Sovint l'estiu es converteix en un període avorrit esportivament parlant, no només per la disminució notable de curses i competicions que es produeix i que dificulten que el corredor o esportista popular pugui enfundar-se un dorsal, sinó també per la poca varietat d'esdeveniments esportius que es poden veure per la televisió. Per aquells que els hi agrada el futbol, per exemple, fins que no comencen les respectives pre-temporades de cada un dels equips no tenen gaire cosa amb què gaudir (a excepció dels anys que hi ha Eurocopa o Mundial, que d'altra banda és força sovint). En canvi, per a aquells que els hi agrada l'esport en general, sempre hi ha alguna cosa a veure. Aquest estiu, tot i no ser un any de grans competicions, n'hi ha algunes de rellevants que són molt interessants: la Copa Amèrica que està a punt de finalitzar, el Mundial de natació de Shangai que acaba de començar, l'Eurobasket de Lituània que es disputarà a principis de setembre o el Mundial d'Atletisme a Daegu (Corea del Sud), entre finals d'agost i principis de setembre.
Així doncs, sempre hi ha algun que altre gran esdeveniment a veure, que ens fa entretenir una estona i passar de forma amena més d'una llarga tarda d'estiu.
Entre totes aquestes competicions, algunes de més nivell i atractiu però totes igual d'interessants, n'hi ha una per excel·lència que, a més, es pot veure cada any i que el gaudeix tan aquell que pràctica l'esport com el que no ho fa. Una competició que, durant les tres setmanes que dura, fa vibrar absolutament tothom i fa cansar a més d'un només pel sol fet de veure per la pantalla els esportistes suar de valent. Esportistes - o més ben dit herois - que durant 21 etapes passen per carreteres inhòspites, muntanyes mítiques, immensos camps de pagès, pobles aïllats que no superen el centenar d'habitants i mil i un castells i fortificacions que, apartats en l'oblit segles després que tinguessin un paper important per a la humanitat, ara estan a la vista de tot el món gràcies al pas d'aquests intrèpids valents.
Parlo evidentment del Tour de França. En un esport que últimament destaca més pels casos de dopatge que per les gestes dels seus campions, el Tour representa l'eix central al voltant del qual gira el calendari anual. És el pal de paller d'un ventall de competicions boniques i dures, de tolt tipus. El Tour és l'emblema del ciclisme i corona cada any el millor ciclista del moment - no sempre -.
En les darreres edicions un nom propi ha brillat per sobre de tots: Alberto Contador. L'espanyol ha guanyat la competició tres vegades (2007, 2009 i 2010), a banda també d'aconseguir la maglia rosa del Giro dues vegades i de vèncer un cop a la Vuelta a Espanya.
Aquest any 2011 estem veient un Tour diferent, amb una primera setmana molt moguda i marcada per les caigues que van fer abandonar diversos ciclistes de magnitud - Vinoukorouv, Kloden, Wiggins, Horner etc -. Contador, afectat també per alguna que altra caiguda i amb una preparació prèvia inadequada - Giro - ho està tenint més difícil que altres anys i li costarà molt d'esforç aconseguir la victòria final. Amb uns germans Schleck que tenen molt de talent i que es compenetren a la perfecció - tot i demostrar que els i falta valentia i atreviment - i un Cadel Evans que compte amb la carta a favor de la contrarellotge de Grenoble, la rivalitat és molt forta i el vencedor haurà de suar sang per guanyar.
Els Alps - amb els mítics Galibier i Alpe d'Huez - dictaran sentència d'una prova que, any rere any, captiva milions d'aficionats i que, a diferència d'altres coses, no perd mai el seu encant.
Per mi i per molta gent, aquests ciclistes - tan els que corren el Tour com els que no - són petits herois que es mereixen un reconeixement, del primer a l'últim. Un reconeixement per tots aquells que hi participen i ajuden a mantenir una cursa que és, si no la millor, una de les millors de tot el panorama esportiu mundial.
Agafa'm si pots
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada