OBJECTIUS TEMPORADA 2011: Mitja marató Barcelona / Mitja marató Maresme / Curses 10 km / Triatló Sprint Mataró / Núria - Queralt 100 km / Matagalls-Montserrat / Burriac Atac / Mitja marató Mataró
.

Entrevista a Òscar Pérez, guanyador de la Tor des Geants 2012, l'anomenada cursa més dura del món

Última entrada: Unes vacances triplement intenses

Hidratació, alimentació i més, per Emma Roca

El millor de la xerrada que la campiona del món de raids va impertir a la botiga Annapurna de Barcelona

Calendari de curses de febrer i març 2013

Les curses més destacades dels mesos de febrer i març del 2013 en diferents distàncies i terrenys a Catalunya

divendres, 24 de setembre del 2010

Calendari octubre 2010

Recuperats de la resaca de la Matagalls-Montserrat, em deixat enrere un mes de setembre molt mogut on em fet 3 curses, ni més ni menys, en tres caps de setmana consecutius. Tot i així, la competició segueix i ens espera un octubre també molt farcit de proves. Aquí us en deixem unes quantes que ens han cridat l'atenció i que semblen molt interessants. Si teniu més propostes, ens les podeu comentar directament a nosaltres amb un comentari o al correu agafemsipots@hotmail.com

XXX CURSA CIUTAT DE CORNELLÀ
Dia: diumenge 3 d'octubre
Lloc: Cornellà
Més informació aquí

CURSA SALOMON DE MUNTANYA NOCTURNA 
Dia: dissabte 2 d'octubre
Lloc: Muntanya de Montjuïc, Barcelona
Més informació aquí

V CURSA AIRE 10 KM VILASSAR DE MAR
Dia: diumenge 10 d'octubre
Lloc: Cabrera de Mar/Vilassar de Mar
Més informació aquí


17º MARXASSA 
Dia: dissabte 16 d'octubre
Lloc: St. Martí del Montseny - Mataró
Més informació aquí


MARATÓ + MITJA MARATÓ + 10 KM DEL MEDITERRANI 
Dia: diumenge 24 d'octubre
Lloc: Castelldefels
Més informació aquí


10 KM CROS DE SANTS
Dia: diumenge 31 d'octubre
Lloc: Barri de Sants, Barcelona
Més informació aquí


I MARATÓ DE MUNTANYA DE CATALUNYA
Dia: diumenge 31 d'octubre 
Lloc: Sant Llorenç de Savall
Més informació aquí




Agafa'm si pots

dimecres, 22 de setembre del 2010

Crònica Matagalls-Montserrat 2010

Aquest passat 18-19 de setembre va tenir lloc la 31ª Matagalls-Montserrat.
Havia arribat el dia D , la cursa més important de totes. Ens trobem els quatre de bon mati per anar cap a Barcelona, on agafem un bus que ens porta a la sortida de la marxa: Coll Formic. És un plaer veure l'ambient que es respira a la zona, amb més de 3000 persones. Un autèntic formigeig de gent.
Els quatre estem carregats de confiança i il·lusió i l'únic que ens preocupa és les condicions climàtiques, amb uns densos núvols que ens farien la gitza durant unes hores. Després d'una insistent pluja que barrejada amb les gèlides ràgefas de vent fan dura l'espera, sortim puntuals a les 17:30, mitja hora abans del que estava previst.
David, Joan, Max i Pol, a la sortida
El primer tram és sempre un pèl complicat ja que es produeixen aglomeracions, amb gent que ens avança corrent. Mica en mica anem fent km en un camí de sorra envoltat de prats verds i amb una espesa boira que ens impedeix veure més enllà d'uns deu metres. Mentrestant, en Joan decideix escapar-se i mantenir un ritme més alt, que li acabaria portant conseqüències. Passem el C1 i iniciem un baixada aparentment fàcil però que ens acabaria portant més d'un problema degut a l'aigua que mulla el terra. Relativament ràpid arribem a Aiguafreda. A partir d'aqui, i deixat enrere els carrers del poble, iniciem la primera pujada important. És llarga i dura i ens obliga a mantenir un ritme constant que no abandonem fins al Pla de la Garga, al control 2 (km 19,5). A partir d'aquí el camí pica lleugerament cap a dalt passant per Can Janot fins la Casa de la Rivereta. De moment els tres ens trobem físicament bé i força optimistes. Escoltant el Madrid i amb el frontal al cap, seguim endavant per arribar ja a la meitat de la marxa: Sant Llorenç de Savall. Malauradament ens serà de mal recòrd aquest moment ja que tan en Joan com en Max decideixen abandonar, per problemes físics al turmell (en Joan) i per una decaiguda psicològica inesperada (en Max). Així doncs ens quedem en solitari en  Pol i jo per encarar una segona part de la prova que és sens dubte molt més dura que la primera.
Aviat toca fer la primera pujada forta: el Coll de Grua. Una rampa de 5 km dividida en tres parts. Per sort a dalt ens espera un bon avituallament. El brou calentó entra perfecte a aquestes hores de la matinada, quan el fred apreta. En Pol diu estar bé de cames i pateix una mica dels peus. Com jo, doncs. Amb tot, arribem i passem el Collet del Queixal (km 64,7) per descendir una mica i arribar a l'entrada de Vacarisses. Allà ens trobem l'avituallament més agraït i més famós de tots: els famosos Donuts que acompanyats de galetes i Cola-Cao, ens omplen l'estòmac de bon matí (de fet encara no ha sortit el sol) i ens donen forçes per encarar els últims km i els més durs. Quan el físic està tocat, tot és psicològic. I tant!
Montserrat, de lluny

