OBJECTIUS TEMPORADA 2011: Mitja marató Barcelona / Mitja marató Maresme / Curses 10 km / Triatló Sprint Mataró / Núria - Queralt 100 km / Matagalls-Montserrat / Burriac Atac / Mitja marató Mataró
.

Entrevista a Òscar Pérez, guanyador de la Tor des Geants 2012, l'anomenada cursa més dura del món

Última entrada: Unes vacances triplement intenses

Hidratació, alimentació i més, per Emma Roca

El millor de la xerrada que la campiona del món de raids va impertir a la botiga Annapurna de Barcelona

Calendari de curses de febrer i març 2013

Les curses més destacades dels mesos de febrer i març del 2013 en diferents distàncies i terrenys a Catalunya

dimecres, 31 d’agost de 2011

Entrevista a Roger Roca

Tal i com us vam prometre fa uns dies, aquí teniu la primera entrevista de personalitat d'aquesta petita sèrie. Per començar hem parlat amb Roger Roca, campió d'Espanya de marató i subcampió d'Europa de duatló. En una conversa molt interessant, en Roger ens parla de la seva preparació pel Mundial de Duatló (setembre a Gijón), pels seus èxits aconseguits o, sobretot, per la lluita contra el dopatge, on ell n'és un referent.



· Quan i com comences a notar cert gust per això de córrer?
Des de ben petit a l’escola, la meva germana corria i bé, entre una cosa i l’altra t’hi vas posant una mica i cada cop t’agrada més... Als 14 anys ja vaig entrar al club, a Igualada, i a partir d’aquí comences a entrenar i a competir. 

· Però ets tu el que decideixes seguir endavant o són els tècnics els que t’aconsellen?
Diguem que des de sempre fisiològicament  he estat, no predestinat, però sí molt preparat per fer proves de fons. Ja des de ben petit tenia les pulsacions molt baixes i les proves que feia a l’escola se’m donaven molt bé. Després, a les curses populars veus que sempre estàs davant, cada cop t’agrada més... i el fet d’entrar al club ja fa que tinguis una rutina d’entrenar i competir.

· La victòria a una cursa tan mediàtica com és la Cursa a El Corté Inglés, l’any 2004, representa una gran empenta per a tu en aquell moment?
Sí , la veritat és que no m’ho esperava tampoc i el fet de guanyar allà sempre et dóna un plus. Lo fort és que has de ser el primer perquè la cursa a El Corté Inglés, has de quedar primer, el que queda segon ja no es veu. Allà ja estava destacant però aquesta victòria em va ajudar a agafar una resposta mediàtica més alta, també a tenir algun espònsor i que la gent es vagi fixant en tu, vagi recordant el teu nom i poc a poc et vas creant un nom, una imatge.

-         ·  Com estructures la temporada i selecciones les curses que faràs?
      Tot depèn dels anys. Ara mateix divideixo la temporada en dos: mig any de curses a peu, en ruta, i mig any de duatló.  Després busco quin és l’objectiu principal - com és el Campionat del Món de Duatló aquest any - i partint d’aquest objectiu es distribueixen les èpoques de càrrega i de competició. A l’hivern em centro en les proves en ruta, intentant fer una marató (com la de Barcelona, tot i no arribar l’any passat a un acord amb l’organització). En canvi a la primavera - estiu em dedico al duatló.

· Un altre punt clau en la teva carrera va ser el fitxatge pel F.C.Barcelona?
I tant! De fet, jo vaig fitxar bastant tard pel Barça, tot per culpa de mànagers i tonteries d’aquestes que et van col·locant a altres llocs. Jo volia fitxar pel Barça des de feia anys però entre una cosa i altra no va poder ser fins fa tres anys. Està clar que tot el que sigui el nom del Barça t’ajuda a ser més mediàtic i a arribar més a la gent. Per mi no hi haurà més club que el Barça a partir d’ara. De fet l’any passat vaig haver de marxar per qüestions de feina, ja que estava en una empresa que va fer un equip i obligatòriament havia de marxar. Aquest any però ja he tornat i l’any que ve estaré al Barça... per a mi no hi ha cap més equip. 

El català fa temps que vesteix la samarreta del Barça

· Sens dubte el running és un esport que està creixent clarament en aquests últims temps. Què n’opines dels corredors populars?
Els admiro molt i sempre els hi dic, que és impressionant el que fan. Gent que surt a les 6 del matí o a les 11 de la nit per preparar una marató, un deu mil o el que sigui. A més a més a l’estat espanyol hi ha un nivell molt alt. El popular és molt bo. Vas als Estats Units i la gent corre una marató en quatre o cinc hores quan aquí gent que la corre en tres hores en trobes per tot arreu. I per fer aquestes marques s’ha d’entrenar molt. Aquí el popular entrena i s’hi dedica molt. A part acostumo a córrer curses populars per la qual cosa ells són el meu públic, són els que em segueixen. En el fons qui paga per les curses, qui compra unes sabatilles... són ells.

· Una de les lacres d’aquest esport que últimament està molt present és el dopatge, amb casos tan mediàtics com el de Marta Domínguez. Quina és la teva opinió al respecte?
Jo sempre he sigut, a nivell mediàtic, un dels lluitadors més forts en contra del dopatge i sempre he sigut molt clar. Jo mateix ho he viscut, amb rivals que sempre els guanyava i de cop, no només et superen sinó que et treuen dos minuts.  Per nosaltres el dopatge és una desgràcia i sempre he dit que s’acabarà el dia que realment es posin unes normes fortes. Al que enganxin dopat, sanció de per vida i que torni tots els diners que ha guanyat durant la seva carrera esportiva, des del primer dia en que va començar a competir. Per mi un atleta que es dopa es un trampós i un lladre. El que no pot ser és que un atleta que ha estat sancionat per dopatge al cap de dos anys torni i et passi un altre cop la mà per la cara.

· Per tant tu deixaries fora de tota competició i de per vida a tot aquell que s’hagi dopat?
Sens dubte. Per a mi un atleta sancionat per dòping no torna a ser atleta mai més. Serà un trampós que corre, un lladre, però res més. No hi ha més paraules, s’ha de ser dur. Si ha sigut un trampós ho tornarà a ser. A mi que en Paquillo Fernández tingui a casa un arsenal de drogues i que amb un any de sanció ja torni a competir...per mi qualsevol medalla que guanyi estarà bruta de dopatge. 

· I hi ha casos que tampoc se’n treu l’aigua clara, com el de Marta Domínguez…
Jo només puc dir el que diu la jutja. Ella diu que no la pot condemnar per dopatge perquè dopar-se a Espanya no és delicte, com sí ho és traficar o dopar a altre gent, i com que tampoc es pot demostrar perquè les escoltes telefòniques han quedat anul·lades... Ara bé, la mateixa jutja en l’acte, que jo he pogut llegir, diu ben clar que la Marta Domínguez ha fet servir activitats dopants. Si després algú es vol creure que la Marta Domínguez va neta, doncs endavant, però per a mi, segons el que diuen els jutges, aquesta noia s’ha dopat. A més, si jo fos ella i tingués clar que sóc innocent, ho diria ben clar, que m’agafin l’ADN i me’l comparin o el que sigui.  Però com ella no ho fa. En Paquillo en el seu cas també deia que no s’havia dopat mai, que les substàncies les tenia a la nevera però que no les feia servir. Si hi ha algú que s’ho creu...

· Un altre tema complicat és el de les beques, sobretot a Espanya, que semblen especialment difícils d’aconseguir i de mantenir, no?
Si ho compares amb beques d’estudi, aquestes estan fetes per la gent que no pot anar a la Universitat o que no es pot pagar els estudis. Doncs les d’atletisme no. Són pels més bons. Si ets campió del món cobraràs molt però si ets un jovenet que està començant, el que rebràs serà misèria i companyia. Jo en el meu cas em vaig haver de passar a les curses populars perquè no m’arribaven els diners. Si no fos per les curses o pels espònsors, ja faria anys que ho hauria deixat. 

