Crònica Matagalls-Montserrat 2010

Aquest passat 18-19 de setembre va tenir lloc la 31ª Matagalls-Montserrat.
Havia arribat el dia D , la cursa més important de totes. Ens trobem els quatre de bon mati per anar cap a Barcelona, on agafem un bus que ens porta a la sortida de la marxa: Coll Formic. És un plaer veure l'ambient que es respira a la zona, amb més de 3000 persones. Un autèntic formigeig de gent.
Els quatre estem carregats de confiança i il·lusió i l'únic que ens preocupa és les condicions climàtiques, amb uns densos núvols que ens farien la gitza durant unes hores. Després d'una insistent pluja que barrejada amb les gèlides ràgefas de vent fan dura l'espera, sortim puntuals a les 17:30, mitja hora abans del que estava previst.

David, Joan, Max i Pol, a la sortida

El primer tram és sempre un pèl complicat ja que es produeixen aglomeracions, amb gent que ens avança corrent. Mica en mica anem fent km en un camí de sorra envoltat de prats verds i amb una espesa boira que ens impedeix veure més enllà d'uns deu metres. Mentrestant, en Joan decideix escapar-se i mantenir un ritme més alt, que li acabaria portant conseqüències. Passem el C1 i iniciem un baixada aparentment fàcil però que ens acabaria portant més d'un problema degut a l'aigua que mulla el terra. Relativament ràpid arribem a Aiguafreda. A partir d'aqui, i deixat enrere els carrers del poble, iniciem la primera pujada important. És llarga i dura i ens obliga a mantenir un ritme constant que no abandonem fins al Pla de la Garga, al control 2 (km 19,5). A partir d'aquí el camí pica lleugerament cap a dalt passant per Can Janot fins la Casa de la Rivereta. De moment els tres ens trobem físicament bé i força optimistes. Escoltant el Madrid i amb el frontal al cap, seguim endavant per arribar ja a la meitat de la marxa: Sant Llorenç de Savall. Malauradament ens serà de mal recòrd aquest moment ja que tan en Joan com en Max decideixen abandonar, per problemes físics al turmell (en Joan) i per una decaiguda psicològica inesperada (en Max). Així doncs ens quedem en solitari en  Pol i jo per encarar una segona part de la prova que és sens dubte molt més dura que la primera.

Aviat toca fer la primera pujada forta: el Coll de Grua. Una rampa de 5 km dividida en tres parts. Per sort a dalt ens espera un bon avituallament. El brou calentó entra perfecte a aquestes hores de la matinada, quan el fred apreta. En Pol diu estar bé de cames i pateix una mica dels peus. Com jo, doncs. Amb tot, arribem i passem el Collet del Queixal (km 64,7) per descendir una mica i arribar a l'entrada de Vacarisses. Allà ens trobem l'avituallament més agraït i més famós de tots: els famosos Donuts que acompanyats de galetes i Cola-Cao, ens omplen l'estòmac de bon matí (de fet encara no ha sortit el sol) i ens donen forçes per encarar els últims km i els més durs. Quan el físic està tocat, tot és psicològic. I tant!

Montserrat, de lluny

Tornem a entrar per camins de muntanya fins arribar a Monistrol, on un ja es prepara per la pujada final a la muntanya màgica. Amimats per veure que ja s'acaba i pel bon temps que portem, arribem a l'últim control (km 80,3) i pujem a bon ritme, sempre avançant gent, camí del Monestir, on ens rep una múltitud de públic. 18 hores apròximadament i marxa completada.
La satisfacció personal és inmensa, així com el cansament acumulat.




En positiu:
- L'ambient: Potser no serà la marxa més dura ni la més exigent (que ho és, i molt) però l'ambient que s'hi respira és únic i inigualable. Un plaer poder-hi ser.

- Els avituallaments: Tot i haver-hi 3000 participants i disputar-se gran part de nit, els voluntaris són encantadors i el menjar, tan sòlid com líquid, molt bo.

En negatiu:
- La climatologia: La pluja del migdia va fer que el terra de gran part del recorregut estigués mullat i dificultés el pas. A més, el fred va ser constant i notable.

- El grup: Una llàstima que dels quatre només poguessim arribar dos, sobretot per la il·lusió que tots hi teniem dipositat. En Joan ha pagat els problemes de turmell que ja portava arrosegant de fa temps. En Max, després d'un inici esperançador, va decaure psicològicament a Sant Llorenç. Tot i així, estem convençuts que tornaràn l'any que vé amb més força per ser d'una vegada Finisher.

Afaga'm si pots

Posted in: