Crítica 1
Un protagonista a l’alçada de
les muntanyes
Cims petits, grans o majestuosos, roques arrodonides o
punxegudes, arbres, flors, pluja, neu, glaç, vent... Es pot dir que és un elogi
a la natura, a la muntanya de veritat, que impressiona fins i tot als més
enamorats i que està omnipresent al llarg de tot el film. Però l’autèntic
protagonista és un Kilian Jornet que es despulla davant la càmera.
A
fine line (Una fina línia) és
una pel·lícula en clau documental, emotiva, intensa i d’estructura senzilla,
que amb mitjans tècnics escassos se serveix de l’espectacularitat dels
paisatges per formar el relat. Amb Jornet, campió del món de curses i d’esquí
de muntanya, com a fil conductor i sota la brillant direcció de Sébastien
Montaz-Rosset, es dóna a conèixer una petita dosi de la personalitat del
corredor però, sobretot, es fonamenta en el projecte Summits of My Life. Amb
data de finalització prevista pel 2015, Jornet intentarà pujar algunes de les
muntanyes més temudes del món, com l’Elbrús, l’Aconcagua o l’Everest, amb
l’afegitó de superar en cada una d’elles el rècord actual.
Concretament, es presenta el primer any del projecte, que
el corredor culmina amb la travessia al Massís del Mont Blanc, marcada per la
mort del seu company de fatigues. El campió mundial, Stephane Brosse, es va
deixar la vida al caure d’una cornisa de neu quan acompanyava a Jornet. El
tractament de l’infortuni era una de les incògnites que plantejava la
pel·lícula. I el director l’ha sabut resoldre de forma elogiable. Amb una
càrrega emotiva potent però justa, amb tacte, sense caure en el
sensacionalisme, es presenta al francès com un lluitador que va morir fent el
que més li agradava. Les reflexions que fa Brosse en diversos moments del film
ressonen en les ments dels espectadors un cop descobreixen el tràgic succés.
Si programes dedicats al corredor sabadellenc, com El Convidat o Temps d’aventura, van ajudar a descobrir-lo, A fine line suposa un pas més. Jornet transmet, amb el seu discurs,
un seguit de valors que costen de trobar en l’esport d’elit, com la
simplicitat, l’amor, el respecte per la natura, l’austeritat o l’esforç. El
català parla igual que corre: decidit però amb modèstia, com si volgués passar
sempre desapercebut.
Unes reflexions que impliquen a l’espectador i que es
poden traslladar al dia a dia. “Ningú ens va dir que hi anéssim. Ningú va dir
que seria fàcil. Algú va dir que som els nostres somnis. Que si no somiem, estem
morts. Què busquem? Potser viure?”.
Amb unes estampes que per moments ens recorden al National
Geographic, l’espectador hi reconeix el segell del director. Unes imatges
–moltes d’elles àrees- fascinants i tècnicament brillants que ens traslladen a
un entorn idíl·lic dels Alps francesos, que revelen la perillositat en la que
sovint se situa Jornet i la fina línia que separa la vida de la mort. Un dels
riscos que plantejava el film era que l’excel·lència dels continguts visuals
empetitís a Jornet però Montaz-Rosset ha sabut trobar l’equilibri, de manera
que el català està a l’alçada de les muntanyes que hi apareixen.
Entremig, s’ofereixen escenes més intimes que humanitzen el
protagonista, com una habitació desordenada pròpia d’un adolescent, uns
esmorzars a base de pa amb xocolata o una llista de curses que havia somiat
guanyar i que avui és un conjunt de gargots.
És, doncs, un reconeixement a la personalitat d’un atleta
que ha sabut fer de l’esport el seu mode de vida i de la muntanya el seu
hàbitat natural. 50 minuts transparents, de passió i vertigen.