· I exactament com es regulen?
O per marques o per posicions. En el cas de la Federació Espanyola és molt complicat perquè només les pots fer en les proves que ells et diuen, en unes èpoques determinades. En el cas de la mitja marató només les pots fer en Campionats d’Espanya o del Món. El d’Espanya te’l posen al setembre a, per exemple, Jaén o Còrdoba amb una calor brutal i en circuits duríssims. 

· Tornant a la teva trajectòria esportiva, quina cursa aconsellaries que t’hagi agradat especialment?
Home sens dubte la Behobia - Sant Sebastian és espectacular. Em sembla que són 20.000 corredors, amb una afició increïble com és la del País Basc, que surt al carrer faci vent, plogui, el que sigui. Jo hi he gaudit moltíssim.  A Catalunya, qualsevol que es faci a Barcelona. Potser la Marató de Barcelona, que per a mi és la prova reina. També la Mitja de Granollers, amb una organització modèlica i on crec que fan millor la unió elit i popular. Tracten els populars com ningú i a més porten la elit mundial i també catalana.

El pas pel duatló també està sent brillant 

· Per què es va produir aquest pas al món del duatló?
Va ser sobretot per problemes de lesions que tenia, que m’impedien córrer. Em van deixar una bici de carretera per poder seguir fent esport i no estar parat del tot i em van dir que se’m donava bastant bé, així que vaig decidir fer algun duatló. Al Campionat d’Espanya vaig quedar tercer i em vaig classificar pel Campionat d’Europa, on vaig quedar sisè. Va ser gairebé sense voler-ho que vaig continuar. I ara em va molt bé perquè les curses de fons són molt agressives i amb els anys es fàcil tenir problemes de lesions. Ara em puc dividir la temporada i fer les dues coses a bon nivell.

· Tan en una com altra especialitat, hi ha algun objectiu concret que t’hauria agradat aconseguir?
Està clar que la Marató de Barcelona per mi ha sigut sempre la prova més important i m’agradaria molt guanyar-la alguna vegada, tot i que ara mateix tal i com s’ha posat, que porten africans de nivell altíssim, és... gairebé no, és totalment impossible de guanyar. O esperar un any que no portin corredors africans o buscar un altre objectiu. I està molt bé que els portin, ja que augmenta el nivell de la cursa, però és clar, per la resta és molt difícil. Però m’encantaria tornar-hi a ser i córrer bé. Estar entre els 10 primers ja seria un èxit.

·  El teu pròxim objectiu és el Campionat del Món de Duatló a Gijón al setembre. Com va la preparació?

Bé, de moment va molt bé. Porto dos, casi tres mesos ja centrat en això, havia perdut una mica de nivell però sembla que l’estic recuperant i m’estic trobant molt bé, tan a peu com en bici. He estat 10 dies d’stage a Andorra i ara aquests dies marxaré també a Calella a entrenar amb el Javier Gómez Noya i el Victor del Corral. Queden poques setmanes i les que venen són les més dures de la preparació així que res, entrenar, entrenar i entrenar.
 

· Quin és el teu objectiu principal en aquest Mundial?
Jo entreno sempre per guanyar. L’objectiu final me’l marcaré la setmana abans sabent el que he pogut entrenar. Sé que si entreno al màxim nivell, puc estar a davant lluitant per les medalles. Potser un cop allà fas el 10º i estàs content perquè les circumstàncies van com van però està clar que ara mateix l’objectiu és una medalla.

· Algun rival en concret que et faci especial respecte?
N’hi ha molts perquè sobretot el sector bici fa que la cursa sigui molt oberta. Un rival que ha treballat bé en bici, que s’ha amagat i que potser no era molt perillós, ha desgastat menys que tu i potser et guanya. La quantitat de rivals augmenta depenent de com vagi la cursa. De totes maneres hi ha els favorits de sempre, com el mateix Victor del Corral, que és l’actual subcampió d’Europa; els belgues que van ocupar les tres primeres posicions al passat Campionat del Món; els francesos i els mateixos espanyols. Nivell n’hi ha per donar i regalar. També diuen que en Gómez Noya potser s’apunta a última hora. Si ve ell està clar que seria el màxim favorit. 




Roger Roca (esquerra) i V. del Corral (dreta)

· A banda del Mundial de Duatló, d’aquí pocs dies comença el d’atletisme a Daegu (Corea del Sud), Com veus la participació espanyola? 
(l'entrevista es va realitzar a pocs dies d'iniciar-se la competició)
És molt complicat ja que cada vegada entren més països, nacionalitzacions i el nivell és altíssim.  La selecció espanyola cada cop és més dèbil, més gran, la joventut cada cop costa més que arribin a dalt i no és fàcil. Tampoc tinc coneixements com per predir medalles. Jo he seguit la preparació dels maratonians i han entrenat bajanades tots tres, tan en Chema com el Rafa com el Pablo. I el mateix en Jesús España, que està molt fort. Però és molt complicat perquè t’apareixen tres kenians o tres etíops i s’ha acabat. 

1 x 1. Què n'opines de...

Haile Gebresselasie: El referent mundial de l’atletisme. He tingut la sort de córrer amb ell més d’una vegada i és un honor haver estat al seu costat. Un dels millors atletes de la història.

- Samuel Wanjiru: Jo crec que hauria pogut ser un digne successor del que és la figura del Haile. Una desgràcia el que li va passar. També vaig córrer amb ell, a Granollers, i era espectacular.

- Marta Domínguez: Una figura que, per a mi, ha perdut tota credibilitat. Ha quedat ben clar qui és i què feia i tot i que no sóc ningú per jutjar, per mi està tot dit.

- Marcel Zamora: Un treballador de triatló increïble i incansable. Un referent a nivell català del que és el treball, l’esforç  i també de saber gaudir de l’esport. Un crack en majúscules.

- Kilian Jornet: En Kilian fa relativament poc temps que el segueixo i em vaig llegir el seu llibre. No tinc paraules. És tan espectacular el que fa que realment em quedo al·lucinat. És un superdotat i una màquina.


Última volta

- Un esportista? El Haile Gebresselasie
- Una competició: La Marató de Barcelona (no dubta)
- Un record personal? La 1º posició al Campionat d’Espanya Absolut de marató el 2005.
- Una victòria? La 3º posició a la Marató de Barcelona (2008). Per a mi va ser com una victòria.
- Un rival? El Victor del Corral.

La dada:

En temporades de duatló fa entre 80 i 160 km a peu i de 200 a 250 en bici. En temporada de curses en ruta (preparant la marató) arriba a 160 km. El seu màxim anecdòtic són 200 km (a peu). 
* Km per setmana


Esperem que us hagi agradat i que hagueu pogut conèixer més a fons un dels millors esportistes catalans en l'actualitat. Gràcies a en Roger per la seva amabilitat i molta sort a Gijón!


Agafa'm si pots


dilluns, 29 d’agost de 2011

Retorn, als 2000 de Sants

Després de tant de temps carregant el "treball" d'actualitzar a en David per diversos motius (inactivitat a Italia, posteriors examens de l'universitat i aussència a començaments d'agost) ha arribat el moment de cambiar això, i de quina manera podia ser millor que amb la petita crònica de la cursa que vaig disputar amb l'Òscar el diumenge passat al barri de Sants, els 2000 metres de Sants.

Un cop vaig tornar d'Italia, a començaments d'agost, vaig decidir que havia de fer alguna cosa per tornar a córrer, ja que degut a la mancança d'espais per córrer allà on em trobava i els exàmens finals, van fer que fós molt difícil de poder mantenir una activitat física com la desitjada. La realitat era una, estava en molt baixa forma, després d'aquest parell de mesos, fins i tot és possible que més, sense absolutament rès d'activitat física, vaig decidir posar-li fi i sortir a "moure les cames" un dia de començaments d'agost, resultat? l'esperat, un nivell de forma realment baix, es notava que si volia tornar a competir en alguna cursa de 10km hauria de sortir a córrer vàries vegades per tornar a recuperar el tò. Vàren anar passant els dies i quan en tenia oportunitat aprofitava per sortir a fer alguns quilòmetres pel passeig marítim i port de Mataró. L'entrenament estava focalitzat en "preparar" amb poc temps, la cursa del diumenge passat, els 2000 metres de Sants, els entrenaments van consistir en sortides de poc quilòmetratge però en intentar guanyar, en cada sortida que fèia, velocitat, i així va ser, passaven els dies i els cronos baixaven entrenament rera entrenament, el qual em donava motivacions i ganes de sortir a córrer per tornar a recuperar la forma que havia deixat enrera.