Tornem a entrar per camins de muntanya fins arribar a Monistrol, on un ja es prepara per la pujada final a la muntanya màgica. Amimats per veure que ja s'acaba i pel bon temps que portem, arribem a l'últim control (km 80,3) i pujem a bon ritme, sempre avançant gent, camí del Monestir, on ens rep una múltitud de públic. 18 hores apròximadament i marxa completada.
La satisfacció personal és inmensa, així com el cansament acumulat.




En positiu:
- L'ambient: Potser no serà la marxa més dura ni la més exigent (que ho és, i molt) però l'ambient que s'hi respira és únic i inigualable. Un plaer poder-hi ser.

- Els avituallaments: Tot i haver-hi 3000 participants i disputar-se gran part de nit, els voluntaris són encantadors i el menjar, tan sòlid com líquid, molt bo.

En negatiu:
- La climatologia: La pluja del migdia va fer que el terra de gran part del recorregut estigués mullat i dificultés el pas. A més, el fred va ser constant i notable.

- El grup: Una llàstima que dels quatre només poguessim arribar dos, sobretot per la il·lusió que tots hi teniem dipositat. En Joan ha pagat els problemes de turmell que ja portava arrosegant de fa temps. En Max, després d'un inici esperançador, va decaure psicològicament a Sant Llorenç. Tot i així, estem convençuts que tornaràn l'any que vé amb més força per ser d'una vegada Finisher.

Afaga'm si pots

dijous, 16 de setembre del 2010

Prèvia Matagalls-Montserrat 2010

Després de dos curses intenses però prou satisfactories i de les quals hem disfrutat molt (sobretot la Burriac Atac, de la qual en vam marxar molt contents), arriba d'una vegada el plat fort. I es que comparat amb aquesta pròxima competició, les dos primeres curses van ser un simple aperitiu.

Dissabte 18, a la tarda, ens llençarem a la aventura de la Matagalls-Montserrat quatre companys: en Joan, en Max, en Pol i jo. En el meu cas serà la segona edició que faré, mentre que pels altres tres companys és el primer any que la disputen. 83,4 km i 6.000 metres de desnivell acumulat que esperem superar amb èxit en menys de 24 hores.
Sens dubte la Mm s'ha convertit en un referent dins la Copa Catalana de Caminades de Resistència, tot i no ser la més dura (però sí la més popular i coneguda), i cada any es supera batent rècords de participació. La Mm és, però, per davant d'una simple caminada de resistència, un repte en el qual s'ha de conviure gairebé un dia sencer amb companys, aguantant l'esforç, tan l'individual de cadascú com el dels altres companys, animant-se un als altres quan les forçes flaqueixen, sent solidari amb tothom. Es pateix, es sent el dolor a les cames, es sent la falta d'hores de son, però quant sats que hi ha 3000 persones en les mateixes condicions, l'autoestima augmenta.