Fitxa
tècnica
Títol original: A
fine line – Summits of my life
Direcció: Sébastien
Montaz-Rosset
Producció: Lymbus,
Montaz-Rosset Film
Música original i
disseny de so: Zikali
Guió i edició:
Kilian Jornet, Sébastien Montaz-Rosset i Katie Moore
Postproducció:
Simon Hutchings
52 minuts, 2012
Crítica 2
Valors que sobrepassen l'esport
El Convidat que Albert Om va dedicar a Kilian Jornet va superar totes les expectatives. Tot i ser campió del món de curses i esquí de muntanya, el sabadellenc era, fins fa molt poc, un semidesconegut per a la majoria. Només els aficionats sabien de les seves gestes. El programa d'Om va ajudar a descobrir-lo i, ara, la primera entrega de la pel·lícula sobre el seu actual projecte esportiu l'ha acabat de posar a la vista de tothom.
Amb Jornet com a protagonista i sota la brillant direcció de Sébastien Montaz-Rosset, A fine line (Una fína línia) dóna a conèixer en petita dosi la personalitat del corredor i, sobretot, permet veure les seves capacitats inhumanes per superar reptes espectaculars. Mitjançant imatges dels Alps francesos, la preciositat dels paisatges permet a l'espectador submergir-se en un entorn natural idíl·lic altament envejable. En aquest sentit, pren especial rellevància la figura del director ja que sense les seves imatges -que ell mateix va enregistrar posant-se en situacions compromeses en molts moments- el film perdria gran part del seu potencial.
La pel·lícula gira en torn del repte Summits of My Life, en el que Jornet intentarà pujar i baixar algunes de les muntanyes més altes del món, com l'Elbrus, l'Aconcagua o, la cirereta del pastís, l'Everest, el 2015. I, a poder ser, totes amb rècord del món inclòs.
El repte esportiu és la base central, per la qual cosa la gent que vagi a veure el film per conèixer a fons a Jornet, en marxarà decebuda. Són diversos els reportatges que s'han fet sobre ell que permeten veure'l de forma més íntima, com segurament en serà un exemple El comptador de llacs, que s'estrenarà a principis de l'any vinent. És cert que al llarg de la pel·lícula apareixen figures claus en l'entorn més pròxim de Jornet, com la mare, la germana o el seu mànager, que enalteixen les aptituds humanes del català. Però és només una part complementària, que ajuda a veure que la seva grandesa no passa només per les seves qualitats físiques.
Així doncs, la hora de durada del film transcorre al voltant del primer any del corredor, que culmina amb la travessia al Massís del Mont Blanc, marcada per la mort del seu company de fatigues. El triple campió mundial, Stephane Brosse, es va deixar la vida al caure d'una cornisa de neu quan acompanyava a Jornet. Precisament el tracte de l'infortuni era una de les incògnites que plantejava la pel·lícula. I el director l'ha sabut resoldre de forma elogiable. Amb una càrrega emotiva potent però justa, amb tacte, sense caure en el sensacionalisme, es presenta a Brosse com un lluitador que va morir mentre feia el que més li agradava.
La mort del seu company serveix per a què Jornet reflexioni sobre de la seva passió, els perills, la recerca de la felicitat i la plenitud i la necessitat de plantejar-se reptes a la vida. El català transmet respecte per la naturalesa i una sèrie de valors inusuals en una figura del seu nivell.
Tot i estar centrat en un repte, el film comparteix un aspecte present en la majoria de continguts audiovisuals fets sobre l'esportista català. Els aficionats a la muntanya són els que se sentiran més identificats amb les seves reflexions ja que saben, com ell, el que suposa fer un cim, compartir la muntanya i sentir-se bé dins d'ella. La gent que el conegui d'El Convidat o dels telenotícies, en canvi, en veurà un superdotat, un boig que completa reptes increïbles. Però difícilment notaran allò que senten aquells pels qui moure's per la naturalesa és el pa de cada dia. Tanmateix, és una bona oportunitat per coneixe'l més a fons i veure que ens trobem davant d'un esportista llegendari amb una personalitat que enlluerna.
 |
Kilian i Sébastien Montaz, a la presentació mundial del film, a Barcelona
|
David
Agafa'm si pots