En l'edició d'enguany no hi va poder ser en David, que hauria realitzat la seva 2a participació en la cursa, com l'Òscar, que el va acompanyar l'any passat, però en principi haviem de ser tres els integrants de la cursa, l'Òscar, en Nicolau i jo, desafortunadament, en Nicolau no va poder venir a l'últim moment i vam acabar siguent l'Òscar i jo.

Per anar fins a Barcelona vam haver de "matinar", fèia temps que no ens tocava aixecar-nos a les 6.30 per anar a cap lloc. Vam trobar-nos a l'estació i, per sort, aquest diumenge va ser el primer dia que quedava restablert amb normalitat el servei de ferrocarrils d'entrada a Barcelona i per tant no haviem de fer cambi i agafar cap metro, el qual ens va facilitar l'anada cap a Barcelona i optimitzar el temps. Després d'inscriure'ns a la cursa i haver-nos ja cambiat vam començar a estirar i escalfar una mica, alguna cosa em fèia preveure que hi havia alguna cosa que fallava, potser era la falta de son, potser la falta d'un esmorzar, o potser la suma de les dues coses. Les cames me les sentia pesades i les sensacions no eren del tot les esperades, l'Òscar em va recomenar que mengés alguna cosa abans de la cursa, però veient l'hora que era vaig pensar que potser millor no menjar ja rès i que ja en tindria prou amb el cafè que m'havia près al matí, total, havien de ser només dos quilòmetres..


Una mica més tard del previst va tenir lloc la cursa femenina, de també 2000 metres, estava composta d'unes 12-15 participants, a continuació havia arribat el nostre torn, ens vam col·locar bastant endavant, les intencions que teníem era, l'Òscar de baixar dels 7.30 i jo d'aproximar-me com més millor als 7.40, vam sortir bé, i de seguida es va estirar una mica el grup dels 130 participants que deviem ser, els primers tiraven i de seguida vam ocupar les nostres posicions respectives, vaig intentar seguir el pas del meu company, i tot anava bé fins que, a partir dels 500 metres vaig començar a sentir com m'apareixia de cop un dolor bastant fort a la part alta del cap, em vaig quedar sorprès, mai m'havia passat i encara que no sabia a què era degut el motiu estava clar, o a la falta de son, o a la falta d'aliment, o a la cafeina, o potser la combinació d'aquests tres elements, fos com fos no volia plantejar-me abandonar, portava tant sols 500 metres, i me'n quedaven 15000, em vaig veure però obligat a baixar el ritme, no per desgast físic i perquè notava que no podria aguantar tota la cursa aquest ritme, sinó que si l'intentava mantenir o augmentar el dolor augmentava paral·lelament, al pas pel primer quilòmetre el dolor havia augmentat, anava amb una ma al cap, intentant-me fer alguna espècie de massatge, com si això hagués de reduirme el dolor, rès, el dolor seguia al mateix lloc i només podia continuar corrents i acabar de completar el quilòmetre final, evidentment l'Òscar va seguir tirant i quan quedàven 500 metres me'l vaig creuar, quan ja afrontava la recta cap a la meta, que esbufegava suposo que degut a que, com havia comentat durant l'escalfament, es notava les cames molt pesades. Finalment, vaig intentar treure forses i passar del dolor al cap per intentar fer un petit sprint final de 50 metres i arribar amb un temps de 8.10 minuts, molt per sobre del temps esperat i que hagués volgut fer, l'Òscar va arribar amb un temps de 7.40, com el que havia fet l'any passat en la mateixa cursa.

