OBJECTIUS TEMPORADA 2011: Mitja marató Barcelona / Mitja marató Maresme / Curses 10 km / Triatló Sprint Mataró / Núria - Queralt 100 km / Matagalls-Montserrat / Burriac Atac / Mitja marató Mataró
.

divendres, 29 de març del 2013

Òscar Pérez: "Sempre he pensat que una Ultra Trail és com una petita vida comprimida"

330 quilòmetres. És la distància que hem de recórrer per poder entrevistar l'Òscar Pérez López, un català que, enamorat de la muntanya, viu actualment a Yosa de Sobremonte, un poble de 25 habitants en ple Pirineu aragonès. 330 quilòmetres són, també, els que va haver de superar per endur-se la victòria a la Tor des Geants 2012, l'anomenada cursa més dura del món. Els 24.000 metres de desnivell positiu ho confirmen. Ho va fer, a més, amb 75 hores, rècord de la prova. No té espònsor -encara- ni nutricionista i surt a entrenar sense rellotge. El terreny alpí que envolta la seva casa l'espera cada tarda, després d'una esgotadora jornada laboral a les pistes d'esquí de Formigal. Va començar corrent mitja hora i ara no sap dir prou. De veu tranquil·la i confiada, té molt clar el que sent per la muntanya i, sobretot, el que vol amb ella. No hi busca victòries ni títols sinó, simplement, mantenir una relació idíl·lica que omple la seva vida.




· Amb tants quilòmetres i hores de cursa, pel que fa als descansos els vas fer generalment en avituallaments i punts de control o portaves una planificació personal feta? 

La cursa és la que marca una mica els descansos. Potser al principi, encara que siguin curses llargues, el ritme es viu i el cos es troba bé i no t’atures molt mentre que després sí que són parades obligatòries. A mi m’agrada aturar-me i seure una estona i menjar si he de menjar. Però clar, això també depèn molt de la cursa. Quan vas al davant, el ritme de carrera és el que et marca.

· En aquests descansos, dormies o simplement descansaves? 

Bàsicament descansava. Intentava dormir però m’era impossible. Suposo que amb l’adrenalina i tot, la veritat és que estava amb els ulls com plats. Però crec que m’anava bé perquè era una manera de reflexionar al voltant de la cursa. A vegades, quan estàs en marxa no veus les coses clares perquè estàs en calent però quan estàs descansant, és diferent.

· Corren moltes anècdotes que reflecteixen l’hospitalitat dels habitants de Vall d’Aosta. Tu també l’has pogut copsar? 

La veritat és que sí. Com a anècdota recordo que quan baixava als pobles, és com si arribés aquí al meu poble i algú t’obrís la porta de casa seva. Entrava i estava tota la taula plena d’aliments i quan portava una estona preguntava: “Però això és un control o un avituallament?” I em deien: “No, això és casa meva”. Clar, jo els hi deia: “Però jo no puc aturar-me a cada casa” (riu). Tota la vall està entregada a la cursa. 

· Com s’entrena un per un repte de 330 quilòmetres i 24.000 metres de desnivell positiu?

La veritat és que no vaig fer cap entrenament específic o especial. Vaig entrenar com podria haver entrenat per qualsevol altra Ultra. L’única cosa que vaig preparar va ser el tema de la son. Un mes abans, estava un dia sense dormir i després me n’anava a entrenar a veure com responia el cos. Més que res per veure les sensacions. Però poc més.


“Corro perquè m’agrada i per conèixer llocs nous. Quan a la Tor em deien que havia fet el rècord de la prova, per a mi no era ni és important”


· La Vall d’Aosta amb el Mont Blanc, Gran Paradiso, Mont Rosa i el Cerví com a estampes, és un marc immillorable? 

Sí que ho és. El problema d’aquestes curses és que sempre t’agafa una part que és de nit i que t’impedeix de veure bé el paisatge. Per exemple, quan arribes al Col Malatrà, que fas la última pujada i un cop estàs a dalt, tens una vista del Mont Blanc impressionant. Per mi és molt important el paisatge per sentir-me bé i integrat en la cursa i en el lloc on estic corrent. No puc córrer per asfalt o pel desert perquè no m’hi sento. Quan tens un moment en què estàs fluix està bé tenir el paisatge perquè t’ajuda a distreure el cap. 

· Ets, doncs, d’aquells que són al·lèrgics a l’asfalt?

Sí, realment no em motiva gens l’asfalt.

· I no t’ha entrat mai el cuc de provar quin temps faries en una marató d’asfalt?

No, no em motiva. Però les Ultres tampoc. Perquè no corro per un temps, corro perquè m’agrada i per conèixer llocs nous. Però el temps m’és igual. Quan a la Tor em deien que havia fet el rècord de la prova, per a mi no era ni és important. 





· L’objectiu no era el temps. Però guanyar-la sí?

No, guanyar-la tampoc. Quan arribo he d’estar satisfet de la cursa que he fet, però no pel fet de ser el primer. Per mi una Ultra és una manera més, no la única, d’arribar i apropar-me a la muntanya, igual que faig amb l’esquí o l’alpinisme. Evidentment hi ha una competició però per a mi no és una competició al 100%.  

· Amb la caiguda que vas tenir a l’inici de la Tor, et vas arribar a plantejar l’abandonament? 

Sí, va ser el moment més crític de la cursa. Encara tenia bateria al mòbil i vaig poder parlar amb la Montse, la meva dona, que em va animar molt. Vaig estar molts quilòmetres que anava caminant però m’animava el fet que, tot i no poder baixar molt fort i no portar un ritme alt, els rivals no em treien gaire temps.

· Ha estat l’arribada a Courmayeur un dels moments més emocionants de la teva vida?

No, ni molt menys, jo al menys ho sento així. Quan fas una cursa d’aquestes tan llargues, les sensacions són moltes durant tota la cursa. Com arribes tant desgastat a la meta no sents  l’explosió del moment. No és com una marató, que són quatre hores i quan arribes és un pic d’adrenalina. En una Ultra, com has vist tant i has patit tant, l’arribada no et produeix tal sentiment. És quan passen els dies que te n’adones de l’alegria que et pot donar tot plegat i la satisfacció personal que et produeix.

· Molts corredors diuen que curses així els arriben a marcar tant que hi ha un abans i un després, que fins i tot canvien la personalitat i la mentalitat. És el teu cas?

La veritat és que sí. El Tor m’ho vaig plantejar perquè, si sóc sincer, les Ultres ja no m’aportaven res. Allò que busques al principi de viure al límit, jo no he buscat mai arribar al límit sinó trobar sensacions. Però arriba un moment en què cadascuna d’aquestes sensacions ja les has viscut i les has tastat. És clar, al principi deies: “Podré acabar una cursa de 100 quilòmetres, la podré acabar de 150?”. Vas fent vas fent i finalment ho fas. Llavors era com tornar a començar. Em podré enfrontar a una cursa de 300 quilòmetres? Per a mi era com tornar als inicis, quan fa uns sis anys vaig començar amb les curses. 

· Parlant d’inicis, com et vas introduir en aquest món de les curses de resistència? La dèria per la muntanya ja et ve de petit?

No, de fet com a qualsevol. Vaig començar seriosament fa vora uns cinc o sis anys. La muntanya ja ens agradava des de sempre però la Montse tenia problemes de vertigen i, per tant, no podia sortir. Els caps de setmana sortia a córrer i tornava per estar amb ella, és així com vaig començar.


"Em llevo a dos quarts de cinc per anar a treballar i arribo a les sis de la tarda. És llavors quan surto a entrenar"


· Com recordes la teva primera cursa?

La Marxa del Garraf va ser la primera on vaig a arribar a córrer durant tot el recorregut tot i que prèviament havia fet la Matagalls-Montserrat caminant.





· Tot i això, passar dels 45 quilòmetres de la Marxa del Garraf als 330 de la Tor és un salt molt gran, impensable per a la majoria...

