Entrevista a Xavier Bonastre

La redacció d'esports de TV3 està formada per un gran nombre de professionals que, a banda de periodistes, són corredors. De tots ells, alguns més que altres, porten anys corrent per ciutats catalanes cada cap de setmana. Barcelona, Sabadell, Tarragona, Terrassa, Granollers entre moltes altres. D'entre els més veterans destaca en Xavier Bonastre (12/03/1961), que molts reconeixen pel seu inconfusible bigoti o per les seves retransmissions a TV3 (ara Esport 3) sobre tennis, atletisme o l'home més fort del món. Professor universitari, beatlemaníac i, sobretot, maratonià. Qui millor que ell per parlar de temes d'actualitat que coneix com ningú. Còmodament sentats a la cafeteria de TV3, en Xavier ens explica els ets i uts d'un esport que, tot i fer molts anys que el practica, encara no vol pas abandonar. Com ell mateix diu, "vull córrer fins que sigui molt gran, fins que el cos aguanti".

"Tenia claríssim que quan em recuperés del càncer tornaria a córrer"

· Quan comença la teva afició per el running?

La primera cursa la vaig fer el setembre del 1997, la cursa de la Mercè. Temps abans ja havia sortit a córrer alguna vegada quan m’agafava la neura, però molt esporàdicament. Aquell estiu me'n vaig adonar, mirant la bàscula, que allò no podia ser i que s’havia de solucionar. I la manera més ràpida i fàcil era córrer. I així es com vaig començar. 

· Quan vas començar a córrer sens dubte no hi havia tanta gent que practicava aquest esport com avui en dia. Quins factors creus que han influït a aquest boom?

Quan jo vaig començar a córrer deu n’hi dó, ja hi havia força gent tot i que és veritat que hi ha hagut un boom. Gent que fa més temps que corre, més entesa que jo, com el mateix Miquel Pucurrull, ho han analitzat. Crec que d’alguna manera, malgrat la crisi, vivim en la societat del benestar, vivim relativament bé i, sobretot en aquest esport, un arriba amb una certa edat. El procés que vaig fer jo, per exemple, és el que ha fet moltíssima gent: de cop i volta es troba amb fills, casat, amb 40 anys, amb una vida sedentària, que de jove havia fet esport però ho havia anat deixant i arriba un punt que diu: bé, això no pot ser. Llavors és quan molta gent recupera l’esport, i el més senzill, ràpid, còmode, que no necessites cap instal·lació, que obres la porta de casa i ja et pots posar a córrer. El factor de l’edat és molt important.

· Que diversos periodistes de TV3 com l’Arcadi Alibés, en Quim Robert o tu mateix correu des de fa anys ha tingut alguna cosa a veure amb el fet que, amb la creació d’Esport 3, es doni més ressò al running?

Clar, és lògic. Penseu que a la redacció d’esports de TV3, només la redacció, som 16 persones que correm. D’aquests 16, quan l’Arcadi ara fa dos anys va complir la seva marató nº 100, tots vam córrer la marató de Barcelona i tots la vam acabar. Aleshores, que hi hagi aquesta majoria de corredors ajuda. De totes maneres crec que som bastant curosos i quan mirem de donar informació d’una cursa, mirem alguns paràmetres.

-         ·Tants anys corrent no ha arribat un punt que et cansa?

Crec que arriba un punt que t’ho prens com una filosofia de vida, igual que si fossis un motorista.  Crec que et vas readaptant ja que, evidentment, amb l’edat ja no fas les mateixes marques que abans per la qual cosa t’has de saber adaptar. Si et readaptes i adeqües els entrenaments al que realment pots fer en cada moment...Abans entrenava 6 dies i ara 5. Cap problema. Jo vull tenir 80 anys i córrer. 

-       · Segueixes algun pla d’entrenament concret?

Al començament tenia un  noi, una mena d’entrenador que trucava cada setmana i que em controlava, em donava el planning d’entrenament. Ara ja amb el boom d’Internet, allà hi pots trobar el que vulguis, t’ho adeqües al teus horaris, al teu ritme i a la que has corregut una mica ja saps per on vas.

" Sempre m'he considerat maratonià i la marató és l'unica prova que preparo específicament " 

· L’Arcadi parlava, en el seu primer llibre, de l’anomenada marquitis, quan en els primers anys t’obsessiones amb les marques fins que arriba un punt que un ha de saber dir prou i veure que potser la condició física ja no és l’adequada per segons quins objectius. Llavors és quan es corre simplement per plaer. Has abandonat la marquitis?

L’etapa d’intentar batre les meves marques per descomptat que l’he superat, impossible, sigui la distància que sigui. En mitja marató tinc 1 h 22 minuts i l’altre dia vaig fer 1 h 31 min. Ara l’objectiu és baixar d’1 h 30 min., però res més. És a dir, sí que hi ha una mica de marquitis, en aquest cas de baixar d’una hora trenta, però no de batre les meves millors marques. Buscar aquells registres que estiguin al teu abast.

· Quina distància prefereixes?

Sempre m’he considerat maratonià ja que, de fet, l’única prova que preparo específicament és la marató. Em faig un planning d’entrenament pensant en que acabarà en aquella marató. Les curses que faig mentrestant són d’entrenament, no me les preparo. Miro les maratons que faré aquell any mentre que les mitges i els 10 mils, si fa no fa sempre són els mateixos.

-       · Has sigut sempre un corredor fidel a l’asfalt. T’has vist temptat alguna vegada de passar-te a la muntanya?

     Crec que he fet unes 418 curses i n’he fet alguna de muntanya, sí. N’hi ha una que m’agrada bastant que ja l’he feta tres vegades, la Cursa dels Tres Pics, per l’Ametlla de Merola i tot aquella zona. La muntanya, però, em fa una mica de por pels descensos, els troncs, les pedres...Ara estic convencent a l’Arcadi per fer la Trailwalker d’Intermón Oxfam, una cursa de 100 km a fer en 32 hores. Però realment a la muntanya em fa por lesionar-me.

Xavier Bonastre en una de les retransmissions del torneig Godó

-       · T’ha sorprès el fet que últimament molta gent s’estigui passant, no només a la muntanya sinó a fer curses cada vegada més llargues?

     No, jo crec que la gent busca nous reptes. Al veure que ja no poden superar les seves marques busquen nous al·licients. Córrer és intrínsecament avorrit i hi ha gent que després de córrer moltes vegades les mateixes curses, s’avorreix i busca nous reptes. Anar a buscar curses de resistència és un procés habitual, no m’estranya. L’Arcadi i jo som bastant repetitius, sempre fem més o menys les mateixes curses, però afegim coses noves cada any.

-     · La Marató de Barcelona està agafant cada vegada més magnitud i nivell fins al punt que en la pròxima edició es poden superar els 18.000 participants. Creus que pot arribar a ser amb els anys de les millors del món?

N’estic segur que sí. Ara mateix està a punt, sí no ho és ja, de ser una marató referent a Europa, per el nombre de participants. Em sembla que ara mateix, excepte Londres, París i Roma, la més multitudinària ja és Barcelona. És curiós perquè París, referent europeu i mundial, va patir el mateix procés que Barcelona. París va haver-hi un any que no es va fer, igual que aquí el 2005. També per la contractació d’RPM, organitzador del Dakar, el Tour de França i altres.  A més, si la marató l’aconsegueixes vendre també com un referent turístic, encara millor. L’ajuntament ha fet seva la proba i això ha sigut molt important per l’èxit d’aquests últims anys perquè si ho montes bé, el potencial que té Barcelona és enorme. Per mi l’únic aturador a aquest augment de corredors i del boom d’aquest esport és el preu de les curses. 

" Perseguir el dopatge és una tonteria, és una batalla perduda "

-    · En el món del running popular últimament s’ha creat molta polèmica amb el famós carnet del corredor que imposa la Federació Espanyola, del qual la majoria de corredors n’estan en contra? Comparteixes també la seva postura?