Van haver de passar bastants minuts perquè em comencés a trobar millor i, encara que el motiu exacte no el sàpiga, se que la combinació de no haver pogut dormir tot el necessari, no haver esmorzat, i haver-me près dos cafès, ha de ser una cosa de la qual aprendre'n i que no es repeteixi en cap altra ocasió, ara però queda el regust amarg de pensar que si no m'hagués trobat en aquestes condicions el temps final hagués pogut ser, bastant provablement el desitjat i que els entrenaments durant l'agost s'haurien vist reflectits, però bé, dels errors se'n aprèn i de ben segur que l'any que ve hi tornaré per demostrar-me que un bon temps en la cursa dels 2000 de Sants és possible.                                                                                                                          (Òscar i jo)      

A nivell personal els propers dorsals seran, si sóc encara a Mataró, la cursa de 10km de la ciutat i si no, a la que ja estic inscrit i que per tant espero haver tornat d'Italia (on haig de fer examens el 14 i 15 de setembre) serà la cursa de la Mercè, la meva primera participació en aquesta cursa i que de moment hi aniré sol ja que en David disputerà la seva tercera edició consecutiva de la Matagalls-Montserrat amb en Joan i en Pol, té el mateix dia una cursa de muntanya.


Salut i quilòmetres!

Agafa'm si pots

dimecres, 24 d’agost de 2011

Catalunya, terra d'estrelles

Fa setmanes us vam anunciar per aquest mateix blog que pròximament tindríeu una sorpresa, tot i que no vam assenyalar de quin tipus. Doncs bé, ha arribat l'hora. És un intent d'apropar-me (i alhora, apropar-nos tots) a les grans estrelles del running i sobretot, de fer veure a tothom el gran nivell que té el running català (un nivell que es podria exemplificar en nombrosos esports) així com també altres disciplines que hi estan connectades com el triatló.
Per tal de fer-ho, intentaré entrevistar a algunes d'aquestes estrelles d'elit i poder-les conèixer així de forma més propera i fàcil. 
La col·lecció (que portarà el nom de "Catalunya, model de talent") tot i que es desconeix la freqüència amb la que es publicaran els capítols i el nombre que sortiran, s'intentarà perllongar el màxim possible. 

Així doncs, la primera figura d'aquesta humil i petita sèrie serà Roger Roca. Especialista en carreres de fons i duatló, aquesta estrella d'Igualada realment és un talent amb totes les lletres. Entre el seu palmarès, que faria desmaiar a més d'un, s'hi inclou una primera posició en el Campionat d'Espanya Absolut de Marató  2005, una segona posició en el Campionat d'Europa de Duatló així com cinc ors (tres en mitja i dos en 10 km) en els Campionats de Catalunya, on és l'autèntic rei. 
Tot un referent a la Marató de Barcelona, on l'any 2008 va aconseguir una espectacular 3º posició
En Roger no només corre grans competicions sinó que també es deixa veure sovint en les curses populars, on lògicament la majoria de cops imposa la seva llei. Entre les seves victòries destaca l'aconseguida a la famosa i mediàtica Cursa de El Corté Inglés, l'any 2004. Però també la de Cornellà, Sant Antoni, Jean Bouin. Això per no citar la seva distància preferida, la mitja marató.
Pels que els hi agraden les marques, aquí van les seves: 29'16'' (10 km), 1:03'57'' (Mitja) i 2:16'32 (Marató).

L'atleta català es prepara ara pel Mundial de Duatló que es disputarà ben aviat a Gijón (setembre) i pel qual s'ha entrenat molt i molt dur. Com ell sap fer. Ningú li garanteix que guanyarà però el que queda clar és que ho donarà tot per estar a dalt i lluitar per les medalles. 

Pròximament doncs us oferirem l'entrevista que ha fet aquest blog a en Roger, un referent de l'atletisme català.
 

Agafa'm si pots

diumenge, 21 d’agost de 2011

Quina calor....!!

