joan, teniem la llebre dels 45 minuts just al costat i tot i fos molt temptador intentar seguir el seu ritme per assegurar-me una millor marca personal per acabar l’any era coneixedor de les meves possibilitats reals i vaig decidir no emportar-me per l’optimisme, havia pogut fer només tres entrenaments comptats desde setembre, de tirades molt curtes i no massa esparençadores així que de seguida vaig tocar fusta i vaig deixar que en Joan m’agafés ventatge ja que ell va decidir sortir fins i tot a un ritme més alt del de la llebre. La meva única intenció era la d’intentar trobar un ritme que em permetés acabar la carrera sense haver de patir i a poder ser que fós constant durant tota la cursa així que ja que no portava rellotge vaig haver de guiar-me molt intuitivament i escoltant tot el temps les meves passes. Els primers quilòmetres els vaig correr a una distància que em permetia veure encara la llebre dels 45 minuts, sabia que sempre que aconseguis veure-la voldria dir que estaria anant a una velocitat que em permetria obtenir una marca per sota dels 50 minuts (que considerava com a bon resultat degut a la gran falta d’entrenaments). Van anar passant els quilòmetres i em sentia que havia trobat un molt bon ritme que no em costava de mantenir, vaig fer el pas pels 5 quilòmetres amb un temps de 24 minuts i 6 segons, multiplicant aquest temps per dos vaig pensar que podria fer un temps de al voltant dels 48 minuts i 20 segons. Vaig decidir seguir corrents i cap al setè quilòmetre i abans d’entrar a la Diagonal vaig començar a notar com les cames em pesàven una mica més que als quilòmetres inicials, vaig decidir no intentar abaixar el ritme perquè sabia que si ho fèia hagués estat contraproduent i no m’hagués servit per recuperar-me sinó que m’hauria produit més cansament. Un cop vaig veure el senyal lluminós dels 8 quilòmetres vaig agafar forces i vaig decidir augmentar el meu ritme, consient de que havia perdut una mica de temps en els quilòmetres anteriors. La constant currua de gent que trobes a banda i banda dels carrers és sempre un al·licient per encoretjar-te i donar-li la mà de tant en tant a alguns dels nens que surten a veure’t en dona les forces necessàries per acabar d’apretar als quilòmetres finals. Després de gairabé 2 quilòmetres en línea recta per la Diagonal girem cap a la dreta per afrontar els últims 400 metres abans de l’arribada, en aquest instant acabo d’apretar i intentar anar més ràpid, a l’horitzó veig com van pujant els segons i veig que no aconseguiré millorar el meu registre de l’edició anterior (i també millor marca personal) lluny de “desanimar-me” decideixo acabar de fer un sprint final per aproximarm-hi el màxim possible i passo la línea de meta amb un temps final de 48 minuts i 35 segons, 1 minut i 10 segons més lent que l’any passat però molt content perquè l’últim precedent d’una cursa de 10km eren els 51 minuts i 6 segons que vaig fer a l’11 de setembre a Mataró. Vaig retrobar-me amb en David i en Joan que ja havien arribat, van fer uns temps de 42 minuts 02 segons i 45 minuts 21 segons respectivament, tots dos molt a prop de poder batre les seves millors marques personals. Més tard van arribar l’Òscar i en Nicolau, van acabar la cursa amb uns temps de 53 minuts 6 segons i 50 minuts i 13 segons respectivament, l’Òscar va tenir problemes de flato durant gairabé tota la cursa, fet que li va fer haver d’abaixar el ritme i no trobar-se còmode corrents, en Nicolau en cambi molt satisfet amb el seu primer resultat en una cursa de 10km, de ben segur que tots dos seran capaços de millorar els seus registres en la pròxima competició a la que participin.


Òscar, Max, David, Nicolau, Joan



Vam agafar el tren i vam tornar cap a Mataró, amb el temps just per dutxar-nos, sopar amb la familia i menjar els 12 raïms per deixar enrere l’any 2011 i començar el 2012.



- El millor de la cursa: Com sempre l’ambient, la gent que surt al carrer i el número de corredors que aquest any s’havia arribat al record de la prova de 10000 inscrits.


- El pitjor de la cursa: La sensació que et queda al saber que havent pagat 13€ (o 15€ en el cas dels que no disposen de xip groc) de que (tot i ser secundari) la cursa del corredor que cada any estava carregada de diferents obsequís aquest any fos simplement una samarreta de la cual només en quedava una única talla XL i sobretot que s’hagués tret el servei de dutxes dins dels vestidors del pavelló. No crec que amb una cursa on si hi ha hagut 10000 inscrits i per tant s’han recollit una quantitat de diners al voltant dels 140.000€ fós molt car permetre als corredors que ho necessitessin de fer-se una dutxa d’aigua calenta un cop havien acabat la cursa. D’arcord que hi ha crisi, i un compte es que potser s’hagin perdut alguns sponsors que oferien més obsequis per la bossa del corredor, però elimintar el servei de de dutxes i prohibir l’entrada als vestidors, que no hi hagués servei de dutxes i que només hi hagués un lavabo disponible dins del pavelló, ho sento però per molta crisi que hi hagi no crec que es pugui justificar de cap manera. Cop lleig per part de l’ajuntament de Barcelona perquè repeteixo que només amb els diners recollits de les 10.000 inscripcions s’arriba a una xifra de 140.000€, sap greu. Esperem però que sigui només cosa d’aquest any i que l’any que ve poguem ressaltar com a el millor de la cursa el retorn de la dutxa un cop acabada la cursa!


Carlos Castillejo, guanyador de la cursa (29:29)




Des d’aquí només ens queda dir que esperem que hagueu tingut una molt bona entrada d’any i desitjar-vos un feliç any nou a tots.


Salut i quilòmetres!




Agafa’m si pots

Delicious Digg Stumbleupon Favorites More