Però s’ha de tenir en compte que hi ha un període de sis anys. Jo recordo, quan vaig començar a córrer, que no feia més de mitja hora o tres quarts i arribava a casa rebentat. Admirava la gent que podia córrer durant una hora. Però és progressiu. Vas fent al llarg del temps i el cos es va acostumant a aquest esforç. Per a mi, ara el temps es podria dir que no compta per els entrenaments, tot depèn de la intensitat. Com els entrenaments que faig tenen poca intensitat m’agrada estar-hi moltes hores sigui amb bici, esquí o corrent. Si ara jo surto a fer una hora, se’m quedarà curt.

· Com és un dia amb Òscar Pérez?

Bé, doncs us convido demà a venir amb mi. (riu) Em llevo a dos quarts de cinc i vaig a treballar a les pistes de Formigal. Quan torno de la jornada laboral ja són les sis de la tarda, i es un plaer sortir per aquí. De fet, he intentat anar a entrenar al gimnàs tres cops, i també a la piscina, però no em motiva. A l’estiu és més fàcil ja que l’horari és de mitja jornada i, per tant, acabem a les tres, amb tota la tarda lliure.

· En l’aspecte esportiu, és un plus haver-vos traslladat aquí, al Pirineu d’Osca?

No ho vam fer amb una finalitat o plantejament esportiu, simplement vam venir perquè ens agradava la muntanya. Cada cap de setmana ja fèiem alguna activitat per la muntanya. Ara m’agrada córrer, però potser en un any o dos ja no i, per tant, faré un altre tipus d’esport. Això sí, sempre en contacte amb la natura i la muntanya.

· Perquè el Pirineu aragonès i no el català?

No us penseu, vam tenir molts dubtes però ens vam acabar decidint per Osca i per aquest poblet de 25 habitants que és Yosa de Sobremonte, on portem sis mesos. Tot i això, potser canviem i marxem a Catalunya perquè el que està clar és que s’enyora la terra. Els dos som de Barcelona i, quan portàvem un temps junts, vam anar a viure a Castellbisbal. D’allà, ja vam marxar a un poble molt a prop d’on estem ara, Escarrilla, que no ens va agradar massa perquè a l’hivern està molt dedicat a l’esquí i, en canvi, Yosa ja és més poble, més a l’estil del que ens agrada a nosaltres.

· Arran de la teva victòria a la Tor, deus haver tingut ofertes d’espònsors.

De fet, aquest any he tingut vàries ofertes. De cara a l’any vinent sembla que Grifone serà qui m’esponsoritzarà. Un cop tries la marca, lògicament, t’has d’identificar amb ella i el seu material. A més, cada marca et demana un seguit d’objectius: com més et donen, també més et demanen. Grifone, en aquest sentit, és molt flexible i em dóna la possibilitat i llibertat total per les proves, entrenaments o reptes que vulgui assolir. La veritat però és que mai m’ha agradat el tema de l’esponsorització i per als meus reptes i somnis tampoc són del tot necessaris, però evidentment ajuden.  Ho vaig notar a la Tor des Geants, on em va sorprendre l’impacte mediàtic que va haver-hi. La Montse em va trucar i em va dir: “¡ Se ha montado un buen revuelo!”. Jo no tenia la sensació que tingués tanta importància però després ho vaig veure també per televisió i vaig quedar sorprès. Potser també d’aquí va venir les nombroses ofertes d’empreses que em volien esponsoritzar.


 “El sortir i entrenar cada dia és clau, ja sigui una, dues o tres hores, això últim és indiferent”


· No portes rellotge quan entrenes, no cuides especialment l’alimentació... És la clau de l’èxit?

Potser sí. O potser hi ha una genètica que estava amagada que no coneixia i ha resultat ser important. No porto rellotge, ni faig sèries i l’alimentació la cuido només una mica quan entreno, però no tinc bàscula a diferència de molts corredors. Potser si he de destacar algun aliment seria la verdura, que m’agrada molt i que predomina en la meva dieta. 

· No és aconsellable tenir un nutricionista tenint en compte les calories que s’arriben a perdre entre entrenaments i curses?

Potser sí però com no n’he tingut mai, no és una cosa que em cridi l’atenció. Si les coses em funcionen, doncs no ho necessito. Menjo normal.

· Realment creus que amb esforç, dedicació i hores d’entrenament, algú que ho desitgi pot arribar a finalitzar una Ultra Trail com la Ronda dels Cims?

Sobretot la dedicació és el més important. El sortir i entrenar cada dia és clau, ja sigui una, dues o tres hores, això últim és indiferent. Però el que està clar és que, al final, has de sortir sí o sí. Una altra cosa molt important a destacar per aquestes curses és la capacitat i agilitat mental de cadascú, fins i tot per tal d’enganyar al propi cos i seguir endavant en els moments difícils. El cos humà pot arribar a tenir un rendiment fins i tot desconegut per a nosaltres mateixos.





· Just acabar la Tor et van fer una entrevista on vas confessar que el més important era la imaginació. Però què imagines?

La imaginació és primordial i com deia abans també el cap. Per exemple, una de les coses importants en curses d’aquesta magnitud és pensar en els quilòmetres que has fet i no pensar en tots els que et queden. No pensar “me’n queden 300”, perquè sinó acabaries abandonant. Pensar i analitzar com va la cursa. Una altra cosa que també és important és identificar-me amb la muntanya, si es podria pujar per un altre camí o per darrera la carena, com serà la propera pendent... Una Ultra Trail o una cursa en general sempre he pensat que és com una petita vida comprimida ja que tens moments molt bons i d’altres de força dolents. 

· També són molt habituals les rutines o supersticions personals. En Kilian Jornet comentava, per exemple, que escoltava sempre un mateix tipus de música. Escoltes música tu?

No porto mai música. Bé, ara quan surto a entrenar per aquí de nit pel bosc de vegades sí que en porto. Però la veritat és que no m’agrada portar música, quan corro per la muntanya em concentro bastant amb allò que estic fent i m’agrada escoltar el so ambient.

· Algun ritual abans de sortir?

No, la veritat és que cap. No sóc supersticiós ni maniàtic en aquest sentit.

· Dius que no buscaves la victòria a la Tor però sabies que hi havia dos francesos que eren els favorits. Vas preparar d’alguna manera el recorregut?

La meva planificació es basava en veure més o menys els temps d’anys anteriors. En la primera part de la cursa vaig seguir un model d’un corredor i en la segona, part d’un altre. Concretament ho dividia en parcials, els millors de cadascun. Portava un paper amb els temps apuntats i podia anar veient a mida que corria si portava uns bons registres o no. El més important d’aquestes curses es saber-se gestionar bé i no descontrolar-se i és per això que era interessant tenir el temps dels parcials dels anys anteriors per poder comparar.

· Però coneixies cadascun dels trams de la cursa?

No, hi ha molt poques curses que hi vagi abans a fer el recorregut. M’agrada més que em sorprengui la cursa, veure paisatges nous i enfrontar-me als desnivells per primera vegada a la mateixa competició, sense tenir-ne coneixement previ. 

· Per tant, repetir curses ho descartes?

Hi ha algunes que repeteixo perquè són fixes, perquè m’aporten molt. Però no m’agrada massa repetir. Aquest any si repeteixo alguna serà la Tor i després no se si faré Andorra. Per repetir, per exemple, m’agradava molt una marató que es feia a Canfranc i una altra als Picos d’Europa. M’agraden les curses molt alpines, amb molt recorregut d’alta muntanya.


"Crec que la Ronda dels Cims és més dura però l'Ultra Trail del Mont Blanc s'ha de fer una vegada a la vida"


· Si repetissis la Tor des Geants, seria per optar altre cop a la victòria?

No, però és que la Tor va ser una cursa que em va omplir molt. Quan s’acaba una cursa normalment es tarda uns dies a avaluar-la i pensar si la repetiràs o no. En canvi, quan s’acaba la Tor hi ha molt poca gent que diu que no hi tornarà.  Però per aquest any els objectius que tinc no són curses sinó més aviat un parell de reptes personals que no diré ara. 


· Ets dels que es queden després a veure l’arribada dels altres participants en curses tan dures com la Tor?

Sí. De fet, després de dutxar-me vaig veure arribar al segon, i després els tres primers vam arribar amb la primera dona. Quan va arribar l’últim participant, l’organització no em va trobar, llàstima. Va ser curiós que llavors ens van fer una entrevista a mi i a l’últim classificat. Ens van fer les mateixes deu preguntes i l’única diferència que hi havia, realment, era el temps final d’un i altre. Va ser molt interessant. Coses així són de les que fan la Tor una megacursa.

· També has fet l’Ultra Trail del Mont Blanc. És, sens dubte, la més prestigiosa del planeta però desnivell i quilòmetres en mà, n’hi ha de més dures, com per exemple la Ronda dels Cims. Creus que l’UTMB està mitificada?

La vaig fer quan començava, farà uns cinc o sis anys. Diria que va ser la primera que va guanyar en Kilian Jornet el 2008. Crec que la Ronda dels Cims és més dura, sí, però també crec que l’Ultra Trail del Mont Blanc s’ha de fer una vegada a la vida perquè és molt maca, molt bonica. La zona és preciosa i la sortida és impressionant, a Chamonix. Però no és una cursa que vulgui repetir, n’hi ha d’altres més dures com la d’Andorra, on hi ha molt pocs trams per córrer. De fet, la UTMB ja la vaig repetir. La primera vegada vaig tenir una pájara i em va quedar el regust. Pensava que ho podria haver fet millor i hi vaig tornar.




· Però a vegades tampoc cal anar tan lluny. En territori català tenim curses molt dures i de nivell com la Núria-Queralt, l’Ultra Trail de l’Emmona o la Cavalls del Vent.

Sí, està clar. Cavalls del Vent l’he feta un parell de cops, de la Núria-Queralt he fet l’edició d’estiu i la d’hivern i si puc aquest any faré Emmona. Tot i això, no penso que hi hagi curses més dures que d’altres. La duresa te la imposes tu mateix, el concepte de la intensitat és molt diferent i pot fer variar moltíssim les sensacions d’una cursa. Emmona és molt dura pel terreny. Una altra que vull fer és Els Bastions, on ja hi vaig estar farà un parell d’anys i em va agradar molt. El problema, si es pot dir així, és que hi ha moltíssimes curses a triar i no les pots fer totes, evidentment necessites un temps de recuperació.

· Realment corredors com tu feu gestes a la muntanya que per qualsevol són inimaginables i que requereixen de molt d’esforç i sacrifici. Creus que aquest esport no té el reconeixement que es mereix?

Efectivament, aquest esport no té el reconeixement que hauria de tenir. Només hi ha un 2% de corredors que s’hi puguin dedicar professionalment, en Kilian i dos o tres més. El Kilian és el millor del món, per mi ho és. Però clar, també s’ha de tenir en compte aquella gent que també ho fa però ha de treballar per portar menjar a casa. I de reconeixement realment no n’hi ha, més aviat hi ha un profund desconeixement. Hi ha vegades que m’han fet entrevistes que he pensat: “És que no tenen ni idea del que m’estan preguntant, no té coherència”. Al final, en curses així tot és dedicació. Quan vols fer molta distància, com més hores entrenis millor i evidentment això suposa molt d’esforç.


· Penses realment que a Catalunya hi ha més d’un Kilian Jornet, amb el seu potencial però que està fent la seva jornada laboral i no s’hi pot dedicar completament?

N’estic segur. En Kilian té molta genètica, coneguda per tothom, però hi ha molta genètica desconeguda. Jo mateix quan vaig començar, vaig veure que no se’m donava malament córrer. Hi ha gent que té aquesta genètica i no ho sap. Ell té la genètica i el lloc perfecte per descobrir-la.

· Creus que Internet i les xarxes socials donen més veu a aquest esport?

Per suposat que sí. Ara bé, crec que qui ho dona més a conèixer són els patrocinadors i aquests ho porten al seu terreny. Tinc Facebook però no busco ressò, perquè potser en dos anys ja no m’apassiona aquesta activitat. Simplement córrer per mi és una manera més d’acostar-me a la muntanya, una de moltes. Al meu Facebook si ho mires hi hauran quatre fotos de curses, la resta són de sortides per la muntanya. Al córrer no li dono massa importància. Quan el cos em digui prou o ja no em motivi, pararé. El que em proposo son reptes personals i quan arribi el dia que les curses ja no m’aportin el que necessito, deixaré de fer-les. No de córrer evidentment, però si de fer distancies tan llargues.

· Tens interès per entrar a la selecció catalana?

M’han trucat aquest any, però m’hi he negat. Tindria unes obligacions, hauria de fer compatibles els espònsors que van variant d’una any a l’altre... A més, has de fer unes determinades curses, que ara per ara no m’interessen i no s’adapten a les meves característiques. Potser el dia que m’ofereixin una cursa més a l’estil del que realment m’agrada, diré que sí sense problemes, però de moment no.


· Tens alguna marca predilecta de calçat?

Us ho dic però no m’agrada perquè sembla publicitat. Abans portava molt les Asics Gel Trabuco, que tenen molt d’amortiment i m’eren molt còmodes. El model que feien i que portava ara ja no el fan i ja no funcionen igual, no és el mateix, així que darrerament vaig provant diferents bambes.


“Moltes vegades m’ho diuen que a les Ultres arribo com si acabés d’anar a comprar el pa”


· Després de la Tor des Geants, quan temps vas necessitar per recuperar-te?

La cursa va ser al setembre i a l’octubre estava fent una cursa al Marroc de cent i pico quilòmetres. No arribo a les curses mort, no faig un desgast total. De fet, sempre faig una planificació i, per exemple, l’any passat tenia quinze curses. Em deien que no podria fer-les. Però a les Ultres no vaig al 100%, per això la recuperació és més fàcil. No porto rellotge perquè no poso el cos l’extrem, no necessito saber les pulsacions, em guio simplement per sensacions.




· Alguna vegada has sentit que posaves el teu cos al límit?

Ara ja no, al principi sí amb distàncies tan llargues. Bàsicament és a causa del desconeixement del teu cos, després et vas coneixent i vas aprenent i la veritat és que no recordo un dia en què el posés al límit. Moltes vegades m’ho diuen que a les Ultres arribo com si acabés d’anar a comprar el pa. En canvi en curses de menys quilòmetres en què es va més ràpid, pateixo més. Per això m’agraden més les Ultres perquè em trobo a gust amb aquest tipus de distàncies. No tinc la sensació d’estar patint. Pateixo normalment molt més en una marató de 42 quilòmetres que en una Ultra de 150.

· Una marató per a tu, doncs, és una distància curta?

Per a mi és una distància curta si ho faig al ritme dels maratonians. Personalment, suposa una prova molt dura. Si em posés a fer deu hores corrent en una pista d’atletisme no podria, per condicions i sobretot pel cap. Quan estàs a la muntanya puges per una pista i baixes per una altra. M’agradaria fer algun dia alguna prova amb esquís. I el que també m’agrada és l’alpinisme. Evidentment crida allò de veure un 8.000, pujar a l’Himàlaia per exemple. El Pirineu el tinc tot conegut.


La pregunta indiscreta



L'últim entrevistat, Cristian Llorens, pregunta a Òscar Pérez


· C.LL: Escull: no tenir mai més a la teva vida problemes econòmics tu i la teva família però mai més pot fer esport.

Córrer per a mi no és important. Si em diguessis que no pogués anar a la muntanya seria diferent. Però córrer, en el fons, no és per a mi una necessitat empírica. El que sí que ho és, és la muntanya.

La pròxima pregunta

· Quina pregunta llences al pròxim entrevistat d’Agafa’m si pots?

Què significa per a tu la muntanya?




Fotos:

1. daily.epictv.com
2. www.tordesgeants.it
3. Facebook
4. Facebook
5. monrasin.blogspot.com.es
6. Facebook
7. David Giménez
8. Montse


Núria Guirado   @nurr3
David Giménez  @Davidgimenez10



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Delicious Digg Stumbleupon Favorites More