Sí, totalment. Que la Federació Espanyola d’Atletisme vulgui lucrar-se gràcies als corredors populars és molt lamentable, tenint en compte que la Federació mai ha fet cap cas a l’atletisme popular. Però clar, han vist que això és un boom, que s’estan fent molts calés i que hi ha empreses que estan guanyant molts diners, és un negoci. Tot i això, sembla que ara s’estan fent enrere perquè s’han trobat que els corredors d’elit no poden competir en aquestes curses perquè no estan dins del calendari de la Federació Espanyola. Grans curses com la Marató de Barcelona s’han trobat amb una situació difícil i s’han posat del costat del corredor popular, que des de sempre és el seu client. Però bé, jo crec que és una cosa que no té cap futur perquè la gran majoria d’estaments afectats, populars i elit, hi estan en contra i la Federació s’ho acabarà empassant.

-       · La principal lacra d’aquest esport que malauradament està des de fa molt temps en primer pla és el dopatge, amb casos mediàtics com els de Marta Domínguez o més recent de Blanco, a qui han retirat cautelarment la sanció. Creus que hi ha una solució per acabar amb tot això?

Jo sóc molt radical amb el tema del dopatge, però ho soc a la inversa del que suposo que la majoria de gent s’imagina. El cas d’en Blanco mateix, ara li han donat la cautelar i sembla li podrien rebaixar un any. Aquesta és la llei, no? Doncs endavant, ell s’agafa a la llei. Ara, la meva opinió al respecte de tot això és que perseguir el dopatge és una tonteria. És una batalla perduda i, per tant, que cadascú es pengi de la corda que li vagi més bé. 

-       ·  Però no creus que d’aquesta manera potser es desprestigia l’esport?

      És una opinió que em sembla molt bé i és molt respectable, que és la que tenen aquells que aposten per una sanció de per vida. Però la llei no és aquesta, que la canviïn. Hi ha països que dopar-se és delicte, com a Itàlia que els fan un batuda i els posen a la presó. Però aquí no. Bé, per això en Y. Noah va fer aquelles declaracions. Potser té part de raó perquè aquí la llei és bastant permissiva, bastant o molt. Però, en tot cas, crec que el dopatge sempre va per davant dels sistemes que hi ha per detectar-lo. Per tant, entenc que és una batalla perduda. Quan estan detectant un tipus de dopatge, ja se n’està fent un altre. Però estem parlant d’esport d’elit, no és sa. A part, sovint és menys esport i més espectacle. El Tour de França mateix, on pugen i baixen muntanyes durant 21 dies i després et diuen: és que mengen pasta, entrenen molt... No, això no s’ho creu ningú.  Ho sento però no m’ho crec. Això no hi ha cos humà que ho aguanti. I no vull dir que tots són uns drogoaddictes ni res. Però, escolta, ni ho sé ni ho vull saber. Però crec que la millor manera d’acabar amb la polèmica és dir: mira, que tothom es prengui el que vulgui i que cadascú vetlli per la seva salut, que ja és grandeta. És una opinió molt radical però és que n’estic fart d’aquesta història. A la NBA ho tenen molt clar, allò és un espectacle. Als Jocs Olímpics, per exemple, volen que hi prenguin part els millors de l'NBA i potser amb ells fan una mena d'excepció en l'aspecte dels controls. 

-     · Creus que hi ha algun tipus de complot contra Espanya amb les declaracions de Noah, el Tour de França, UCI etc, sobretot pels mitjans francesos?

Crec que hi ha un component bàsic que és l’enveja, amb els ciclistes espanyols guanyant el Tour de França, en Nadal a Roland Garros. Però, d’altra banda, també crec que tenen una mica de raó amb la permissivitat i la llei a Espanya. Ara, tant com complot, no ho crec. Clar, posant-nos en el seu lloc, el país veí que mai guanya res ara resulta que ho guanya tot: el bàsquet, l’handbol, el futbol, el motociclisme, el tennis. Entenc que des de fora es pugui fer la reflexió i que es pugui sospitar. 

-     ·  El rendiment de la selecció espanyola en les últimes competicions oficials ha sigut escàs. Sembla que la culpa, més que recaure en els atletes, recau en Odriozola i la seva directiva. Creus també que és el veritable culpable?

En el fons Odriozola no competeix, això és obvi. Però sí que el president d’una federació, sigui la que sigui, estigui tants anys com a president...no pot ser bo, no només per la pròpia salut democràtica sinó pel propi rendiment federatiu. El normal són 8 anys, això és l’estàndard. És el que el mateix Aznar va fer. Sí que al estar tants anys pot fer que no sigui bo pel funcionament, també en relació als propis atletes, que fa que no es puguin motivar d’una manera diferent. Crec que seria més saludable que el senyor Odriozola deixés el càrrec. Sembla que no s’ha sabut portar una renovació de la elit.  Tots són molt grans i sembla que no hi ha un relleu clar, i això sí és feina de la Federació. 

· La feina a TV3 t’ha permès compaginar bé la feina amb l’esport?

Home, si tu estàs treballant 12 hores diàries 6 dies a la setmana i arribes a casa sempre cansat...has de tenir molta moral per dir: bé, quan acabi vaig a entrenar. Però la veritat és que sí, aquí a TV3 les condicions són molt bones. El dia té 24 hores, diguem que si en dediques 8 a dormir i 8 a treballar, te’n queden 8 més per fer altres coses. T’ho pots muntar. Home jo he anat a les 11 de la nit a entrenar perquè aquell entrenament no me’l podia perdre. Però, insisteixo, crec que en la majoria de feines es pot. 

-      ·  Recentment es va produir una polèmica entre Josef Ajram i Mireia Miró que es van arribar a creuar paraules per Twitter quan la Mireia va insinuar que el ressò mediàtic de certs esportistes no estava en referència amb el seu rendiment esportiu. Que n’opines?

      Clar, el Josef Ajram sap vendre el seu producte i, en canvi, la Mireia no. M’imagino i segur que la Mireia es deu passar la vida entrenant i no deu tenir gaire temps per altres coses però... Mira, en Kilian Jornet ara comença a tenir una certa visibilitat mediàtica. Però la veritat és que l’Ajram s’ha sabut vendre molt bé. Jo el vaig conèixer a la Marató de Barcelona, que em va saludar. Però és això, qui sap vendre’s mediàticament... Bé, en Blanco en això és el rei.  Ara que ha organitzat la Sansi, portar 4.000 persones entre Viladecans i El Masnou a córrer 5 km... és increïble. 

-       ·  Però et sembla just?

No, no dic que sigui o no just, només que l’Ajram s’ha sabut vendre molt bé. Clar, on està la justícia aquí? Per un mitjà de comunicació si ens ve l'Ajram i ens ven una pel·lícula de 5 ironamns seguits, amb unes imatges collonudes i tal... i resulta que la Mireia Miró... jo no sabia qui era fins que no m’ho heu dit vosaltres, amb això t’ho dic tot. Clar és que tot és publicitat. Si vols aconseguir que la TV t’ho tregui, que un càmera i algun periodista vagi a la muntanya a veure’t, t’ho has de muntar tu i aconseguir tenir imatges teves competint, com sigui. Això l’Ajram ho ha fet. Si tu vols tenir visibilitat has de sortir a la televisió, sinó no existeixes. Això és així.  

   " Quan vaig veure el cas d'Abidal vaig dir: aquest noi pot jugar la final de Champions "

·  L’estiu de 2006 se’t va detectar un càncer al colon i metàstasi al fetge. Amb dos intervencions en vas tenir prou ja que, a banda, vas utilitzar un altre tipus de medicina. Com va ser?

Efectivament, és així. Entre una operació i l’altra vaig conèixer un metge, el doctor Andreu Álvarez, que fa molts anys va tenir problemes de salut que la medicina convencional no aconseguia resoldre-li i va decidir investigar sobre l’acupuntura, homeopatia, quiropràctica, imants... i a l’aconseguir trobar-hi una solució va decidir seguir investigant i ha sigut un dels homes pioners a l’estat en temes de medicina alternativa. Durant la primera visita vam xerrar i el que em va explicar vaig considerar que tenia sentit i des d’aleshores vaig amb ell, fent també la medicina estàndard, està clar. Va dir-me una cosa que em va semblar molt definitiva: “Tu ara que acabes de passar per un càncer tens dues opcions, una, fer les revisions que et vagin dient i quedar-te amb els braços creuats esperant a que no es torni a reproduir una altra vegada; o dues, intentar fer de més a més alguna cosa perquè aquest càncer no es reprodueixi i no quedar-te de braços creuats esperant”. I clar, sempre t’ajuda més psicològicament el pensar que estàs fent alguna cosa per intentar que això no torni a passar i a més si és reforçant el mateix sistema immunitari. El primer que em va fer fer va ser deixar la carn i fer-me vegetarià i ja fa cinc anys que ho sóc, t’hi acostumes. També em va donar una sèrie de medicaments homeopàtics, tots preventius. L’altre dia llegia un article on el Ministeri de Sanitat deia que l’homeopatia no serveix per a res i sí, és possible que no serveix-hi per a res. Jo simplement sé que durant els últims cinc anys a mi no se m’ha reproduït per tant de moment em va bé.

-       · En algun moment vas pensar que no tornaries a córrer mai més?

     Quan em van dir que tenia càncer l’oncòleg em va dir que hauria de deixar de córrer però em va venir al cap de seguida exemples d’altres corredors i esportistes que després d’haver passat per un càncer van continuar amb l’activitat física i l’hi ho vaig comentar. No em va saber respondre però jo vaig tenir claríssim que quan em recuperés tornaria a córrer, i al cap de tres mesos després de l’operació ja estava corrent la Cursa dels Bombers. Per això quan vaig veure el cas de l’Abidal, el dia que va anar a un entrenament i es va abraçar amb els companys, estava a la redacció i vaig dir: aquest noi pot jugar la final de la Champions! I quan vaig va reaparèixer a la semifinal contra el Madrid els hi vaig dir: ho veieu!

-     ·  Per tant al córrer no t’ha deixat cap seqüela física?

Jo crec que no, tot i que després d’operar-me les meves marques van baixar en picat, també és perquè ara sóc més gran, però crec que el descens en els resultats ha sigut més en picat potser per això. De totes formes hagués anat baixant els resultats amb el pas del temps, potser ara en comptes de córrer la mitja marató en 1.31 la podria córrer amb 1.29 però bé, tampoc vindrà de dos minuts.

     1 x 1. Què n'opines de...

- Haile Gebresselasie: L’etern somriure, un crack

- Samuel Wanjiru: Quina pena

- Marta Domínguez: (s’ho pensa) Mentre no es demostri el contrari esportivament només la podem admirar. Haurà de conviure amb el dubte

- Marcel Zamora: Els ironmans i ironwomans els admiro molt...Admirable

- Kilian Jornet:  Brutal, excepcional

- Jaume Leiva: Aquest sí és un exemple a seguir. No el van agafar pels Mundials de Daegu, una odriozolada més, i pensava que s'enfadaria molt però en canvi s’ho va prendre amb filosofia. Chapeau, s’ho mereix.

Última volta

- Un esportista? Àlex Corretja

- Una competició? El torneig de Wimbledon

- Un record personal? En tindria dos, al acabar la primera marató, a Barcelona i l’altre i del que n’estic molt orgullós a nivell personal és el d’haver fet les dues curses de 100 km.
- Una cursa? La marató de Nova York

- Una resultat? Dos, el 0-5 històric del Bernabéu del 74 i el 2-6 del 2009

- Un desig per aquest 2012? Molts, però crec que el bàsic seria que es comencés a acabar la crisi

Moments després de finalitzar l'entrevista, tot un plaer

    Agafa'm si pots

Posted in: Agafa'm si pots, Marató de Barcelona, Xavier Bonastre