Entrevista a Roger Roca

Tal i com us vam prometre fa uns dies, aquí teniu la primera entrevista de personalitat d'aquesta petita sèrie. Per començar hem parlat amb Roger Roca, campió d'Espanya de marató i subcampió d'Europa de duatló. En una conversa molt interessant, en Roger ens parla de la seva preparació pel Mundial de Duatló (setembre a Gijón), pels seus èxits aconseguits o, sobretot, per la lluita contra el dopatge, on ell n'és un referent.

· Quan i com comences a notar cert gust per això de córrer?
Des de ben petit a l’escola, la meva germana corria i bé, entre una cosa i l’altra t’hi vas posant una mica i cada cop t’agrada més... Als 14 anys ja vaig entrar al club, a Igualada, i a partir d’aquí comences a entrenar i a competir. 

· Però ets tu el que decideixes seguir endavant o són els tècnics els que t’aconsellen?

Diguem que des de sempre fisiològicament  he estat, no predestinat, però sí molt preparat per fer proves de fons. Ja des de ben petit tenia les pulsacions molt baixes i les proves que feia a l’escola se’m donaven molt bé. Després, a les curses populars veus que sempre estàs davant, cada cop t’agrada més... i el fet d’entrar al club ja fa que tinguis una rutina d’entrenar i competir.

· La victòria a una cursa tan mediàtica com és la Cursa a El Corté Inglés, l’any 2004, representa una gran empenta per a tu en aquell moment?

Sí , la veritat és que no m’ho esperava tampoc i el fet de guanyar allà sempre et dóna un plus. Lo fort és que has de ser el primer perquè la cursa a El Corté Inglés, has de quedar primer, el que queda segon ja no es veu. Allà ja estava destacant però aquesta victòria em va ajudar a agafar una resposta mediàtica més alta, també a tenir algun espònsor i que la gent es vagi fixant en tu, vagi recordant el teu nom i poc a poc et vas creant un nom, una imatge.

-         ·  Com estructures la temporada i selecciones les curses que faràs?

      Tot depèn dels anys. Ara mateix divideixo la temporada en dos: mig any de curses a peu, en ruta, i mig any de duatló.  Després busco quin és l’objectiu principal - com és el Campionat del Món de Duatló aquest any - i partint d’aquest objectiu es distribueixen les èpoques de càrrega i de competició. A l’hivern em centro en les proves en ruta, intentant fer una marató (com la de Barcelona, tot i no arribar l’any passat a un acord amb l’organització). En canvi a la primavera - estiu em dedico al duatló.

· Un altre punt clau en la teva carrera va ser el fitxatge pel F.C.Barcelona?

I tant! De fet, jo vaig fitxar bastant tard pel Barça, tot per culpa de mànagers i tonteries d’aquestes que et van col·locant a altres llocs. Jo volia fitxar pel Barça des de feia anys però entre una cosa i altra no va poder ser fins fa tres anys. Està clar que tot el que sigui el nom del Barça t’ajuda a ser més mediàtic i a arribar més a la gent. Per mi no hi haurà més club que el Barça a partir d’ara. De fet l’any passat vaig haver de marxar per qüestions de feina, ja que estava en una empresa que va fer un equip i obligatòriament havia de marxar. Aquest any però ja he tornat i l’any que ve estaré al Barça... per a mi no hi ha cap més equip. 

El català fa temps que vesteix la samarreta del Barça

· Sens dubte el running és un esport que està creixent clarament en aquests últims temps. Què n’opines dels corredors populars?

Els admiro molt i sempre els hi dic, que és impressionant el que fan. Gent que surt a les 6 del matí o a les 11 de la nit per preparar una marató, un deu mil o el que sigui. A més a més a l’estat espanyol hi ha un nivell molt alt. El popular és molt bo. Vas als Estats Units i la gent corre una marató en quatre o cinc hores quan aquí gent que la corre en tres hores en trobes per tot arreu. I per fer aquestes marques s’ha d’entrenar molt. Aquí el popular entrena i s’hi dedica molt. A part acostumo a córrer curses populars per la qual cosa ells són el meu públic, són els que em segueixen. En el fons qui paga per les curses, qui compra unes sabatilles... són ells.

· Una de les lacres d’aquest esport que últimament està molt present és el dopatge, amb casos tan mediàtics com el de Marta Domínguez. Quina és la teva opinió al respecte?

Jo sempre he sigut, a nivell mediàtic, un dels lluitadors més forts en contra del dopatge i sempre he sigut molt clar. Jo mateix ho he viscut, amb rivals que sempre els guanyava i de cop, no només et superen sinó que et treuen dos minuts.  Per nosaltres el dopatge és una desgràcia i sempre he dit que s’acabarà el dia que realment es posin unes normes fortes. Al que enganxin dopat, sanció de per vida i que torni tots els diners que ha guanyat durant la seva carrera esportiva, des del primer dia en que va començar a competir. Per mi un atleta que es dopa es un trampós i un lladre. El que no pot ser és que un atleta que ha estat sancionat per dopatge al cap de dos anys torni i et passi un altre cop la mà per la cara.

· Per tant tu deixaries fora de tota competició i de per vida a tot aquell que s’hagi dopat?

Sens dubte. Per a mi un atleta sancionat per dòping no torna a ser atleta mai més. Serà un trampós que corre, un lladre, però res més. No hi ha més paraules, s’ha de ser dur. Si ha sigut un trampós ho tornarà a ser. A mi que en Paquillo Fernández tingui a casa un arsenal de drogues i que amb un any de sanció ja torni a competir...per mi qualsevol medalla que guanyi estarà bruta de dopatge. 

· I hi ha casos que tampoc se’n treu l’aigua clara, com el de Marta Domínguez…

Jo només puc dir el que diu la jutja. Ella diu que no la pot condemnar per dopatge perquè dopar-se a Espanya no és delicte, com sí ho és traficar o dopar a altre gent, i com que tampoc es pot demostrar perquè les escoltes telefòniques han quedat anul·lades... Ara bé, la mateixa jutja en l’acte, que jo he pogut llegir, diu ben clar que la Marta Domínguez ha fet servir activitats dopants. Si després algú es vol creure que la Marta Domínguez va neta, doncs endavant, però per a mi, segons el que diuen els jutges, aquesta noia s’ha dopat. A més, si jo fos ella i tingués clar que sóc innocent, ho diria ben clar, que m’agafin l’ADN i me’l comparin o el que sigui.  Però com ella no ho fa. En Paquillo en el seu cas també deia que no s’havia dopat mai, que les substàncies les tenia a la nevera però que no les feia servir. Si hi ha algú que s’ho creu...

· Un altre tema complicat és el de les beques, sobretot a Espanya, que semblen especialment difícils d’aconseguir i de mantenir, no?

Si ho compares amb beques d’estudi, aquestes estan fetes per la gent que no pot anar a la Universitat o que no es pot pagar els estudis. Doncs les d’atletisme no. Són pels més bons. Si ets campió del món cobraràs molt però si ets un jovenet que està començant, el que rebràs serà misèria i companyia. Jo en el meu cas em vaig haver de passar a les curses populars perquè no m’arribaven els diners. Si no fos per les curses o pels espònsors, ja faria anys que ho hauria deixat. 

· I exactament com es regulen?

O per marques o per posicions. En el cas de la Federació Espanyola és molt complicat perquè només les pots fer en les proves que ells et diuen, en unes èpoques determinades. En el cas de la mitja marató només les pots fer en Campionats d’Espanya o del Món. El d’Espanya te’l posen al setembre a, per exemple, Jaén o Còrdoba amb una calor brutal i en circuits duríssims. 

· Tornant a la teva trajectòria esportiva, quina cursa aconsellaries que t’hagi agradat especialment?

Home sens dubte la Behobia - Sant Sebastian és espectacular. Em sembla que són 20.000 corredors, amb una afició increïble com és la del País Basc, que surt al carrer faci vent, plogui, el que sigui. Jo hi he gaudit moltíssim.  A Catalunya, qualsevol que es faci a Barcelona. Potser la Marató de Barcelona, que per a mi és la prova reina. També la Mitja de Granollers, amb una organització modèlica i on crec que fan millor la unió elit i popular. Tracten els populars com ningú i a més porten la elit mundial i també catalana.

El pas pel duatló també està sent brillant 

· Per què es va produir aquest pas al món del duatló?

Va ser sobretot per problemes de lesions que tenia, que m’impedien córrer. Em van deixar una bici de carretera per poder seguir fent esport i no estar parat del tot i em van dir que se’m donava bastant bé, així que vaig decidir fer algun duatló. Al Campionat d’Espanya vaig quedar tercer i em vaig classificar pel Campionat d’Europa, on vaig quedar sisè. Va ser gairebé sense voler-ho que vaig continuar. I ara em va molt bé perquè les curses de fons són molt agressives i amb els anys es fàcil tenir problemes de lesions. Ara em puc dividir la temporada i fer les dues coses a bon nivell.

· Tan en una com altra especialitat, hi ha algun objectiu concret que t’hauria agradat aconseguir?

Està clar que la Marató de Barcelona per mi ha sigut sempre la prova més important i m’agradaria molt guanyar-la alguna vegada, tot i que ara mateix tal i com s’ha posat, que porten africans de nivell altíssim, és... gairebé no, és totalment impossible de guanyar. O esperar un any que no portin corredors africans o buscar un altre objectiu. I està molt bé que els portin, ja que augmenta el nivell de la cursa, però és clar, per la resta és molt difícil. Però m’encantaria tornar-hi a ser i córrer bé. Estar entre els 10 primers ja seria un èxit.

·  El teu pròxim objectiu és el Campionat del Món de Duatló a Gijón al setembre. Com va la preparació?

Bé, de moment va molt bé. Porto dos, casi tres mesos ja centrat en això, havia perdut una mica de nivell però sembla que l’estic recuperant i m’estic trobant molt bé, tan a peu com en bici. He estat 10 dies d’stage a Andorra i ara aquests dies marxaré també a Calella a entrenar amb el Javier Gómez Noya i el Victor del Corral. Queden poques setmanes i les que venen són les més dures de la preparació així que res, entrenar, entrenar i entrenar.

 

· Quin és el teu objectiu principal en aquest Mundial?

Jo entreno sempre per guanyar. L’objectiu final me’l marcaré la setmana abans sabent el que he pogut entrenar. Sé que si entreno al màxim nivell, puc estar a davant lluitant per les medalles. Potser un cop allà fas el 10º i estàs content perquè les circumstàncies van com van però està clar que ara mateix l’objectiu és una medalla.

· Algun rival en concret que et faci especial respecte?

N’hi ha molts perquè sobretot el sector bici fa que la cursa sigui molt oberta. Un rival que ha treballat bé en bici, que s’ha amagat i que potser no era molt perillós, ha desgastat menys que tu i potser et guanya. La quantitat de rivals augmenta depenent de com vagi la cursa. De totes maneres hi ha els favorits de sempre, com el mateix Victor del Corral, que és l’actual subcampió d’Europa; els belgues que van ocupar les tres primeres posicions al passat Campionat del Món; els francesos i els mateixos espanyols. Nivell n’hi ha per donar i regalar. També diuen que en Gómez Noya potser s’apunta a última hora. Si ve ell està clar que seria el màxim favorit. 

Roger Roca (esquerra) i V. del Corral (dreta)

· A banda del Mundial de Duatló, d’aquí pocs dies comença el d’atletisme a Daegu (Corea del Sud), Com veus la participació espanyola? 

(l'entrevista es va realitzar a pocs dies d'iniciar-se la competició)

És molt complicat ja que cada vegada entren més països, nacionalitzacions i el nivell és altíssim.  La selecció espanyola cada cop és més dèbil, més gran, la joventut cada cop costa més que arribin a dalt i no és fàcil. Tampoc tinc coneixements com per predir medalles. Jo he seguit la preparació dels maratonians i han entrenat bajanades tots tres, tan en Chema com el Rafa com el Pablo. I el mateix en Jesús España, que està molt fort. Però és molt complicat perquè t’apareixen tres kenians o tres etíops i s’ha acabat. 

1 x 1. Què n'opines de...

- Haile Gebresselasie: El referent mundial de l’atletisme. He tingut la sort de córrer amb ell més d’una vegada i és un honor haver estat al seu costat. Un dels millors atletes de la història.

- Samuel Wanjiru: Jo crec que hauria pogut ser un digne successor del que és la figura del Haile. Una desgràcia el que li va passar. També vaig córrer amb ell, a Granollers, i era espectacular.

- Marta Domínguez: Una figura que, per a mi, ha perdut tota credibilitat. Ha quedat ben clar qui és i què feia i tot i que no sóc ningú per jutjar, per mi està tot dit.

- Marcel Zamora: Un treballador de triatló increïble i incansable. Un referent a nivell català del que és el treball, l’esforç  i també de saber gaudir de l’esport. Un crack en majúscules.

- Kilian Jornet: En Kilian fa relativament poc temps que el segueixo i em vaig llegir el seu llibre. No tinc paraules. És tan espectacular el que fa que realment em quedo al·lucinat. És un superdotat i una màquina.

Última volta

- Un esportista? El Haile Gebresselasie

- Una competició: La Marató de Barcelona (no dubta)

- Un record personal? La 1º posició al Campionat d’Espanya Absolut de marató el 2005.

- Una victòria? La 3º posició a la Marató de Barcelona (2008). Per a mi va ser com una victòria.

- Un rival? El Victor del Corral.

La dada:

En temporades de duatló fa entre 80 i 160 km a peu i de 200 a 250 en bici. En temporada de curses en ruta (preparant la marató) arriba a 160 km. El seu màxim anecdòtic són 200 km (a peu). 

* Km per setmana

Esperem que us hagi agradat i que hagueu pogut conèixer més a fons un dels millors esportistes catalans en l'actualitat. Gràcies a en Roger per la seva amabilitat i molta sort a Gijón!

Agafa'm si pots

Posted in: F.C.Barcelona, Gebresselasie, Mundial Duatló, Roger Roca, V. del Corral