Avui tocava cursa després de vàries setmanes de descans, però no d'asfalt, de muntanya: la Cabrilenca. Feia molt que no trepitjàvem els boscos en una competició i en Pol i jo (BATAC TEAM) em volgut aprofitar l'ocasió. Per tot el que havíem vist i llegit, anàvem amb la idea de fer el circuit llarg de 20 km majoritàriament corrent (ja que es podia escollir entre caminar i córrer, com podeu veure al cartell de la prova). El fet que fos una caminada popular no competitiva feia pensar que seria una bona matinal per córrer a gust entre lleus desnivells i recordar antigues sensacions. Però les aparences moltes vegades enganyen i aquesta ha sigut una clara demostració. Està clar que minuts abans de la sortida no érem conscients del que ens esperava a continuació.
Decidim sortir a les 7:37 del matí (la sortida era oberta de 7:30 a 8:00) per no trobar excessiva gent i poder anar més còmodes. És fàcil distingir les persones que faran el circuit curt i caminant de les que faran el llarg i corrent. Hi ha més nivell del que ens esperàvem. Sortim caminant a pas lleuger del poble fins a entrar ja a la muntanya, on ens posem a córrer. Ja d'entrada una forta pujada que com a mínim a mi (tampoc és molt difícil) em fa suar de valent. La veritat és que no fa fred ni calor, temperatura agradable. Els primers kms són més durs del que es podia esperar i es veuen dificultats per l'aglomeració de gent que es produeix en alguns camins o corriols estrets on és difícil avançar. En Pol, que tenia el dubte de com li respondria el genoll (tocat des de ja fa uns quants mesos), comença a tirar fort i tot i l'intent de seguir-lo, decideixo anar al meu ritme conscient que segurament més endavant ens tornarem a trobar.
Mentrestant ens trobem amb una sorpresa en el recorregut: passem per torres elèctriques, cosa que significa pujades i baixades dures i força desgast. Així arribem al km 8 aprox. on hi ha situat el primer avituallament. Aquí ja ens adonem que la cosa va més en serio del que ens pensàvem.
Seguim enfilant camins i toca passar per corriols estrets plens d'arrels que no fan res més que clavar-se a les cames i molestar. Tot en pujada, és clar. Per sort ve un ratet de baixada que serveix per alleugerar una mica les cames, que no per descansar. Un fet curiós és que durant tota la prova anirem creuant-nos amb corredors que també van a un ritme semblant al nostre però que lògicament, també pateixen i suen de veritat.
 |
| En Pol i jo, a l'arribada |
Altre cop retrobats a l'avituallament, encarem els últims cinc kms de la prova. El que no sabem però és que ens queda el pitjor: la pujada a Burriac per la mateixa banda que a la Burriac Atac. La pujada, com l'altre vegada, sens fa realment dura ja que en certs moments sembla fins i tot que s'hagi d'escalar. Un cop a dalt i sense cap mena de descans, toca baixar. Aquí tampoc ens podem relaxar perquè tal i com és el terra, és fàcil torçar-se el turmell. Quan arribem a una zona plana, sorpresa. Encara queda un últim regal. Dues pujades que també ens sonaven de la Batac.
Suats i cansats trepitgem asfalt i ens posem a córrer fins a creuar l'arc d'arribada. 2 hores 55 minuts. La botifarra i un Aquarius ens ajuden a recuperar forces.
Notes positives:
- Un bon dia amb temperatura agradable per gaudir de la muntanya, tot i les previsions de pluja que hi havia.
- L'ambient familiar de la cursa, que sempre és d'agrair.
- Senyalització molt correcte durant tot el recorregut que feia difícil perdre's o equivocar-se de camí.
Notes negatives:
- Una caminada molt més dura i exigent del que ens podríem haver arribat a pensar. Comparable sens dubte a la Burriac Atac.
 |
| Perfil de la cursa |
Agafa'm si pots
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada