Quarta participació i quarta Marxassa al sac. Novament disputava, com ja va sent tradició, aquesta cursa que acaba a casa, a Mataró, i amb la qual hi tinc un idil·li especial. I aquest dissabte tampoc hi podia faltar.
El despertador sona a les 4, quan queden tres hores per l'inici de la cursa. Un cop em trobo amb en Joan baixem a buscar el bus que ens portarà, com cada any, a St. Martí del Montseny. En Pol finalment no ha pogut venir degut a un problema amb la inscripció i pel que fet que encara tenia dolor. Millor prevenir que curar, que diuen.
 |
| Esmorzant després del primer gran esforç |
Un cop baixem del bus, ens rep bruscament un fred que fa tirar enrere. Temps just per fer un riu, alguna foto i cap a la cua de participants. Com sempre la sortida es fa des d'un corriol estret que impedeix avançar i que provoca força tap. Ens ho prenem amb calma ja que sempre és millor sortir tranquils i anar augmentant el ritme mica en mica. Anem xerrant animadament mentre comencen a visualitzar-se els primers rajos de sol. Guardar el frontal sempre és una bona notícia. Un cop superada la primera pujada de nivell, de seguida arriba també el primer avituallament. Aquí començaríem una pauta que seguiríem fins al final: no omplir-se en excés l'estómac en els avituallaments. Un fet que resulta complicat, sobretot en el primer, on l'excel·lent organització premia als participants amb un bon sortit d'aliments per esmorzar i agafar forces. Així doncs, un colacao i un parell de donuts és suficient (com es pot comprovar a la foto).
Iniciem el camí que ens ha de portar al següent punt de control (i d'avituallament, ja que en aquesta marxa sempre coincideixen). Aprofitant que la majoria de km's són de baixada o més aviat planers, decidim amb en Joan posar-nos a córrer alguns trams. Sembla que no però tot passa molt més ràpid i la concepció de la cursa i del pas dels km's és diferent. No ho sé si millor o pitjor, però diferent. Un cop a Sant Celoni (km 26), mengem una mica i seguim sense perdre gaire temps.
 |
| Una de les panoràmiques que es poden veure durant la marxa |
Els negres núvols amenaçadors del principi van desapareixent mica en mica per deixar pas a uns de més tranquil·litzadors. La temperatura és agradable i permet estar amb màniga llarga sense passar calor. Això sumat als arbres que van perdent fulles i a la varietat de colors del paisatge fan que es noti clarament que estem a la tardor.
El tram fins al tercer punt de control es fa dur, igual que el camí fins a Vallgorguina. Un cop al poble, veiem que anem molt bé, millor que l'any passat. Una sensació que es confirma quan ens diuen que ocupem la posició 130. Dinem amb vint minuts i sortim ràpids a buscar l'últim punt complicat de la cursa.
La pujada al Santuari del Corredor (km 50,1) ens la coneixem realment bé però tot i així cada any ens fa patir de valent. I enguany no podia ser una excepció. La fem a ritme pausat però sense aturar-nos. En Joan sembla que va bé, a diferència del meu cas. Aquest cop no vaig fresc, em costa força avançar i em dona la sensació que és l'any que més estic patint. Com si fos futbol, faig l'últim tram demanant l'hora. Tot i això i el fet que perdem 15 minuts després d'haver-nos equivocat de camí, arribem a dalt amb bon temps.
Els 15 km's restants són de baixada i els decidim fer gairebé tots corrent. Com sempre el pas per Sant Martí de Mata es fa pesat, amb una pista interminable que en certs moments va pujant i baixant. Els dos punts de control següents gairebé no ens aturem, conscients que podem estar dins del "Top 100".
En el penúltim control ens diuen que som els participants 100 i 101. Fantàstic! Els 4 km's restants els fem a bon rime i avancem 8 corredors. Arribem a les 17:45 i, per sorpresa nostre, ens diuen que som el 108 i 109. Alguna cosa falla, no quadra.
 |
| A l'arribada, en Joan i jo, en David |
Tot i això, molt contents de la cursa realitzada. Temps final de 10 h. 45 minuts. La quarta al sac i el que és més important, la primera en què hem corregut algun que altre tram. Una Marxassa que, com cada any, posa el punt i final a la temporada de marxes.
No voldria tancar aquesta entrada sense citar a Marco Simoncelli, el corredor de Moto GP que ha mort aquest diumenge al circuit de Malàisia després de ser atropellat per dos pilots (les imatges del succés). El motociclisme, com d'altres, és un esport de risc que a vegades es deixa víctimes pel camí. I una d'elles ha sigut, de forma molt injusta, en Marco, que ens ha deixat quan molts encara teníem a la ment el record del japonès Tomizawa, que ens va deixar l'any 2010. Marco descansa en pau.
 |
| L'italià Marco Simoncelli |
1 comentaris:
bé bé! heu complert amb el temps previst, ben fet!
Publica un comentari a l'entrada