Ens ho hem près com un repte personal. L'objectiu: per alguns acabar-la, per altres millorar el temps aconseguit l'any anterior. Aconseguirem alguna de les dos coses? Podeu estar segurs que il·lusió, ganes i esforç no faltaràn.

MATAGALLS-MONTSERRAT


Dia / hora: Dissabte 18. / 18:00 h.
Distància: 83,4 km. 6000 metres desnivell acumulat
Sortida: Coll Formic (massís del Montseny)
Arribada: Monestir de Montserrat

Perfil


Temible perfil de la cursa


Agafa'm si pots


dilluns, 13 de setembre del 2010

Crònica 10 km Interesport Mataró


Onze de setembre, dia de la Diada, dia de la cursa de l’Interesport a Mataró, la nostra ciutat. Una cursa de 10km amb un recorregut gens planer que a simple vista podia sembla dura, tenint en compte que la cursa de Les Santes (les Festes Majors de Mataró) és de 5km i és una cursa dureta amb pendents pronunciats una de 10 podia ser una mica més dura. Però fos com fos ja estàvem situats a la línia de sortida els 4 components que havíem decidit realitzar-la, en David, l’Oriol, en Pere i jo.

La sortida va ser a les 9 del matí i al voltant d’un miler de corredors la vam prendre. La cursa sortia del passeig marítim però ràpidament l’abandonava per pujar per la carretera de St.Simó. El ritme que volia intentar mantenir era de 5 minuts al quilòmetre i vaig fer tota la cursa, de principi a fi, amb en Pere, va anar bé perquè així tenies algú amb qui parlar de tant en tant o comentar el que pensaves i que si un dels dos li fallaven una mica les forces l’altre tirava d’ell i així vam fer una bona cursa, val a dir que era la primera cursa de 10km d’en Pere i que la va superar amb molt bona nota. Estàvem pujant per St.Simó que ja es veien alguns nois sobretot, de 15 anys que havien fet una sortida molt ràpida i sense estar acostumats a fer cap mena de cursa a la primera pujada ja estaven caminant i traient el fetge per la boca, havíem agafat un bon ritme i els corredors que ens havien avançat al començament mica en mica els vam anar avançant, per sort aquesta va ser la tònica de la cursa i és una cosa que s’agraeix ja que t’anima veure que tens les forces suficients per poder encara anar avançant alguns corredors.

Després de fer uns 500 metres pujant per la carretera vam torçar a l’esquerra en direcció al Parc Central, també era un tram de pujada però les cames aguantaven bé, a més, pel que havien dit per megafonia al moment de la sortida l’avituallament es trobava al km 4 i calculàvem passar-lo en 20 minuts i això voldria dir que equivaldria al final del Parc Nou o a la Plaça de Granollers... mentida, no era així, l’avituallament no apareixia i no apareixeria fins al km 6 més o menys, a l’altura del col·legi Camí del Cros, aquest tros ja era de baixada i la part que consideràvem difícil ja l’havíem passada així que al entrar al polígon industrial de Pla d’en Boet vam decidir incrementar una mica el ritme, el cos va respondre bé i ens sentíem còmodes, deixant enrere el polígon entràvem al Camí Ral, faltava poc més de dos quilòmetres i el rellotge marcava uns 38 minuts, era possible arribar als 50 minuts previstos. M’esperava que el tros del Camí Ral se’ns pogués fer llarg, però no va ser així i no ens en vam adonar que ja vam trencar a la dreta per tornar a entrar al passeig marítim i afrontar els últims 500 metres, vaig mirar el rellotge i marcava uns 49 minuts, li vaig comentar a en Pere i em va dir d’intentar entrar als 50 minuts, així que vam accelerar el ritme considerablement per fer un últim esforç, vam passar per el pas subterrani del Callao i vam pujar la rampa següent, el recorregut no era el que ens pensàvem, ja que crèiem que pujaríem les escales que hi ha i ja arribaríem a temps, fos com fos vam acabar de treure forces per fer un petit esprint final i vam arribar amb 50.59 en Pere i 51.01 jo, malgrat haver entrat davant d’ell jo estava situat uns metres per davant seu a la sortida i vaig passar per la línea de sortida uns segons abans que ell, de totes maneres, els dos molt contents, jo havent fet el millor temps fins ara en un 10 mil i ell havent completat amb èxit el seu primer 10 mil.

Un cop recollida la bossa del corredor, haver begut aigua i demanar l’entrapà a l’arribada ens vam trobar amb en David i l’Oriol, en David la va completar amb un temps de 44:43 i l’Oriol, que es va aferrar al professor de matemàtiques que l’havia avançat a l’altura del Camí Ral i va aprofitar al final per avançar-lo sobre la línea de meta i tornar-li la jugada la va acabar amb 47:59, cal felicitar-lo perquè per a ell també era el seu primer 10 mil. Al final tots contents i amb bones sensacions, per fi s’han notat els entrenaments, que un cop deixada enrere la lesió al genoll en qüestió d’un mes he aconseguit rebaixar en 3 minuts el temps fet en l’últim 10 mil a Malgrat de Mar. 



Oriol, David, Pere Max

 

I la setmana que ve..... arriba la temuda Matagalls-Montserrat amb en David, en Pol, en Joan i jo, en Max, esperem que hi hagi també la sort que fins ara ens ha acompanyat! 

dimarts, 7 de setembre del 2010

Crònica Burriac Atac 2010

Sentim les molèsties per el retràs de la crònica de la Burriac Atac, però ja la tenim aquí!

El passat dissabte dia 4 de setembre va tenir lloc a Vilassar de Mar la sisena edició de la Burriac Atac, una cursa nocturna per la muntanya de 18km de recorregut. Un cop els tres vam arribar a Vilassar vam anar directes a la Plaça de l’Ajuntament, lloc on s’havia de recollir el dorsal i on a un carreró del costat tenia lloc la sortida. Cadascú va anar a la filera que li corresponia i vam recollir els nostres respectius dorsals i el xip que hauríem d’anar marcant a cada punt de contro. No és el típic xip de “championchip” que es porta lligat al peu, sinó que es porta lligat al canell i, segons el meu punt de vista, no es tant còmode ja que t’obliga a perdre uns segons cada cop que l’has de marcar. Ja era fosc i per tant, tal i com preveiem, no tindríem ni cinc minuts de mínima claror abans de que es fes de nit. A les 21.30 va tenir lloc la sortida femenina, vam poder fer un cop d’ull ràpid i devien ser al voltant d’una cinquantena, la sortida masculina era 15 minuts més tard. Un cop vam marcar el xip ens vam situar dins del primer terç de corredors que esperàvem el tret de sortida, pensàvem que potser estàvem massa endavant ja que al simulacre el vam finalitzar amb un temps de 2 hores i 58 minuts i cap dels tres pensava que podria rebaixar gaire aquell temps (recordem a més a més que gran part del simulacre es va poder fer amb llum natural). Fos com fos vam quedar-nos al mateix lloc i la sortida va ser puntual a les 21.45 i uns 600 corredors vam començar a avançar pels carrers de la ciutat amb la finalitat d’abandonar-la i dirigir-nos cap a la muntanya.
L’ambient era espectacular, digne d’admirar, desconec l’expectació de les anteriors edicions però sembla com si tot el poble es bolqués a la cursa i surten al carrer per animar i per donar-te sort. Recordo en especial un veí de Vilassar que tot just no devíem haver arribat al primer quilòmetre que animava dient “vinga va, que ja falta menys”. El primer quilòmetre per ciutat el vam fer els tres bastant a prop l’un de l’altre, però al cap del quilòmetre i poc en David va apretar una mica més i al jo haver-me acostumat a fer les curses de menys a més vaig deixar que en Pol també tirés més endavant. Vaig passar el quilòmetre 4 i vaig mirar al rellotge per fer-me una idea del ritme que portava, ja no veia ni a en David ni a en Pol, els dos més endavant, el rellotge marcava un temps de 25 minuts. Estava content perquè al començament tant en Pol com jo comentàvem que no ens notàvem bé de cames i tenia la sensació que estava portant un ritme bastant lent, però vaig pensar que a 6 minuts el quilòmetre més o menys ja havent entrat per muntanya no estava malament i que a veure si el podia mantenir.. error, just al cap de poc d’haver mirat el rellotge em vaig quedar immers en un embús de corredors. El problema era que al sortir de la ciutat el recorregut entrava cap al quilòmetre 5 directament ja per corriols de muntanya amb força inclinació i per tant a la que la gent començava a caminar tothom quedava atapeït intentant avançar per un pas on només es podia passar d’un en un. Jo volia intentar poder córrer una mica però se’m va fer impossible i vaig passar el quilòmetre 6 en 53 minuts...havia anat a un ritme de 14 minuts el quilòmetre! Però bé, la cursa continuava i semblava que per fi la cursa ja era més fluida, vaig intentar seguir el que m’havia proposat, anar corrents a les zones de pla i de baixada que es poguessin i a les pujades si tenien massa inclinació fer-les caminant per no masegar-me les cames. Semblava que podia seguir el que m’havia proposat i no només així sinó que m’hi sentia còmode, no em notava cansat a meitat de cursa i veia que podia anar mantenint el ritme, no podia fer-me una idea del ritme al que anava ni a la hora que arribaria, simplement em limitava a córrer i anar a avançant alguns corredors que devien haver sortit massa forts i que n’estaven pagant les conseqüències, la qual cosa em donava confiança i ganes de seguir corrent. 
Deuria passar, no ho recordo amb exactitud el quilòmetre 10 al voltant de la hora i 40 minuts, així que segons els càlculs ja portava més de la meitat de la cursa i volia dir que si la meitat que em quedava la feia al mateix ritme arribaria al voltant de les 3 hores estimades al començament. Després de passar el quilòmetre 10 vaig tornar a trobar-me amb el segon embús de la nit, per l’ascensió a dalt del castell de Burriac, una pujada molt tècnica i molt vertical que la feia molt difícil de fer-la corrents i va tocar tornar-la a fer caminant però amb aturades a cada metre ja que tots els corredors estàvem allà aglomerats. Un cop coronada la cima ja tot el que quedava era baixada, excepte algunes petites pujades però ja sense res a comprar amb les ja fetes, però, qui ha dit que baixar sempre és fàcil? És cert que quedaven les pujades més fàcils però estaven per venir les baixades més tècniques i difícils, marcades durant molt de tros amb les llumetes de color vermell que no només t’indicaven que anaves pel bon camí sinó que havies de vigilar perquè eren difícils, i així era, poques vegades trobaves alguna llum verda que t’indicava que podies córrer sense problemes. La baixada se’m va fer una mica cansada ja que no només hi havia bastant de pols aixecada dels corredors que havien passat abans sinó que donava moltes esses i era molt vertical, per tant, vaig optar per prendre-m’ho amb calma i anar baixant “xino xano” per no tenir cap ensurt. Al cap d’uns 2 o 3 quilòmetres de baixada s’entrava a Cabrera i a una urbanització, era una baixada asfaltada però molt vertical, així que vaig pensar que per recuperar el temps perdut el millor seria fer una baixada tan ràpida com pogués, vaig treure’m el frontal del cap i mel vaig deixar a la ma i vaig començar a baixar com una bala, avançant corredors que no devien entendre res quan em veien passar baixar a tot drap, val a dir que vaig carregar-me una mica els quàdriceps i que als metres finals ho pagaria, però va valer la pena ja que vaig recuperar molt de temps, a més, em notava encara amb forces que havia estat reservant-me i ja anava sent hora de que les utilitzés així que vaig fer tranquil·lament aquells dos quilòmetres de baixada per ciutat amb no sé si va arribar a 5 minuts. Vaig parar-me a l’avituallament que hi havia a veure tres gots d’isostar i un d’aigua per tenir forces suficients per acabar.

Ja devíem estar al quilòmetre 15 i cada cop veia més a prop l’arribada, recordo que vaig passar el quilòmetre 12 en 2 hores i 3 minuts i veia que podia entrar dins de les 3 hores ja que la part difícil ja havia passat. Vaig seguir corrent per la ciutat de Cabrera i vam entrar a Cabrils (també per pista asfaltada) hi havia una pujada abans de tornar a entrar a fer uns metres per bosc, vaig intentar fer-la corrents però vaig veure que no tenia forces suficients i em vaig quedar al costat d’un home que també havia deixat de córrer per poder fer la pujada caminant. Vam intercanviar unes paraules i em va comentar que no estava content perquè s’havia proposat fer-la amb dues hores i mitja però que una lesió que tenia des de ja fa mesos li estava fent la murga i no podia apretar, li vaig preguntar amb quant creia que l’acabaria, i em va respondre que segurament al voltant de les 2 hores i 45 minuts, sentir aquelles paraules em van fer creure que realment seria capaç de baixar de les 3 hores, i no només això, sinó que podria baixar uns 15 minuts el registre pensat, vaig desitjar-li sort i vaig afrontar el que quedava de pujada amb il·lusió i vaig decidir fer-la corrents. Vam tornar a entrar a dins del bosc, però aquesta vegada no per estar-hi gaire ja que de seguida vam entrar a Vilassar per afrontar els últims dos quilòmetres de la cursa. Vaig mirar el rellotge i marcava 2 hores i 32 minuts, i finalment em vaig creure que baixaria de les 3 hores. Per motivar-me una mica més vaig intentar proposar-me fins i tot baixar de les 2 hores i 45 minuts, no era impossible, ja que havia de mantenir un ritme de 5 minuts al quilòmetre. 
Vaig tornar a apretar i em notava bé, però al entrar a la riera vaig punxar i vaig notar el cansament de la baixada per Cabrera, em vaig aturar a caminar uns 20 segons i després vaig continuar, ara el que m’importava era acabar, i si baixava del les 2 hores i 45 minuts seria un extra afegit. Al sortir de la riera quedava només girar a la dreta i afrontar 200 metres per la sorra de la platja, eren 200 metres realment emocionants, no només perquè era el final sinó perquè a banda i banda del passadís per on corries hi havia entorxes i gent animant-te, i com si fos una etapa del Tour de França  cada vegada s’estrenyien més i els últims 10 metres els feies que com a molt podien córrer una persona per banda més al teu costat. Vaig trobar-me en Pol que ja havia acabat i que m’animava des de fora, vaig creuar la línia d’arribada, vaig marcar el xip i vaig veurem dues ampolletes d’aigua com si res, tenia bastanta set, vaig marcar el meu rellotge i marcava un sorprenent registre de 2:42:40, no m’ho podia creure. 
Vaig preguntar-li a en Pol quant havia fet i tampoc s’ho podia creure, estava molt content, havia fet menys de dues hores i mitja! Em va acompanyar a anar a buscar la bossa d’obsequis final i ens vam trobar en David que també havia baixat de les 3 hores i havia fet un molt bon registre de 2 hores i 35 minuts. 

Sens dubte els tres estàvem molt satisfets i encara que no teníem ganes de seguir corrent de ben segur que les tindrem l’any que ve per repetir aquesta cursa!

David, Max, Pol

Les bambes després de la cursa


Agafa'm si pots

dissabte, 4 de setembre del 2010

Menys de dues hores per la Burriac Atac

A falta de pocs minuts per les vuit queden ja menys de dues hores per la sortida de l'esperada Burriac Atac, es vulgui o no, encara que s'hagi fet el simulacre el dissabte passat i sapiguem les dificultats del recorregut, no es pot evitar no tenir una espècie de passigolleig a la panxa i un cert neguiteix a les cames.. respondran bé? per molt que coneguem el recorregut a les fosques serà fàcil de seguir? es notarà el cansament del dissabte passat?.. tot això són petites preguntes que et fan també afrontar amb il·lusió la cursa i que et fan mantenir-te aspectant al tret de sortida que tindrà lloc a les 21.45 a la plaça de l'ajuntament de Vilassar de Mar. Estimem (els tres participants) que la nostra hora d'arribada rondarà a les 00.45 (unes 3 hores) seria una sorpresa, i alhora una molt bona noticia que es pogues baixar de l'arribada a les 00.30, però tot està per veure.. esperem que hi hagi sort!

Pre Burriac Atac

Demà dissabte 4 tenim la primera de les tres curses que disputarem de forma consecutiva aquest mes de setembre.
Es tracta, ni més ni menys, de la popular i divertida Burriac Atac, que ja celebra la seva 6ª edició. Un prova d'alt nivell, amb un recorregut molt exigent (veure el perfil) i de certa dificultat tècnica, ja que es desenvolupa en la seva totalitat per muntanya i de nit. És una cursa que ja teniem en la ment fa temps i que encara no hi haviem pogut participar degut a la popularitat de la prova, que fa que les inscripcions s'esgotin força ràpid.

Hi participarem tres components: en Max, en Pol i en David. Podem ser optimistes si pensem que arribem en condicions físiques òptimes i que a més a més ja coneixem el recorregut gràcies al simulacre que vam realitzar el dissabte passat. De totes maneres, a cap sens escapa que és una prova d'un nivell molt alt que imposa molt de respecte.

L'objectiu principal és però fer un bon paper i sobretot divertir-nos, que és al cap i a la fi l'objectiu principal. I no tenim dubtes que realment ens ho pasarem molt bé, això sí, amb patiment i molt d'esforç. En arribar amb un temps aproximat de 3 hores ja estarem prou contents.

Convidem des d'aqui a qualsevol persona que vulgui venir a animar o a senzillment veure el transcurs de la prova, ja que és per sobre de tot una prova multitudinària amb molt bon ambient (podeu veure les dades principals just a sota).

Ja us explicarem com ha anat tot en el següent post!

BURRIAC ATAC

Distància: 18 km
Sortida: Plaça de l'Ajuntament de Vilassar de Mar
Arribada: Club Nàutic de Cabrera de Mar
Hora: 21:45
                                                                                   Perfil



Agafa'm si pots

divendres, 3 de setembre del 2010

Benvinguda


“ Devíem passar tot just pel km 6 del recorregut. Així doncs, si els comptes no em fallaven i el cansament no em feia errar en els càlculs, quedaven uns 20 minuts ben bons per arribar a la meta. Havia reduït força el ritme i costava avançar cada vegada més. Sens dubte, no ajudava gens el fet que tot just en aquell moment em tocava pujar la gran rampa de Montjuic, camí a l’Estadi.  Devia ser això - tenir el gran honor de trepitjar i donar una volta sencera a l’històric (i renovat) tartà dels JJOO del 92 – que em mantenia la il·lusió i la força per superar aquells moments complicats. El cansament, el recorregut i sobretot la forta calor estaven convertint en patiment el que representava ser una plàcida cursa ”.
Aquesta és una de les diverses vivències que hem tingut el plaer de gaudir. Totes aquestes emocions i sensacions descrites –no totes bones – no fan res més que reflectir i a la vegada encobrir la nostra gran passió.  Pels que no freqüenten la nostre activitat o simplement no l’han realitzat mai, troben incomprensible el nostre esforç, treball, dedicació, voluntat i sacrifici i ho veuen simplement com una gran pèrdua de temps. Però, el que ells consideren una despesa és per nosaltres, ni més ni menys, una inversió. Difícilment algú de nosaltres aconseguirà fer-los canviar d’opinió, per moltes raons que els hi podem donar. Possiblement és difícil entendre les raons que ens porten a sortir al carrer a les nou de la nit d’un dia qualsevol del mes de desembre, quan aguantar el fred i el vent és tot un repte i quan l’escalfor del radiador ens tempta imperiosament a quedar-nos a casa. O a sortir a les cinc de la tarda d’un dia de ple agost amb el sol fonent el calent asfalt del carrer i amb la sensació d’estar immers en una olla bullent. Això, pels individus més comuns, seria més aviat una bogeria o una temeritat, per nosaltres en canvi, una activitat més. És el pa de cada dia. 
Segurament nosaltres tampoc aconseguiríem convèncer a la resta de perquè fem el que fem. Que té el running que no tinguin la resta d’esports? Per què tant d’esforç i sacrifici per uns segons de glòria? O senzillament...Per què córrer? Hi ha múltiples raons: per a superar-se a un mateix, com a hobby i manera de passar el temps lliure, com a ‘excusa’ per poder viatjar, per a establir noves relacions socials i conèixer gent nova o perquè saludablement és molt bo. Aquestes són només algunes de les moltes raons que hi ha. Nosaltres, però, ens quedarem amb una de bàsica i sens dubte la més important: Corro perquè m’agrada i em fa feliç.  

Des de la perspectiva de dos joves corredors de curses populars, de dos aficionats, iniciem aquesta petita aventura en forma de blog per tal que pugui servir per a altre gent. Aquí, anirem relatant les nostres experiències en el món del running i explicarem tot allò que hi estigui relacionat i que pugui interessar (cròniques, noticies d’interès, competicions, novetats...). Així doncs, des de Mataró i des d’un petit poble d’Itàlia (i amb altres col·laboracions), intentarem anar explicant allò que passa dia a dia.

Estarem encantats de rebre comentaris, suggeriments etc. de tots aquells que passeu pel blog i vulgueu deixar la vostre opinió.
Max & David


Delicious Digg Stumbleupon Favorites More