Ja hem començat el 2012 i com no podia ser d’una altra manera vam decidir
tancar l’any de la forma que més ens agrada, corrent, participant a la tretzena
edició de la “Cursa dels Nassos” de Barcelona. Enguany ha sigut la nostra
tercera participació en aquesta cursa, una cursa que dues edicions enrera
donaria lloc al nostre tret de sortida a les curses populars i que per tant
afrontem cada any amb especial il·lusió i ganes. Aquest any ens acompanyarien a
la cursa en Joan (en la seva segona participació a la cursa dels nassos)
l’Òscar i en Nicolau (que fèia el seu debut en una cursa de 10km.
Un cop vam trobar-nos a Barcelona, ja que per motius diversos no vam sortir
tots desde Mataró, vam anar a recollir els dorsals i la bossa del corredor, vam
dinar una mica a la plaça que hi ha al costat de la sortida i vam preparar-nos
per afrontar la sortida. En David sortia desde el tercer calaix, en Joan i jo
ho fèiem desde el cinquè i l’Òscar i en Nicolau ho fèien desde el darrer calaix
ja que no havien pogut acreditar cap marca.
El primer tret de sortida va ser per els corredors amb cadira de rodes i un
minut i mig després va tenir lloc la sortida per els 4 primers calaixos i per
tant la d’en David. 5 minuts més tard vam sortir nosaltres. Per sort, al haver
fraccionat les sortides en calaixos el nostre era el primer de sortir, fet que
ens va evitar haver-nos de trobar en mig de l’embús de corredors habitual de
cada any. Van donar el tret de sortida i vaig desitjar-me sort amb en Joan,
teniem la llebre dels 45 minuts just al costat i tot i fos molt temptador
intentar seguir el seu ritme per assegurar-me una millor marca personal per
acabar l’any era coneixedor de les meves possibilitats reals i vaig decidir no
emportar-me per l’optimisme, havia pogut fer només tres entrenaments comptats
desde setembre, de tirades molt curtes i no massa esparençadores així que de
seguida vaig tocar fusta i vaig deixar que en Joan m’agafés ventatge ja que ell
va decidir sortir fins i tot a un ritme més alt del de la llebre. La meva única
intenció era la d’intentar trobar un ritme que em permetés acabar la carrera
sense haver de patir i a poder ser que fós constant durant tota la cursa així
que ja que no portava rellotge vaig haver de guiar-me molt intuitivament i
escoltant tot el temps les meves passes. Els primers quilòmetres els vaig
correr a una distància que em permetia veure encara la llebre dels 45 minuts,
sabia que sempre que aconseguis veure-la voldria dir que estaria anant a una
velocitat que em permetria obtenir una marca per sota dels 50 minuts (que
considerava com a bon resultat degut a la gran falta d’entrenaments). Van anar
passant els quilòmetres i em sentia que havia trobat un molt bon ritme que no
em costava de mantenir, vaig fer el pas pels 5 quilòmetres amb un temps de 24
minuts i 6 segons, multiplicant aquest temps per dos vaig pensar que podria fer
un temps de al voltant dels 48 minuts i 20 segons. Vaig decidir seguir corrents
i cap al setè quilòmetre i abans d’entrar a la Diagonal vaig començar a notar
com les cames em pesàven una mica més que als quilòmetres inicials, vaig
decidir no intentar abaixar el ritme perquè sabia que si ho fèia hagués estat
contraproduent i no m’hagués servit per recuperar-me sinó que m’hauria produit
més cansament. Un cop vaig veure el senyal lluminós dels 8 quilòmetres vaig
agafar forces i vaig decidir augmentar el meu ritme, consient de que havia
perdut una mica de temps en els quilòmetres anteriors. La constant currua de
gent que trobes a banda i banda dels carrers és sempre un al·licient per encoretjar-te
i donar-li la mà de tant en tant a alguns dels nens que surten a veure’t en
dona les forces necessàries per acabar d’apretar als quilòmetres finals.
Després de gairabé 2 quilòmetres en línea recta per la Diagonal girem cap a la
dreta per afrontar els últims 400 metres abans de l’arribada, en aquest instant
acabo d’apretar i intentar anar més ràpid, a l’horitzó veig com van pujant els
segons i veig que no aconseguiré millorar el meu registre de l’edició anterior
(i també millor marca personal) lluny de “desanimar-me” decideixo acabar de fer
un sprint final per aproximarm-hi el màxim possible i passo la línea de meta
amb un temps final de 48 minuts i 35 segons, 1 minut i 10 segons més lent que
l’any passat però molt content perquè l’últim precedent d’una cursa de 10km
eren els 51 minuts i 6 segons que vaig fer a l’11 de setembre a Mataró. Vaig
retrobar-me amb en David i en Joan que ja havien arribat, van fer uns temps de 42
minuts 02 segons i 45 minuts 21 segons respectivament, tots dos molt a prop de
poder batre les seves millors marques personals. Més tard van arribar l’Òscar i
en Nicolau, van acabar la cursa amb uns temps de 53 minuts 6 segons i 50 minuts
i 13 segons respectivament, l’Òscar va tenir problemes de flato durant gairabé
tota la cursa, fet que li va fer haver d’abaixar el ritme i no trobar-se còmode
corrents, en Nicolau en cambi molt satisfet amb el seu primer resultat en una
cursa de 10km, de ben segur que tots dos seran capaços de millorar els seus
registres en la pròxima competició a la que participin.
Òscar, Max, David, Nicolau, Joan
Vam agafar el tren i vam tornar cap a Mataró, amb el temps just per
dutxar-nos, sopar amb la familia i menjar els 12 raïms per deixar enrere l’any
2011 i començar el 2012.
- El millor de la cursa: Com sempre l’ambient, la gent que surt al carrer i
el número de corredors que aquest any s’havia arribat al record de la prova de
10000 inscrits.
- El pitjor de la cursa: La sensació que et queda al saber que havent pagat
13€ (o 15€ en el cas dels que no disposen de xip groc) de que (tot i ser
secundari) la cursa del corredor que cada any estava carregada de diferents
obsequís aquest any fos simplement una samarreta de la cual només en quedava
una única talla XL i sobretot que s’hagués tret el servei de dutxes dins dels
vestidors del pavelló. No crec que amb una cursa on si hi ha hagut 10000
inscrits i per tant s’han recollit una quantitat de diners al voltant dels
140.000€ fós molt car permetre als corredors que ho necessitessin de fer-se una
dutxa d’aigua calenta un cop havien acabat la cursa. D’arcord que hi ha crisi,
i un compte es que potser s’hagin perdut alguns sponsors que oferien més
obsequis per la bossa del corredor, però elimintar el servei de de dutxes i
prohibir l’entrada als vestidors, que no hi hagués servei de dutxes i que només
hi hagués un lavabo disponible dins del pavelló, ho sento però per molta crisi
que hi hagi no crec que es pugui justificar de cap manera. Cop lleig per part
de l’ajuntament de Barcelona perquè repeteixo que només amb els diners
recollits de les 10.000 inscripcions s’arriba a una xifra de 140.000€, sap
greu. Esperem però que sigui només cosa d’aquest any i que l’any que ve poguem
ressaltar com a el millor de la cursa el retorn de la dutxa un cop acabada la
cursa!
Carlos Castillejo, guanyador de la cursa (29:29)
Des d’aquí només ens queda dir que esperem que hagueu tingut una molt bona
entrada d’any i desitjar-vos un feliç any nou a tots.
Salut i quilòmetres!
Agafa’m si pots
3 comentaris:
Malgrat tot crec que es important que es pugui gaudir del fet de córrer per acabar l'any, no...? Peró estic d'acord que el tema de les dutxes i els lavabos es inadmisible... En tot cas jo darrerament fujo de les curses excessivament multitudinàries....
això de la samarreta en una sola talla és una merda xd A mi em va passar l'any passat però al contrari, només Talles S...
Carles: Sí sí, està clar que poder gaudir corrent, i més l'últim dia de l'any, és el més important. Amb tot, és cert que segons quines curses ja són massa multitudinàries...
Pol: És el problema d'anar-hi l'últim dia, que només queden talles grans o petites, tot i que haurien d'intentar, d'alguna manera, guardar-ne de totes les talles fins l'últim dia. A més, a males prefereixo una S i no una XL jeje
Publica un comentari a l'entrada