Després d'un mesos més aviat poc estiuencs com han sigut juny i juliol, per fi a l'agost està fent la calor que s'esperava que fes ja des de l'inici de l'estiu. Certament les pluges i temperatures refrescants no eren gaire comuns a aquesta època de l'any (tot i que personalment, eren ben rebudes). Com dic ara ja fa la calor forta i sufocant típica a aquestes alçades de l'any. Aquesta calor va molt bé per anar a la platja i intentar-se posar moreno però és fatal pels que volen sortir a fer esport o, en aquest cas, sortir a córrer. 

Davant les proves tan interessants que m'esperen a setembre i octubre, aquest mes d'agost era - vaja, és - important de cara a agafar una bona forma física, idònia per encarar amb confiança els objectius. De moment estic fent entre dos i tres sortides per setmana, una d'elles per muntanya i fent forces km's. Degut al treball, no puc sortir a les hores que, en principi, serien més adequades (ben aviat al matí o a última hora del dia) i la majoria de cops he sortit pel matí quan el sol dóna de ple. Així es fa difícil entrenar, lògicament. No obstant això, tot i la calor estic entrenant bé (crec) i fent el que puc amb aquestes condicions. 

La pròxima cursa que tenia previst fer, el diumenge que ve el 2000 de Sants (que tan em va agradar l'any passat), enguany no la podré disputar ja que estaré uns dies fora amb la parella, intentant desconnectar.
Si no apareix cap cursa per sorpresa d'aquí a finals de mes, el següent dorsal ja serà en el primer objectiu de nivell: la Mitja de Sabadell. Difícil no només pel fet de ser una mitja sinó també per la calor que farà. Tot i així és possible (encara no és segur) que un amic, en Manolo, - una màquina en aquest esport - m'acompanyi i em faci de llebre durant els primers 10-15 km. 

I, mentrestant, passo alguna que altra hora lliure mirant curses i proves per anar-me imaginant com pot ser la temporada que ve. Ja sé que encara queden alguns mesos per acabar l'any i moltes curses interessants per córrer però la ganes hi són i mai és d'hora per anar buscant coses noves. 

Salut i calor!

Agafa'm si pots

dijous, 11 d’agost de 2011

El Carnet del corredor: por qué?

Des de ja fa un temps que pel món del running - tan en els fòrums com en webs com entre els propis corredors - es parla del famós carnet del corredor, que sembla haver sorgit del no res i que de cop i volta ha creat una polèmica extraordinària. Fins ara m'havia interessant el tema perquè, d'entrada, em pot arribar a perjudicar - o beneficiar - pel fet que corro curses populars regularment, però també perquè, tot i la quantitat d'informació que he arribat a sentir i llegir, mai n'he tret l'aigua clara. Mai he acabat d'entendre exactament què passa.
Alguna de les campanyes que s'han fet en contra del carnet

El tema doncs sempre m'havia interessat però tampoc li centrava massa atenció. Però arran del que va passar fa uns dies, ara sí que realment m'interessa informar-me de la polèmica a fons. 
El cas és que fa unes setmanes em vaig inscriure a la Mitja de Sabadell (4 de setembre), que no està inclosa dins el calendari Championchip. Fins aquí res estrany. La inscripció la vaig realitzar com totes, sense fer cap tràmit de més. On està la raresa? Doncs que fa pocs dies vaig rebre un sobre de la Federació espanyola d'Atletisme amb el corresponent carnet del corredor. El meu és clar. No deixa de ser curiós que hagi rebut el carnet quan no l'he sol·licitat pas.

Ara tinc diversos dubtes. Em perjudica el fet de tenir el carnet en alguna cosa? M'impedirà de participar en alguna cursa? Al contrari, és positiu tenir-lo? 
Estaria molt bé que algú pogués explicar la polèmica: perquè molts corredors hi estan en contra etc. A veure si algú en sap alguna cosa!

Per cert, el carnet en sí és bastant simple, esperava més jeje

Agafa'm si pots

dimarts, 9 d’agost de 2011

Setmana perfecte

Aquesta setmana passada ha sigut, sinó la millor, una de les millors que he tingut esportivament parlant. Si el divendres aconseguia marca personal a Argentona en 5 km, rebaixant-la en un minut i mig, totalment inesperat, diumenge a Malgrat pujava per segon any consecutiu al podi també amb millor marca personal, aquest cop en 10 km.).
Diumenge al matí tocava matinar de valent per anar a la Cursa de Malgrat, que començava molt d'hora (8:30). Les sensacions escalfant minuts abans amb en Joan eren, igual que a Argentona, no gaire bones. 
Al podi, enguany segon
Un cop a la línia de sortida, les ganes de fer-ho bé superaven aquestes males sensacions. Els primers km eren molt ràpids i la calor es deixava notar tot i que no feia un sol aclaparador. El pas pel km 5 (20:28) demostrava que estava anant força ràpid, potser massa. A partir dels següents km's ja vaig notar que, efectivament, havia desgastat massa al principi i que patiria segur a la part final. Els últims km's - que es fan per un camí etern envoltat de camps de pagès sense cap tipus d'ombra - es van fer durs i vaig arribar a la meta desfondrat. Temps de 41:53 (rebaixant també l'anterior marca en mig minut) i de la categoria Júnior.

L'altra molt bona notícia va ser que en Joan, tot i també patir, va arribar uns minuts després (45:53) quedant 3º. Per tant, tots dos al podi!

Tot i la marca personal i la segona posició, la alegria es incompleta ja que la cursa en sí, la gestió que vaig fer d'ella, no va ser la correcta i vaig desgastar massa ràpid per acabar patint molt en els últims km's. Però bé, també s'ha de dir que la calor no va ajudar massa.

La part curiosa d'aquesta setmana és que aquestes dos curses havien de servir com a simples entrenaments de cara als objectius de veritat que venen al mes de setembre. Però suposo que un cop a la línia de sortida, és inevitable que sorgeixi l'esperit de lluita i competitivitat i vulguem donar el màxim, no?

Agafa'm si pots

divendres, 5 d’agost de 2011

Grata sorpresa a Argentona

Aquest divendres tocava córrer els 5 km de la Festa Major d'Argentona, una cursa que no havia fet mai i que ja en tenia ganes. Aquesta vegada anava acompanyat d'en Niku, al que aquesta cursa li havia de servir com a prova de foc per saber el seu nivell i decidir si podia o no debutar ja en una de 10 km. I després del resultat, és evident que sí. Una hora abans de l'inici ja estàvem a la sortida, on hem saludat a diversos coneguts, entre ells en Carlos Mancera, també de Mataró, triatleta i jove promesa dels monòlegs, que s'ha lluït fent 17 minuts i mig. Un crak.
Tornant de la cursa
L'objectiu era rebaixar el temps fet a Les Santes però vistes les sensacions inicials, la calor (tot i que no ha sigut exagerada) i, sobretot, el dur recorregut, el millor era sortir a veure-les venir. 
La sortida - com sempre passa amb aquest tipus de curses - ha sigut rapidíssima. Ja d'entrada el circuit picava cap a dalt i començaven les primeres pujades. Em notava les cames pesades i el ritme era força alt, exigent. Amb els primers trams de pla he decidit ajuntar-me amb tres o quatre corredors "veterans" que semblaven portar un ritme molt bo. La lògic em feia pensar que tard o d'hora se'm escaparien però per sorpresa els he pogut aguantar i només un d'ells m'ha superat, a la recta final.
En Niku ha acabat amb 22:30 (aprox.) fent una cursa brillant, aguantant en tot moment. I després encara deia que no s'havia cansat gaire! Això promet!

La sorpresa al mirar el Polar ha sigut molt gran: 19:16, 32º de la general (d'uns 400 participants). Diuen que la cursa no arriba a 5 km i en fa uns 4.8. Així que sumant-li aquests segons de més que hauria trigat a fer aquests dos-cents metres, agafaré 19:30 com a marca oficial. 

Satisfet del resultat, diumenge torna a tocar cursa, aquest cop a Malgrat i amb en Joan L'any passat vaig quedar 3º de la meva categoria. És una cursa plana però dura per la calor. Veurem aquest any què passa.

Agafa'm si pots

Delicious Digg Stumbleupon Favorites More