Entrevista a Jaume Tolosa

Les curses d'ultrafons sembla que s'han posat de moda últimament i cada vegada són més els que es preparen per poder completar una cursa que els porti al límit tan físic com mental. De curses n'hi ha de moltes distàncies, així com llocs on fer-les. En Jaume Tolosa, un corredor i empresari optimista i decidit, ja fa temps que es deixa veure per curses extremes i en els llocs més inhòspits. Pot donar la sensació que, en certa manera, és un temerari a qui li agrada jugar amb foc. Però, en el fons, controla molt bé les situacions i transmet seguretat en les seves paraules. Sap relativitzar les coses i assegura que qualsevol, amb un mínim d'entrenament, pot fer curses com la Marathon des Sables. 

“En curses com Sables, patir es pateix molt però la recompensa és immensa”

· Imagino que en els teus inicis no vas començar corrent directament en els deserts. Què és el que et va fer decantar-te per aquests llocs tan inhòspits?

Jo vaig començar a córrer gran ja que venia del hoquei sobre patins. Els que corrien per a mi estaven sonats. De fet, jo vivia a on començava i acabava la Mitja marató de Roda i, de jove, quan els veia pensava: estan sonats, quines ganes de patir. I bé, vaig començar a córrer als 32 anys per una aposta. Vaig veure que era el meu esport i vaig començar amb una Mitja, després un altra, després una marató i d’aquí a la muntanya, a la Marathon des Sables. Per mi va ser un procés natural, ja que quan ja no podia millorar els temps –vaig arribar a fer 1 h 17 min. en Mitja a base de molt sacrifici – gaudia més allargant les tirades.

· Però què tenen els deserts que és el teu lloc predilecte?

Bé, predilecte no. A la selva, per exemple, hi he gaudit molt i he vist uns paisatges espectaculars. I el març de l’any passat havia de fer una cursa per l’Àrtic. M’encanten els deserts eh, m’apassionen, però no és que busqui la sorra perquè sí. El que busco és una mescla entre una prova dura, que sigui èpica i faci patir, i que em doni llocs on com a turista possiblement no hi podries passar. Per això mai no he repetit una cursa d’aquestes grosses. Abans de tornar-les a fer n’hi ha moltes per descobrir.

· La teva dona i la teva família ja s’han acostumat o encara ara et demanen que canviïs els deserts per les muntanyes catalanes?

No, ja hi estan molt avesades. Amb això tinc sort.

· I la primera reacció en el primer moment que els hi dius que te’n vas?

Home, vulguis o no pateixen. Ara ja no però, al principi, quan vaig anar a la Marathon des Sables... Clar, abans de fer-la jo pensava el que diuen, que és la cursa més dura del món. Després quan ho vius ho relativitzes però per a ells no, per a ells segueix sent una cosa molt dura. Entenc que pateixin una mica, sobretot per les altres curses que he fet. La Transahariana, per exemple, és una cursa que per la poca infraestructura, organització i per la duresa que té, és una cursa amb potència perillosa. Si m’arriba a passar alguna cosa greu allà em moro perquè el corredor que venia darrere meu estava a 11 hores. Sables, en canvi, no és perillós ja que sempre tens un helicòpter, un jeep que et controla. La selva també és una cursa amb potència perillosa. Però sí, és normal que pateixin. 

“La cultura de l’esforç no està massa ben arrelada en alguns aspectes i molta gent vol una cosa sense l’altre”

· Et vas iniciar en curses de nivell d’àmbit català com la Núria - Queralt, en la que vas acabar tercer l’any 2010. No t’has plantejat participar en meques de l’ultrafons com la Ultra Trail du Montblanc?

Sí, però no m’ha anat mai bé de dates. Segurament la faré algun any o altre. També és cert que per muntanya he de vigilar molt perquè els meus genolls ja fa anys que m’avisen i sempre he considerat que més de 100 quilòmetres és perillós per a mi. Després de la Núria - Queralt va haver de reposar un mes i mig gairebé. Llavors sempre m’ha condicionat una mica això. El desert és molt més suau en aquest aspecte, articularment. 

· Per a totes aquelles persones que s’hagin plantejat participar en alguna d’aquestes curses desèrtiques, quin requisits imprescindibles creus que han de complir?

Han de saber patir (ho diu rotundament). La cultura de l’esforç no està massa ben arrelada en alguns aspectes i molta gent vol una cosa sense l’altre. En aquestes curses és patir, realment es pateix físicament molt però, ostres, és que la recompensa que en treus és immensa. La primera l’has de voler fer i si realment t’agrada ja tiraràs. Sin quan has acabat una cursa d’aquestes no et compensa és que no és lo teu. El consell és que ho provin.

· En un mitjà de comunicació català, a l’arribada de l’última etapa de la Transahariana, el 2010, vas afirmar que físicament havies arribat perfecte. Com s’entén aquesta afirmació després de 268 quilòmetres a 50º?

Doncs no ho sé, és difícil d’explicar. Si tu vas corrent i vas bevent i menjant i vas posant-li gasolina al motor, arriba un punt que el cos ja corre de memòria, no et costa. En curses llargues tinc un bajón  al quilòmetre 60 o 70 però després, quan em refaig, vaig com una moto al quilòmetre 200. El cos corre de memòria, és increïble però és així. 

Jaume Tolosa en l'arribada de l'última etapa de la Gobi March

· És clar, llavors és la ment la que t’ajuda a tirar endavant realment?

Sí, sí, absolutament. En aquestes curses la ment no sé quin percentatge és però és molt alt segur. Pots estar en forma, haver entrenat etc. que si la ment t’abandona, és impossible. Jo, per exemple, a la Transahariana vaig tenir un bajón al quilòmetre 70 on no podia més, no podia amb la meva ànima i no m’aguantava, i si et queden vint quilòmetres pots intentar enganyar a la ment però si te’n queden 200 com me’n quedaven, és molt difícil. Però li has de fer entendre que tirant i tirant ja vindran estones millores i venen, i molt millors. Jo estava millor al quilòmetre 268 que al 70.

· I les vivències que tens al llarg de la cursa ja arriben a compensar el desgast físic i mental tan gran que pateixes?

El desgast físic i mental ja compensa per si sol. Tota la resta és un premi. En el meu cas, per exemple, tinc un amic que es diu Cyrus, suís, que el vaig conèixer a Líbia i que després hem anat fent vàries curses més i considero que actualment és dels meus millors amics. Hi hem estat junts una setmana a Líbia el 2009, una a Algèria i quinze dies a Brasil el 2010, tot i que després sí que ens hem vist algun estiu i d’altres moments. Però no és d’aquells que vegis cada dia. La cursa en sí mateixa ja compensa i a més tot el que t’endus després d’amistats, de coneixences. Gràcies a aquestes curses tinc coneguts a arreu del món.  

· En el que portes de carrera esportiva, et decantaries més per la frase “corro com a excusa per viatjar” o “viatjo com a excusa per corre”?

Jo corro perquè m’apassiona, perquè considero que és una teràpia brutal. Quan estic capficat per la feina o per aquesta colla de polítics ineptes o per qualsevol cosa, me’n vaig i l’alliberament és tal... És una sensació que suposo que els que corren ho entenen. Quan acabes i dius: doncs mira, aquell problema que tenia ja no és tan gros, aquesta colla d’ineptes que ens governen aguantem-los... Relativitzes moltes coses. Es dir que gràcies al córrer, a més a més viatjo. 

“Si vas a l’altra punta del món a fer una cursa, és important participar però quedant tan endavant com puguis”

· Es diu que al desert del Gobi plou una vegada a l’any i en la teva participació a la Gobi March va ploure vàries vegades a més de la boira, la calor etc. Tot això va complicar en excés la prova?

Doncs sí. En aquestes curses hi ha d’entrada, una feina de despatx, on a partir de Google pots veure qui corre, veure quins son els corredors que s’han de tenir en compte i també el lloc a on vas. En aquest cas el Gobi, on mires quines temperatures hi han, quin terreny és i veus que plou de promig un cop a l’any. Doncs a mi em va ploure la quantitat dels propers cinc anys, cinc dies! Quan vam ser a la zona de la depressió del Turpan, la segona zona més baixa del món, àrida i seca, amb una calor brutal, va ploure però no vaig arribar a veure ni el terra moll. Però clar això va fer que la humitat fos brutal. Crec que és dels llocs on ho he passat pitjor en l’aspecte de la calor.

· Ets partidari de la frase “el més important és participar” ?

Puntualitzem-ho. És molt important participar però si vaig a una cursa és a fer-ho tan bé com puc. El dia que deixi de ser competitiu fins i tot llavors aniré a donar tot el que pugui. Si em fico un pitrall... Si no per la resta ja tinc els entrenaments, que en faig molts, de llarga distància, amb els companys, que sortim a els 4 del matí i tornem a les 6 de la tarda. Però si vas a l’altra punta del món a fer una cursa, és important participar però quedant tan endavant com puguis (riu). 

· En les grans curses has aconseguit posicions capdavanteres en la classificació individual. També en equips, a la Jungle Marathon, quan formant equip amb en Cyrus Parvine, l’Albert Bosch i en Xavier Marina veu quedar primers. Éreu conscients de les possibilitats de victòria?

És que no ho sé. Per començar quan ens vam apuntar, jo ho vaig fer amb en Cyrus. Vaig trucar a en Sergio Fernández, el representant de la cursa a Espanya, que ens va dir que l’Albert Bosch també s’hi havia apuntat. I al cap d’un temps em va trucar en Xavi Marina dient-me que s’hi havia apuntat, de manera que ens havíem apuntat tots sense saber-ho. Jo els coneixia a tots però ells no es coneixien entre ells. Vam dir de trobar-nos per entrenar i sopar plegats i d’allà va sortir la idea de formar l’equip, sense cap intenció prèvia. A més, quan vam arribar allà pensàvem que ens apallissarien perquè hi havia un equip de l’armada anglesa, un de bombers del Regne Unit, forts, que pensàvem que es carregarien la selva. I els vam arrasar. En Xavi i jo 2º, en Cyrus 5è i l’Albert 6è.

“La Jungle Marathon és una cursa molt maca però en la qual no recomanaria anar a cap amic meu”

· Explica el teu company Cyrus en un reportatge de la Jungle al Temps d’Aventura que, de tant en tant, feia alguna corredissa per escapar-se...de les papallones! Hi havia algun animal que et fes especial respecte?

La veritat és que no, no em fan cap por els animals, mai me n’han fet perquè sempre he pensat que són més intel·ligents ells que nosaltres. I a la selva anava molt convençut d’això. Ens van dir com a advertència que, a l’hora de creuar rius nedant, miréssim que no hi hagués res a la vora del riu. Si el trepitges dóna’t per menjat però si no, ni el veuràs. I les piranyes igual. Sempre he pensat que els animals si t’ataquen és perquè els hi has fet alguna cosa i allà a anaves a córrer i ja està.

Xavi Marina, Jaume Tolosa, Cyrus Parvine i Albert Bosch

· Fins a quin punt les mesures de seguretat i protecció a la Jungle Marathon eren suficients?

(Esbufega). Això és un tema que mereixeria un llarg debat. És una cursa en la qual no recomanaria anar a cap amic meu, ara que l’he feta. És una cursa molt maca però que hi hagi un problema greu és qüestió de temps. No perquè estigui mal organitzada sinó perquè és molt difícil de gestionar. Si et passa alguna cosa greu allà enmig, no t’evacuen viu. I, a part, allà les infeccions són molt ràpides. 

· De les quatre curses que conformen el projecte dels 4 deserts, en tens una al sarró (Gobi March). T’has plantejat seriosament completar les que et resten?

Aquest any havia de fer l’Atacama Crossing, i hi havia d’anar amb en Xavi Marina, que ell sí que hi ha anat, però clar, el genoll m’ha deixat K.O. Però el projecte no, no em convenç. La cursa de l’Antàrtida no em convenç. És caríssima, uns 10.000 € crec que val, només la inscripció. I la cursa consisteix en baixar del vaixell que et deixa a una illa al matí, fer els quilòmetres de l’etapa en un circuit marcat d’un o dos quilòmetres, anar donant voltes i a mida que vas acabant et tornen al vaixell, dorms i l’endemà el mateix. Sempre recalco en les xerrades que, per a mi, hi ha dos tipus d’ultrafons: el mentalment sà i l’insà. Aquestes curses que surts i saps que has d’arribar a 250 quilòmetres més enllà em compensa malgastar-me els genoll, els calés i el temps. Ara, aquestes curses que es fan en pistes d’atletisme, donant voltes a una pista com un hàmster, en cinta...això es inhumà, de veritat que no pot ser sà per a la ment. 

· Sables 2008, Líbia 2009, l’Amazones i Algèria 2010, Gobi 2011...Què toca aquest any?

Aquest any toca recuperar el genoll. Teòricament el planning era Rock and Ice Ultra, una cursa que es fa al Cercle Polar Àrtic i que la van anul·lar per la crisi, Llavors vaig mirar a veure quina alternativa tenia i em vaig apuntar al Gobi. Ara, però, estic en stand-by, mirant de curar el genoll. Però hi tornaré eh, ho tinc claríssim.

“La Marathon des Sables és una cursa molt assequible, tothom que vulgui, amb un mínim d’entrenament, pot acabar-la”

· I el 2013, doncs?

Em vaig lesionar tres setmanes abans d’anar al Gobi i tenia la cursa, el vol pagat, tot a punt, amb la il·lusió, i vaig decidir fer-la sabent el risc. Quan vaig tornar em vaig fer una ressonància magnètica i el traumatòleg em va dir que m’oblidés de córrer. Després vaig anar a un dels millors traumatòlegs que hi ha en aquest país i em va dir el mateix. I un tercer igual. Com sóc molt tossut, tinc clar que ningú decidirà per mi, almenys no sense intentar-ho. I furgant he vist que a la Teknon fan un programa de regeneració de cèl·lules.  I m’han introduït en un programa de regeneració del cartílag. Si funciona serà increïble. I funcionarà. Perquè ells n’estan convençuts i jo també. I quan em curi el genoll la faré grossa. 

Jaume a Sables envoltat d'un paisatge desèrtic

· Una persona que hagi fet la Núria - Queralt, hagi acabat vàries Matagalls - Montserrat o alguna de les versions petites de l’ UTMB, està preparat, sobretot físicament, per fer alguna d’aquestes curses que has fet?

I tant, físicament sí. Tu has fet Núria – Queralt? Tu pots fer la Marathon des Sables! Seguríssim. I probablement més ben classificat del que et penses. Perquè el dia que hi vagis, si hi vas, ho veuràs. És una cursa molt assequible. Et donen moltes hores, està molt controlat, hi ha molta seguretat... Aquesta cursa la pot fer tothom, amb un mínim d’entrenament. Tothom que vulgui fer-la ja que anar per anar a patir no. 

· I la calor no pot ser un condicionant important?

Doncs beu. És la única cursa, de les que he fet, que et racionen l’aigua. Però sempre trobes gent que n’hi sobra. En el nostre cas, al costat de la nostra haima hi havia la dels mexicans i, pel motiu que sigui, els hi sobrava molta aigua. Així que cap problema.

· Pateixes més com a corredor d’ultrafons o com a empresari?

Són diferents patiments. Però actualment les empreses estan patint, estem patint molt. Jo sóc molt optimista i sempre veig el got mig ple i la meva empresa, que està en crisi des del 2008 com tot el país, ha aguantat i si ho hem fet fins el 2012 perquè no ho podem fer fins el 2015 i el 2020.

· Amb quins objectius planteges les conferencies i xerrades que imparteixes sovint?

Com tot és una cosa amb la qual estic aprenent també. M’han vingut una mica així de sobte perquè em van demanar de fer-ne una, la vaig fer, un em va sentir i em va convidar a fer-ne un altra i mica en mica he anat fent. Ni he estudiat econòmiques ni he fet un màster ni res, per tant, explico el que visc. No tinc cap teoria sobre el que he de dir sinó que explico la pràctica. I potser és això el que em valoren.  

“La Costa Brava Xtrem Running és una cursa espectacular, no sé si arribem a valorar el que tenim aquí”

· Ara amb la lesió has començat a fer bicicleta. Tenint en compte el teu gust pels deserts, la Titan Desert és un projecte que tinguis en ment?

Doncs mira, precisament aquest any havia d’anar-hi. En Cyrus, el meu amic, també està fotut del genoll, es va lesionar una mica abans que jo. I, al començar a anar amb bici, vam dir: i perquè no anem a la Titan? Ell fins i tot es va inscriure i jo estava dubtant quan, al gener, em va sortir el tema del tractament al genoll, que em van dir que me’l farien al juny. Tenint la Titan al maig vaig pensar que només que em caigués podia perdre el tractament. I vaig decidir no anar. Al final, però, m’han aplaçat el tractament al setembre així que hi podia haver anat. I en Cyrus tampoc hi ha anat perquè es va caure i es va trencar un tendó de l’espatlla.

A la sortida de la Costa Brava Xtrem Running

· Esteu promocionant, alguns dels membres de l’equip de la Jungle, la cursa de la Costa Brava Xtrem Running. Que té aquesta cursa d’especial?

L’organitzador és en Xavi Marina i fem els possibles per promocionar-la, sí. Jo la vaig córrer al primer any, quan encara no es coneixia, i la 3ª edició i és una cursa espectacular. Avui en dia no ho sé si valorem el que tenim aquí. Està molt ben organitzada. Jo coneixia la Costa Brava ho això pensava i, després de fer-la, puc dir que no la coneixia pas. Hi ha uns paisatges i uns racons increïbles. Com a cursa d’etapes està molt bé. Les distàncies són assequibles, no hi ha autosuficiència i no has d’acabar dormint en una haima sinó en un hotel de 4 estrelles. Si pagues la inscripció anticipadament, per 300 € aproximadament tens dos nits d’hotel amb bufet lliure, amb tots els avituallaments, els desplaçaments... Per mi és un regal.

Última volta

- Quina cursa repetiries vàries vegades? Vàries. Sables i Libyan (si la tornen a fer).

-     - On mai et trobarem entrenant? En una cinta.

-     - Un lloc predilecte per córrer? Uf, molts. Tota la zona del Cabrerès, el Montseny, els Pirineus.

-     - Un país per competir? Brasil (respon ràpid).

-     - En algunes grans curses d’ultrafons, què trobarem sempre a la teva motxilla? Pernil i del bo.

-     -  I què no hi trobarem? El telèfon.

-     - Te’n aniries al Pol Sud com el teu amic Albert Bosch? Sí, i tant, hi hagués anat.

-    - Un somni esportiu? En tinc molts a la llista. Però sense ser cap cursa, n’hi ha un que n’hem parlat molt amb en Cyrus que és travessar l’Àfrica.

- Una pregunta que voldries plantejar al següent entrevistat al blog: I no t’has plantejat deixar l’esport i dedicar-te al tabac i les drogues, directament?

Agafa'm si pots

Read More

Matí entretingut a la Half Challenge Barcelona-Maresme

Experiència diferent i nova la que vaig viure aquest diumenge fent de voluntari a la Half Challenge Barcelona-Maresme 2012. Concretament, junt amb en Pol, vam anat a un dels avituallaments del sector ciclista, a la rotonda de la Laia l'Arquera de Mataró (km 66 aprox.). La tasca prèvia, abans que comencessin a arribar els primers participants, va ser omplir centenars de bidons, en aquest cas d'Isostar. En el mateix avituallament hi havia també bidons d'aigua a més de barretes energètiques, gels i plàtans. Un bon repertori d'ajuda sòlida i líquida pels triatletes.

La veritat és que tot i que en alguns moments venien pelotons de forces ciclistes que complicaven una mica la feina, en cap moment va ser estressant i sempre va estar tot sota control. Com a recompensa em vaig poder endur un bon grapat de barretes i gels, que haurien sigut més si no fos perquè un dels voluntaris em van robar una de les dos bosses que portava i que estava plena...

El guanyador, l'alemany Per Bittner.

La experiència m'ha servit, a més, per viure de molt a prop un triatló per primera vegada i he de dir que cada vegada m'agrada més. Però crec que no passarà d'aquí. El meu nivell en natació és pèssim -que ja des de petit odiés anar a piscina suposo que és un senyal, no?. M'hi hauria de posar molt i molt per tenir un nivell acceptable que em permetés intentar fer un triatló, a part que la bici també l'hi hauria de treure les teranyines -bé, la del meu germà concretament-. 

Total, que de moment em dedicaré a córrer que és l'únic que sé fer jeje. Si puc, clar. El bon matí esportiu de diumenge el vaig acabar amb un entrenament. Després d'un mes inactiu, l'adrenalina del triatló i la mini-treva que em va donar l'estómac van fer que sortís a córrer 60 minuts. Vaig acabar fos tot i anar a un ritme baix i patint per l'estómac, però vaig poder tornar a sentir el que era suar i córrer. Només ha sigut una excepció perquè les bambes seguiran guardades a l'armari. Però algo és algo!

Agafa'm si pots

Read More

Espectacle...des del sofà

Aquest cap de setmana, suposo que com molta gent, he pogut gaudir de l'esport i de l'espectacle que aquest ens dona. Però des del sofà. Com moltes altres setmanes hi ha hagut vàries competicions importants d'alt nivell que els amants d'aquest esport hem pogut disfrutar. Hi ha hagut espectacle, emoció i esport del bo, però tot des del sofà. 

És el que té no poder córrer, que si un vol seguir connectat al running ho ha de fer a través de la televisió -o en aquest cas, de la pantalla de l'ordinador-, gaudint molt sí, i emocionant-se, també. Però queda clar que no és el mateix. No és el mateix veure-ho que practicar-ho. Però si no hi ha més remei...

El cap de setmana ens ha deixat dues grans notícies principalment, les dues molt bones per a l'esport català. 

1- La victòria de Kilian Jornet a la Zegama 2012. Tot i les dures condicions climàtiques (fred, pluja, molt de fang i fins i tot neu a dalt d'Aizkorri), el millor corredor de trail running va guanyar per 5º vegada aquesta cursa. El més espectacular és que es va quedar a només dos minuts del rècord de la prova, que va aconseguir Rob Jebb l'any 2005. Té més mèrit si és té en compte que aquell any l'anglès no va córrer amb les condicions meteorològiques que ho ha fet en Kilian aquest any.

El català va mantenir una interessant lluita amb Luis Alberto Hernando, actual campió del món. Finalment Kilian va parar el rellotge en 3 h 56' 06". La duresa d'aquesta prova i d'aquest any especialment es demostra veient els resultats. D'entre els favorits, és cert que alguns van quedar ben col·locats, com Tom Owens (3º), Tòfol (8º) o Michael Wolfe (14º). Però també és cert que alguns van quedar molt endarrere, com Gustavo Reyes (26º), Nick Clark (38º), el guanyador de la Transvulcania la semana passada Dakota Jones (40º) o Nemeth Csaba (54º). 

Kilian creuant la línia d'arribada el diumenge

En dones la vencedora va ser, al igual que el 2011, la basca Oihana Kortazar, realitzant una gran cursa i entrant en 4 h 52' 30". Segona va ser la catalana Núria Picas i tercera la sueca Emilie Forsberg.

2- El dissabte es va disputar el prestigiós Ironman de Lanzarote, un dels més importants del món. I el va guanyar el català Victor Del Corral amb un temps de 8 h 44' 40", per davant de Stephen Bayliss i Sergio Marques. El triatleta es va recuperar d'un sector de natació no massa bo per acabar el sector ciclista segon i completar la remuntada en la marató. 

La televisió canària va oferir l'arribada dels participants en directe i la veritat és que vaig sentir molta enveja sana de tots aquella valents que arribaven a la meta. Realment ha de ser una sensació increïble completar un Ironman, després de tant de sacrifici. 

L'entrega de premis posterior

Així doncs, dos bones notícies per a l'esport català en dues proves de gran nivell i amb alta participació internacional. 

Agafa'm si pots

Read More

Red Bull 7 Islands: obstacles inesperats

L'atleta català Josef Ajram no ha pogut completar el seu nou repte, més gran que mai, el Red Bull 7 islands. Just un any després de completar -i guanyar- l'Epic 5 (cinc triatlons de distància Ironman en cinc dies consecutius en cinc illes de Hawaii), enguany afrontava un nou repte però canviant la zona, concretament les Illes Canàries, i afegint dos triatlons més. Així doncs, l'atleta havia de completar un Ironman (3,8 km de natació, 180 en bicicleta i una marató a peu, 42,195) en cada una de les illes Canàries, per aquest ordre: El Hierro, La Gomera, La Palma, Tenerife, Gran Canària, Fuerteventura i Lanzarote. En total, per tal de superar el repte, Ajram havia de fer 26,6 km nadant, 1.260 pedalejant i 294 corrent. A banda de les distàncies, altres elements jugaven en contra: una orografia complicada i una calor forta, més de l'esperat. Uns elements que han resultat ser el botxí de l'atleta i que han acabat amb la seva aventura.

Ajram va completar el primer Ironman el dilluns. La picada d'una medusa, una averia en el sillín de la bicicleta que li va fer perdre 45 minuts i una circuit que no donava ni un instant de descans van fer que el català acabés en 13 hores i 27 minuts.

L'endemà, a la Gomera i ja en el segon Ironman, va completar el primer sector al mar en 1 hora i 28 minuts sense problemes. Quan encara no portava ni una hora pedalejant, Ajram es va parar en un avituallament amb problemes per respirar amb normalitat. Posteriorment, a l'hospital i després de vàries proves, es va confirmar que havia sigut a causa d'un cop de calor, a banda també de la calima i de la duresa del terreny.

Josef Ajram a l'Hospital Insular, dilluns  Font: J.Ajram

Així doncs, Ajram només ha pogut completar un dels set Ironmans que havia de fer i que l'havien de portar a acabar el repte més majúscul del seu currículum.

Ajram ha declarat després que "és possible realitzar-ho i que en un plaç raonable de temps s'ha de tornar a intentar".

Precisament molta gent ha aprofitat aquest intent fallit de l'atleta per avivar una polèmica existent des de ja fa temps. De la mateixa manera que Ajram compte amb un gran nombre de seguidors -només cal veure les xarxes socials-, també són molts els que opinen que l'atleta no és res més que una marca que s'ha sabut vendre com el millor i que ha creat un màrqueting brutal al voltant del seu lema "Where is the limit?". 

Molts que opinen que hi ha més show i espectacle que no pas esport, i que no pot ser que se'l conegui més a ell que, per exemple, als millors corredors del món de trail running, que n'hi ha molts a Catalunya. Una polèmica, doncs, que ha revifat i que sembla que va per llarg.

Agafa'm si pots

Read More

Crònica de la Cursa del Dimoni

Tocava córrer a Badalona, concretament la Cursa del Dimoni, de 10 km, en plena Festa Major de la ciutat. Bon ambient, doncs. A part, dos avantatges més: sortida i arribada al passeig marítim (just al costat de l'estació de tren) i cursa totalment gratuïta. M'incorporo un pèl tard a la línia de sortida i em trobo amb una gentada considerable. Porto el dorsal vermell que, en teoria, em permet sortir a la part més avançada però, a l'hora de la veritat, no arribo a veure per on puc avançar cap endavant i acabo quedant-me molt endarrerit. 

La cursa en sí és entretinguda, sobretot els cinc primers km's, pujant a la part alta de la ciutat, per darrere del centre comercial Màgic Badalona. Tres o quatre pujades que deixen a més d'un ben tocat. Els primers km's de la segona part de la cursa et porten a la zona més allunyada (al polígon) per, després, passar per un pont modern que et fa sumar una pujada més i acabar tornant al passeig.

Personalment ho he passat força malament degut al mal d'estómac que segueix sense millorar. Un parell de visites recents al metge no han servit per a gaire i segueixo sense veure la llum al final del túnel. Comença a semblar un cas més propi de Cuarto Milenio, encara hauré d'acabar trucant a l'Iker Jiménez... 

Els cinc primers km's els he passat bé però a partir del 6 i amb l'estómac com una rentadora (més la calor), costava d'avançar. Temps final de 44:56, 17è de la categoria.

A l'arribada

Us preguntareu perquè segueixo corrent si pateixo tant en cada cursa. Suposo que tot és basa en què m'agrada molt córrer i, abans de quedar-me una setmana i un altre a casa, prefereixo seguint ponsant-me un pitrall encara que acabi força tocat i vagi a ritmes baixos.

Respecte a la cursa dir que m'ha agradat molt. Bon circuit, bon ambient - de festa major, vaja - i una samarreta de cotó al final amb el simpàtic dimoni estampat. Ah, i sense pagar ni un cèntim!!

Per últim, disculpes ja que l'entrevista que havia de sortir publicada aquesta setmana - que en Pol va encertar l'entrevistat en un comentari tot i que no el va desvelar - finalment sortirà la setmana que ve.

Samarreta de la cursa

Agafa'm si pots 

Read More

Calendari de curses maig i juny 2012

En plena primavera (i amb una setmana de retard, disculpeu) us oferim el ventall de curses per aquest mes de maig i pel juny, per a que pogueu anar fent els vostres plans i anar subratllant alguna d'aquestes curses com a objectius. S'ha de dir que, d'entre tots els que portem fins ara, és el repertori de curses més ampli, amb un total de 21 curses.

MAIG

CURSA DEL DIMONI DE BADALONA

Dia i hora: Diumenge 13 - 10:15 h.
Lloc: Badalona (La Rambla)
Distància: 10 km (asfalt)*
Més informació aquí

* Inscripcions esgotades tot i que, al ser gratuïta, l'organització convida a venir a la cursa igualment tot i no tenir pitrall.

MITJA MARATÓ DE TOSSA DE MAR

Dia i hora: Diumenge 13 - 10:00 h.
Lloc: Tossa de Mar (Passeig de Mar)
Distància: 21,097 km/ 10 km (asfalt)
Més informació aquí

CURSA DE POLICIA DE CATALUNYA

Dia i hora: Diumenge 13 - 10:00 h.
Lloc: Sortida a Manlleu (Passeig de Sant Joan) i arribada a Vic (Pistes d'Atletisme)
Distància:10 km (asfalt)
Més informació aquí

SELVA MARÍTIMA (COSTA BRAVA XTREM RUNNING)

Dia i hora: Divendres 18 - 10:00 h.
Lloc: Sortida a Blanes (Passeig de Mar) i arribada a Tossa de Mar
Distància: 25 km (muntanya)
Més informació aquí

CURSA POPULAR NOU BARRIS

Dia i hora: Diumenge 20 - 09:30 h.

Lloc: Barcelona (sortida davant de Heron City i arribada a les pistes d'atletisme Can Dragó)

Distància: 10 km (asfalt)

Més informació aquí

CURSA PER COLLSEROLA

Dia i hora: Diumenge 20 - 9:30 h.

Lloc: Cerdanyola del Vallès (Zona Esportiva Municipal de Les Fontetes)

Distància: 13 km (muntanya)

Més informació aquí

10 KM GRANOLLERS

Dia i hora: Dissabte 26 - 19:00 h.

Lloc: Granollers (Pistes d'atletisme)

Distància: 10 km (terra)

Més informació aquí

ASICS TRAIL SANTE ESTEVE

Dia i hora: Diumenge 27 - 09:00 h.

Lloc: Sant Esteve de Palautordera

Distància: 27,5 km (muntanya)

Més informació aquí

CURSA POPULAR CAN MERCADER

Dia i hora: Diumenge 27 - 8:30 h.

Lloc: Cornellà de Llobregat (Plaça Joan Miró)

Distància: 10 km (asfalt)

Més informació aquí

JUNY

MARXA GRÀCIA-MONTSERRAT

Dia i hora: Dissabte 2 / Diumenge 3 - 17:00 h.

Lloc: Sortida a Barcelona, a la Plaça Vila de Gràcia i arribada a Montserrat

Distància: 63 km (muntanya)

Més informació aquí 

MILLA URBANA BARRI - ST. CRIST IGUALADA

Dia i hora: Diumenge 3 - 10:00 h.

Lloc: Igualada (sortida al carrer Josep Galtés i arribada al carrer Bisbe Robuster)

Distància: 1,609 km (asfalt)

Més informació aquí

10 KM SANTA PERPÈTUA DE MOGODA

Dia i hora: Diumenge 3 - 09:15 h.

Lloc: Santa Perpètua de Mogoda (Poliesportiu Municipal)

Distància: 10 km (asfalt i terra)

Més informació aquí

CURSA NOCTURNA LES ÀNIMES DEL PURGATORI

Dia i hora: Dissabte 9 - 21:30 h.

Lloc: Aiguafreda (Parc d'Aiguafreda)

Distància: 15 km (muntanya)

Més informació aquí

CURSA LA MAQUINISTA - PER LA INTEGRACIÓ

Dia i hora: Diumenge 10 - 09:00 h.

Lloc: Barcelona (Centre Comercial La Maquinista)

Distància: 10 km (asfalt)

Més informació aquí

CURSA 10 KM PINEDA DE MAR

Dia i hora: Diumenge 10 - 09:00 h.

Lloc: Pineda de Mar (sortida al Passeig Marítim i l'arribada al camp de futbol de Can Xaubet)

Distància: 10 km (asfalt)

Més informació aquí

CANET RACE 

Dia i hora: Dissabte 16 - 20:00 h.

Lloc: Canet de Mar (Plaça Universitat)

Distància: 10 km (asfalt)

Més informació aquí

ULTRA TRAIL DE L'EMMONA

Dia i hora: Dissabte 16 / Diumenge 17 - 06:00 h.

Lloc: Sant Joan de les Abadesses (Plaça de Barcelona)

Distància: 106 km (muntanya)

Més informació aquí

CURSA DiR SANT CUGAT

Dia i hora: Diumenge 17 - 09:00 h.

Lloc: Sant Cugat (sortida al Carrer de César Martinell i l'arribada a la Rambla del Celler)

Distància: 5 i 10 km (asfalt)

Més informació aquí

CURSA D'ESTIU DE PREMIÀ DE MAR

Dia i hora: Dissabte 30 - 19:30 h.

Lloc: Premià de Mar (Pavelló Municipal d'Esports)

Distància: 10 km (asfalt)

Més informació aquí

NÚRIA-QUERALT

Dia i hora: Dissabte 30 i Diumenge 1 - 11:00 h.

Lloc: Sortida a Núria, al Santuari, i arribada a Berga, a la Plaça de la Font del Ros

Distància: 92 km (muntanya)

Més informació aquí

CURSA VILA OLÍMPICA

Dia i hora: Diumenge 1 - 09:00 h.

Lloc: Barcelona (Av. Icària/ Arquitecte Sert)

Distància: 10 km (asfalt)

Més informació aquí

Agafa'm si pots

Read More

"Patir es pateix molt, però la recompensa és immensa"

Aquesta és una de les perles que va deixar anar l'expert ultrafondista que vaig tenir el plaer d'entrevistar el dijous. Una entrevista que podreu llegir la setmana que ve en aquest blog i que crec -intentant opinar objectivament - que és molt interessant, amb informació que pot ser de molta utilitat per tota aquella gent que s'estigui introduint en el running i, sobretot, en les proves de llarga distància. 

A més, aquesta frase me l'auto-imposo a mi mateix a veure si d'aquesta manera milloro, ja no físicament -això no depèn de mi, desgraciadament- sinó psicològicament. Gràcies a tots els que m'heu animat i m'heu donat forces últimament. Qualsevol persona que corri regularment veurà que passar d'entrenar tres o quatre cops per setmana a entrenar-ne un és, com a mínim, un fet difícil d'assimilar. I si els problemes van en augment i acabes la setmana amb zero entrenaments, com m'ha passat aquesta setmana, la situació frega el suïcidi -parlant de forma retòrica, esclar-. En les últimes tres setmanes sumo tres entrenaments. 

Un altra pista sobre l'entrevista de la pròxima setmana

Tampoc sé quan durarà la situació però pot durar, perfectament, dos o tres setmanes més, pel cap baix. Amb tot això, em ve com a anell al dit tot el que va dir al llarg de l'entrevista l'home "x" -amb un intent de mantenir l'emoció-. "Patir es pateix, però la recompensa és immensa" o "després de la tempesta sempre arriba la calma". Ell es referia a les curses tan extraordinàries en què ha participat però jo m'ho aplico al que m'està passant ara. I també repeteixo una altra una idea que va dir, ja que ara mateix es troba parat -de corre, que no de fer esport- per una lesió: "estic que peto...a la que pugui tornar a córrer, la faré grossa". Bé, jo no és que l'hagi de fer molt grossa, però sí penso tornar amb força, a fer molts km's i per molts llocs. 

Agafa'm si pots

Read More