OBJECTIUS TEMPORADA 2011: Mitja marató Barcelona / Mitja marató Maresme / Curses 10 km / Triatló Sprint Mataró / Núria - Queralt 100 km / Matagalls-Montserrat / Burriac Atac / Mitja marató Mataró
.

Entrevista a Òscar Pérez, guanyador de la Tor des Geants 2012, l'anomenada cursa més dura del món

Última entrada: Unes vacances triplement intenses

Hidratació, alimentació i més, per Emma Roca

El millor de la xerrada que la campiona del món de raids va impertir a la botiga Annapurna de Barcelona

Calendari de curses de febrer i març 2013

Les curses més destacades dels mesos de febrer i març del 2013 en diferents distàncies i terrenys a Catalunya

dilluns, 26 de setembre de 2011

Makau i Roca, protagonistes amb majúscules

Dues grans notícies s'han produït aquest passat cap de setmana a nivell esportiu, les dues d'abast mundial però sobretot la segona, d'interès català.

Fa un mes Kilian Jornet reeditava la seva victòria a la Ultra -Trail du Mont-Blanc fent rècord de la prova (20 h 36'), confirmant novament que és d'un altre planeta -cosa que d'altra banda ja sabíem -. Al juliol dos triatletes batien el rècord del món en distància IM, l'alemany Andreas Raelert en categoria masculina (7 h 41' 43'') i la britànica Chrissie Wellington en fèmines (8 h 18' 13'').

Doncs bé, aquest cap de setmana s'ha batut un altre rècord de màxim nivell com és el de marató. I no, no ha sigut altre cop el petit -i molt admirat- Gebrselassie, sinó un atleta kenyà de nom Patrick Makau. Aquest atleta de 26 anys va batre el rècord a Berlín i el va deixar en 2 h 3' 38'', 21 segons menys que l'anterior, en mans de Haile.
Makau triomfant després de creuar la porta de Brandenburg
La dada curiosa és que Makau no va poder entrar a l'equip nacional pels Mundials de Daegu degut a la tripleta de luxe que té la selecció de Kenya (Kirui or, Kipruto plata i Kiptanui). Amb aquest nou rècord, la lluita per entrar a l'equip dels Jocs de Londres es preveu feroç. 
Aquest nou registre reobre el debat sobre la possibilitat de baixar de les dues hores. Possiblement en el futur això es produirà però atenent-nos a les estadístiques, encara queda. S'ha tardat 9 anys en baixar dos minuts (Khannouchi va fer 2 h 5' 38' el 2002). 


L'altra notícia rellevant i que té relació directa amb l'esport català - que tan ens agrada ressaltar des d'aquest blog- és la segona posició que va aconseguir el gran Roger Roca dissabte a Gijón, fet que el proclama subcampió del món de duatló. En Roger va fer una aposta molt valenta a la part de bicicleta i va acabar aconseguint la plata per davant d'un altre campió, Victor del Corral, que es va endur el bronze. Primer va quedar el portuguès Sergio Silva, que va arribar quatre segons abans que Roca.

Roca, Silva i Del Corral, a l'arribada
L'endemà en Roger i en Victor completarien la gesta aconseguint el bronze a la prova de relleus mixtes junt amb Ainhoa Murua i Ana Burgos.

Estem molt contents de l'èxit aconseguit per Roger Roca ja que fa poc en aquest mateix blog el vam poder entrevistar (link entrevista) i ens va demostrar que és un gran campió, molt sacrificat. Ha fet una preparació premundial bestial i es mereixia aquesta medalla. 

Roca exultant d'alegria

Agafa'm si pots

dijous, 22 de setembre de 2011

Crònica Matagalls-Montserrat 2011

Amb una mica de retard, aquí tenim la crònica de la Matagalls-Montserrat, que enguany la fèiem només en Joan i jo. La motivació era màxima, la il·lusió també. L'objectiu, baixar de 18 hores, era una possibilitat que abans de començar la veiem complicada.

Com sempre anem fins a Coll Formic amb bus, previ pas per un bar de la plaça Joanic on cada any hi dinem. Si sempre ho hem fet, tampoc és moment de canviar ara les tradicions, pensem. 
L'ambient a la sortida és espectacular i donen ganes de sortir disparat cap a Montserrat sense esperar a l'horari fixat per a cada un dels participants. Les previsions meteorològiques no són gaire esperançadores i es preveuen pluges per a la matinada i per diumenge al matí. 

En Joan i jo a escassos minuts de sortir
Després d'una llarga espera sortim finalment els dos junts a les 17:15. Al llarg dels 8 primers km, mentre ens concentrem en agafar un bon ritme i en escalfar les cames, ens quedem també una mica desconcertats davant el panorama que se'ns presenta aquest cop: la major part dels participants que ens avancen - que han sortit més tard - ho fan corrent, ja siguin nois de la nostra edat o més veterans. Tot i la sorpresa nosaltres seguim a lo nostre, a caminar i caminar.

Pas previ pel primer avituallament a Aiguafreda, on sempre hi ha un gran ambient i on mengem de valent, ara toca la primera pujada dura a les Cingleres d'en Berti fins al Pla de la Garga (C2). Aquest tram el fem a bon ritme i avançant forces participants. També s'ha de dir que ens ajuda escoltar el Barça per la ràdio, un fet que s'ha repetit en les tres edicions en que he participat. 

A partir d'aquí el camí és de pujades i baixades constants fins al Coll de Matalafuga (C4), al km 36,6. Anem molt bé de temps tot i que en Joan diu no tenir gaires bones sensacions i se sent una mica fatigat. Sense temps per descansar gaire encarem la baixada posterior per arribar fins a Sant Llorenç, al km 45. Normalment aquest és l'avituallament on ens hi estem més estona però enguany decidim que no sigui així. Canvi de mitjons, un plàtan, unes quantes galetes, una mica de brou i a seguir endavant...

Els famosos donuts, que sempre entren d'allò més bé
El camí fins Les Arenes és més o menys còmode i no sé si és el menjar o el fet d'haver superat la meitat de cursa però la qüestió és que estem més animats que mai. La pròxima aturada (a banda del C6) serà en el famós avituallament dels donuts, però abans toca suar de valent. La pujada al Coll de Grua és fa realment dura però no defallim en cap moment. Un cop a dalt, uns quants donuts a l'estómac i a seguir. És la primera vegada que arribo a aquest punt sent encara de nit. Bona senyal.

Després de passar el Coll del Queixal (km 64,7), que ens fa recordar que en aquesta prova els "repechos" mai s'acaben, arribem a l'entrada de Vacarisses. "Només" ens queden 12 km.
La part final per travessar aquest poble (on ja es veu i gairebé es toca Montserrat)  la veritat és que es fa una mica pesada i costa sortir-hi i arribar a Monistrol. En Joan pateix una mica de "bajón" i insisteix en que jo tiri cap endavant. M'hi nego i compartim la baixada curta però trenca-cames que ens porta a Monistrol

Finalment allà si que ens separem i surto ràpid per intentar fer la pujada final a la muntanya amb el menor temps possible. Em sento fort i s'ha d'aprofitar. Si això fos el Tour, es podria dir que la pujada a Montserrat és un port de categoria especial. Sens dubte.

Tot i la calor tan en Joan com jo fem un esforç final i arribem al Monestir amb 16 h 40 min. i 16 h 24 min. respectivament. Com diria en Robirosa: APOSTOFLANT!

Un cop al Monestir, només vols seure i descansar
Punts positius:

- El resultat final: Tot i que el més important és gaudir de la marxa i arribar a Montserrat, sigui quin sigui el temps, s'ha de destacar el temps final que vam aconseguir fent un esforç molt gran. La cursa d'en Joan és espectacular, digne d'admirar.

- L'organització: Crec que més o menys ja ho vaig posar l'any passat però vull recordar-ho. En una prova amb 3000 participants, la feina de l'organització en controls i avituallaments és clau. I en aquesta cursa és excel·lent. 

Punts negatius:

Cap a destacar. Potser algun que altre corredor que, en llocs estrets on s'ha d'anar d'un en un, volen avançar a la resta tan sí com no. 


Per últim destacar que en Max no va poder córrer finalment la cursa de la Mercè per unes molèsties que el van fer dubtar fins l'últim moment. Quina llàstima, però s'ha de seguir endavant!
Per la seva banda en Pol va fer una gran actuació a la Taga Evo 2040, quedant en la posició 110 (de 430) amb un temps no oficial de 3 h 08 min. tot i les males condicions de boira, fred, vent etc. que es va trobar al llarg de la cursa. Moltes felicitats!




Agafa'm si pots

dimarts, 13 de setembre de 2011

Cap de setmana d'emocions fortes

Després de llargues temporades, de mesos i mesos comunicats a distància i amb la impossibilitat de trobar-se físicament, al final sempre s'acaba produint l'ansiat retrobament. Com que, en aquest cas, no sol durar tampoc excessivament massa, és millor aprofitar-lo i de quina millor manera que compartint junts km's, desnivell i minuts i minuts de patiment. 
Aquest retrobament és el que s'ha produït entre en Max i jo. Després d'una llarga estància a Itàlia, en Max va tornar a principis d'agost i ara, quan tot torna a la normalitat -amb tot el que això comporta com la rutina, la falta de temps etc.- i ens preparem per un altra etapa dura i llarga, ell torna ja cap a terres italianes. I quina millor manera d'acomiadar aquests últims instants que compartint uns quants km's i sabent que, mentre un sua de valent pujant per una dura carretera, l'altre vola i llisca en el terra mentre baixa veloç per un camí estret de sorra. Llocs diferents, sensacions diferents, mateix objectiu.

El passat diumenge vam fer junts la Cursa Intersport de Mataró. Com és la de casa no ens la podíem perdre i, a més, enguany hi havia canvi de recorregut. S'ha de dir -tot i que soni com a excusa- que la calor no va ajudar gaire i que el nou circuit, a l'hora de la veritat, era força dur (es pot dir que el 70 % era en pujada). Resultat: temps dolents pels dos i sensació d'haver corregut més aviat malament. 
En Max va sortir molt bé i va córrer còmode tot i que potser li van sobrar un parell de km. Això sumat a les últimes pujades assassines va fer que patís una mica al final. 51:06
Per la meva part l'actuació no va ser gaire més bona i les males sensacions es van confirmar ja des de l'inici. Vaig punxar ben aviat i em va costar molt arribar sencer al final. 45:16



Però aquí no s'acaba l'acomiadament. Aquest pròxim cap de setmana tornarem a calcar-nos les bambes tot i que aquest cop per separat.

Per la meva banda disputaré la Matagalls-Montserrat (83,2 km - 5980 m. desnivell acumulat), que enguany afronto amb moltes ganes i motivació a la vegada que amb molt de respecte. Aniré junt amb en Joan i, partint de l'objectiu principal d'arribar sencers a Montserrat, el repte és fer-ho en menys de 18 hores.

En Max, en canvi, tornarà a disputar  una cursa de 10 km, la famosa Cursa de la Mercè a Barcelona. Després de "l'entrenament" a Mataró, l'objectiu és millorar i perquè no, intentar fer marca personal. 
Per últim, un altre amic de fatigues, en Pol, també suarà de valent aquest diumenge. Ell farà la Taga Evo 2040, una cursa per muntanya de 22 km a Sant Joan de les Abadesses.



En definitiva, un cap de setmana esportiu 100 % en que cadascú intentarà fer un bon paper amb l'objectiu principal, però, de passar-ho bé i gaudir d'aquest meravellós esport.


Agafa'm si pots

dissabte, 10 de setembre de 2011

Entrevista a Jaume Leiva

Després de l'entrevista a Roger Roca, de la qual n'estem molt contents des del blog per l'èxit que ha tingut, us oferim ja la segona entrega d'aquesta humil però (creiem) que molt interessant sèrie d'entrevistes a grans atletes. 
El protagonista, aquest cop, és Jaume Leiva (Terrassa,1983), un dels millors atletes catalans (i espanyols) del moment. Coordinador i monitor d'un gimnàs a Terrassa i col·laborador en vàries escoles, en Jaume compagina tot això amb la seva passió: córrer. Tot i treballar des de fa anys 8 hores diàries, ha arribat a fer 180 km setmanals i té una millor marca en marató de 2 h 15', que li hauria servit per participar al Mundial de Daegu. El seu somni és ser internacional i estem convençuts que ho serà algun dia. Senzillament perquè s'ho mereix.



"Tinc com a gran repte els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro el 2016"


· Corredor popular o corredor d’elit?
Jo em definiria, com han dit experts del running alguna vegada, com un corredor popular amb marques d’elit. Corredor popular perquè faig vida com qualsevol, que treballa les seves vuit - deu hores al dia i surt a córrer com a hobby. He tingut la sort d’entrenar-me amb un entrenador d’alt nivell, Domingo López, des que vaig començar i les coses m’han anat prou bé.


· Com ho portes això de compaginar esport i feina?
La veritat és que fins ara ha sigut molt dur perquè, a principis del 2010, vaig decidir enfocar les temporades a la marató i per preparar-la amb una marca inferior a 2 h 20’ has de fer moltes hores de quilometratge, així que compaginar-ho amb la feina es duríssim. Jo entreno al matí i començo la feina a les dues de la tarda, amb la qual cosa a les vuit ja no sóc persona.



· Pel que has dit sovint, fa temps que estàs a la recerca d’espònsors. Com està el tema ara mateix?
De moment està parat. A finals de la temporada passada vaig tenir la sort de contactar amb Adidas i com a marca esportiva ara m’esponsoritza, només en material esportiu. Els hi agraeixo i ja és molt però és clar, estic buscant algun altre espònsor que col·labori econòmicament per poder deixar algunes hores de feina i poder descansar més hores per poder entrenar millor. Ara quan comenci la temporada a l’octubre a veure si hi ha sort i hi ha algun club que aposti per mi.

· Per què l’objectiu final és deixar de treballar totalment?
En el fons és una cadena. La part bona que tinc és que sé que he fet 2 h 15’ (en marató) i puc estar per sota. Quan vaig preparar la marató de Rotterdam ara aquest any jo crec que estava per fer 2 h 13’ o 14 i vaig estar treballant cada dia vuit hores. Això és positiu perquè si he pogut arribar a aquest nivell amb aquesta feina, el dia que pugui descansar i treballar només quatre horetes i fer la migdiada, potser podré arribar a un nivell força més alt, que serà el pas següent a la professionalitat i a dedicar-me exclusivament a córrer.


· Per tant, aconseguir algun espònsor seria la clau per donar definitivament el pas a professional?
Jo crec que sí tot i que ara he fet un pas important. Potser no em surt bé però m’he de sacrificar i tinc molt clar que el 2012 ha de ser un bon any per a mi i he de deixar algunes hores de feina. Això comporta perdre diners però suposo que si la cosa em va bé aquest diferencial diguem que el podré treure amb l’atletisme. Jo ara m’arrisco i a veure si amb aquestes dos hores que deixo puc, no entrenar més, sinó descansar.


· Però no és curiós, i fins i tot costa d’entendre, que no hagis rebut cap proposta d’alguna marca o club veient els temps que tens?
Sí, i la gent m’ho pregunta, a nivell de subvencions, de la federació... Però aquí no tenim res. Jo de moment m’ho estic pagant tot, em pago els massatges cada mes. I si agafo una anèmia he d’anar a la Seguretat Social i em donen els resultats quatre setmanes després. Però és el que dius, he quedat campió de Catalunya, tinc les dos millors marques de marató del rànquing d’aquest any, la millor de mitja marató... i tot i així, faig el mateix que un atleta popular. 


· Només cal donar una ullada a les xarxes socials per veure que ets un referent per a molts corredors populars. T’hi sents com a tal?
Sí, i hi ha molta gent que està en aquest pas, amb unes marques força raonables de 33 o 32 minuts en 10.000. Tot està en el cap i si tens un objectiu i el segueixes...Jo ara mateix estic fent això. Tinc el meu somni d’arribar a ser internacional i aquest any ja ho podia haver sigut ja que tenia la mínima per anar al Mundial però bé, ens van fer la “putadeta” de deixar els atletes d’aquí a casa. Però si vols alguna cosa, sempre que sigui real i tinguis forces per lluitar i aconseguir aquesta fita, jo crec que no has de deixar de lluitar. Per això mateix molta gent em diu que soc una atleta molt proper als populars, perquè vaig a moltes escoles a donar xerrades etc. I això és el que m’anima a seguir entrenant cada dia.


Espectacular fotografia que diu molt d'en Jaume


· Com va sorgir la idea de crear una plataforma de suport amb el nom de “I run with Leiva”?
Va ser curiós perquè es va posar en contacte amb mi en Joel Codina, que no el coneixia de res. Ell va tenir un problema personal amb la seva criatura quan va néixer i bé, els infermers de Mútua Terrassa li van arreglar tot, tot molt bé, quan just a la setmana va veure la meva entrevista amb el Xavier Bonastre a la Mitja de Granollers, on comentava si hi havia alguna persona o empresa disposada a col·laborar amb mi. En Joel em va trucar, em va explicar la seva història, em va dir que treballava en el món de la comunicació i es va oferir a ajudar-me a fer-me una imatge, a donar-me a conèixer. Jo no sabia res del “I run with Leiva” i em va sorprendre molt el moviment a la cursa de Terrassa, més de 80 persones amb la samarreta...


· Fa poc també vas fer el teu campus, que sembla va tenir molt d’èxit. Quin és l’objectiu primordial?
Potenciar l’atletisme. Realment el que guanyes econòmic és res, per treure aquella setmana i poc més. Jo el que volia és agafar un grup de nens, que he tingut la sort que el 60 % no són atletes, i d’aquests nens cinc o sis ja s’han interessat i han anat a les pistes a inscriure’s. L’objectiu és que vegin que la convivència entre atletes i nens d’aquesta disciplina no té res a veure amb altres disciplines com el futbol o esports més massificats. 


· Parlant del teu palmarès, fins a quin punt són importants les victòries a curses més massificades i de renom com la Jean Bouin?
Jo vaig guanyar en categoria promesa i la repercussió, res, poca. En aquell moment, aquella setmana, els teus amics i poc més. Potser si guanyes en categoria absoluta, tot i que ara mateix amb els africans és molt  i molt difícil...però igualment tampoc crec que suposi un canvi molt gran perquè les coses estan molt malament. Un exemple clar va ser la Marató de Berlín de l’any passat, on vaig córrer amb unes condicions horribles de pluja, a tres graus amb molt de fred i vaig arribar el 12è de la general i 2º atleta europeu. Envio la crònica a la Federació Catalana i mai ha sortit aquella crònica, el resultat d’aquella marató. I en canvi sents que no sé qui ha guanyat la cursa de Montcada. I tu que has corregut a la marató més important del món no et donen cap renom ni suport. I llavors és quan te n’adones que alguna cosa no funciona. 


· Com estructures exactament la temporada?
Des de que he començat a fer maratons, l’objectiu es la marató i tota la temporada va en funció d’aquell dia. Per exemple, aquesta nova temporada 2012 l’objectiu principal és la Marató de Barcelona, el 25 de març, i ara a l’octubre començarem, ja ho hem planificat una mica amb l’entrenador. Farem segurament la Behobia - San Sebastián al novembre, que serà un bon test per veure com estic; després alguna prova en ruta, que el mànager em pugui recomanar; la temporada de cros que comença al novembre fins al febrer, que em serveix per agafar una base molt forta; a finals de febrer una mitja marató, segurament Granollers o Barcelona, i en 
tres setmanes la marató. 


· El teu debut a Sevilla va ser fenomenal i tu mateix vas reconèixer que no t’esperaves fer un temps tan bo. Com es prepara un per fer aquests temps quan és la primera que disputa i encara no té cap referència?
Em va sorprendre molt i potser va ser la clau, on vaig veure la llum, de dir: si he fet 2 h 16’ sense entrenar bé una marató, si la preparo bé puc estar molt endavant. Si que augmentes els quilòmetres, passant de 80-100 km setmanals en 6-7 dies a 130-140 km. Tens la il·lusió de ser la primera marató, t’ho prens tot molt en serio i sort de tenir l’entrenador que tinc, que és un expert. Estava desmotivat, fent sempre cros, 5.000 i 10.000 i volia, necessitava un canvi. 


· Poc després vas quedar 13è a la gran marató de Berlín fent marca personal, 2 h 15’ 28’’. Vas quedar satisfet amb el resultat?
Vaig quedar molt satisfet. Ja tenia la experiència de Sevilla, ja sabia com ho havia de fer i jo crec que anava preparat per fer 2 h 13’, que va fer el meu company José Carlos Hernández, primer europeu. Però va ser una cursa molt i molt dura, amb molta aigua, molt fred, les llebres no van funcionar gaire bé i quan veus que al km 18 o 20 estàs passant atletes africans et dona una moral molt gran. Veus que estàs guanyant gent molt bona.


Una gran marea verda anima a partir d'ara a en Jaume


· Pel que fa a la marató, quin és el teu objectiu més ambiciós?
Ser internacional, ja sigui un Mundial, un Europeu... Si que tinc com a gran repte les Olimpíades de Rio de Janeiro ja que em considero jove, tinc 28 anys, i els especialistes en marató fan les seves millors marques entre els 32 i 36 anys, per tant tinc aquest marge. Però per arribar al 2016 he de començar ja a professionalitzar una mica la meva carrera. Ara mateix l’objectiu és baixar el meu temps a Barcelona i estar en 2 h 14’ o 13’. Jo crec que la mínima per anar als Jocs Olímpics serà 2 h 12’, només hi ha tres places i aquest any debuten en marató grans atletes com en Castillejo o Lamdassen així que hi haurà molta competència. 


· No són unes mínimes massa exigents?
Diguem que estem en un temps de transició. Abans hi havia cinc o sis atletes que baixaven de 2 h 11’ mentre que ara costa molt veure atletes per sota d’aquesta marca. Llavors si la mínima és 2 h 12’ i hi ha cinc atletes que baixen d’aquest temps vol dir que és una marca prou exigent però viable perquè la puguem fer. Si posen una mínima de 2 h 08’ com fa uns anys jo crec que no podria anar cap atleta espanyol. Als Mundials de Corea s’ha pogut veure.


· Ja que menciones els Mundials de Daegu que han finalitzat fa pocs dies, que en destacaries?
Destacaria la pobre actuació de la selecció espanyola. Jo crec que no són els atletes el que s’ha de canviar sinó més a dalt, entrenadors i directiva perquè no pot ser que hi hagi una persona responsable des de fa més de vint anys. Toca renovar una mica, aires nous i gent amb idees noves que vulgui motivar els atletes. Tampoc pot ser que ens deixin a casa tres atletes maratonians que estaríem dues hores corrent i vegis que atletes de salt han fet tres nuls en els seus primers intents. Han anat a Corea per a res, per estar eliminats. Veure Ruth Beitia o Concha Montaner corre un 4x100 quan són saltadores de llargada et sorprèn i demostra que alguna cosa no funciona. Però a banda d’això destacaria en Bolt i una mica la decepció de grans atletes en moltes categories, que va haver-hi moltes sorpreses.


· Vas lluitar per entrar a l’equip espanyol de maratonians pel Mundial. Agafant la teva millor marca i comparant-la amb els resultats finals de la marató, hauries quedat el 12è i primer espanyol. Et diu alguna cosa tot això?
Bé, això és molt difícil perquè una marató no és un 10.000 on la marca té molt poc marge. En una marató influeix molt com és la humitat, la temperatura o altres condicionants. Però sí que és veritat que jo he fet 2 h 15’ en una situació també extrema. He fet tres maratons, a Rotterdam, per exemple, va ser un dels dies més durs de la meva vida però tot i així vaig fer 2 h 17’, no em vaig retirar tot i unes condicions també duríssimes. Això vol dir que sóc un atleta força regular i que acabaré una marató segurament puntuant per l’equip espanyol.


· 
Observant el nivell del running català, ets optimista de cara al futur?

Ho veig molt negre perquè no hi ha res, no hi ha subvencions, no hi ha ajudes i ara mateix mires enrere i veus pocs atletes joves, els que hi ha són marroquins nacionalitzats. S’hauria de canviar a les escoles, potenciar molt més aquest esport i que la gent vulgui i estigui motivada per entrenar. El problema és el mateix: és molt i molt sacrificat compaginar aquest esport amb la feina o amb els estudis. Però si s’arriba a un cert nivell, que una persona està entre els tres primers d’un Campionat de Catalunya i se l’ajuda amb beques i altres facilitats, aquest atleta podrà estar més motivat i voldrà seguir endavant. Si tu quedes campió de Catalunya, com he quedat jo els últims tres - quatre anys en diferents disciplines, i veus que el premi són 250 € i no et diuen res ni et donen difusió... és normal que no hi hagi futur.



1 x 1. Què n'opines de...

Haile Gebresselasie: El millor, el millor de tots els temps a nivell de fons. 

- Marta Domínguez: Sorprenent, m’ha decebut. Com a atleta és pura força i dedicació, però no m’ho crec. No em crec que la guàrdia civil entri a un domicili perquè sí. 

- Marcel Zamora: (esbufega) Extrem, molt bo, és una persona constant amb molta qualitat.


- Kilian Jornet:  Inhumà.

- Domingo López (el seu entrenador): El meu segon pare.


Última volta

- Un esportista? El Haile Gebresselasie.
- Una competició? La Marató de Sevilla.
- Un record personal? L'arribada a la marató de Berlín, on vaig arribar desplomat.
Una victòria? La primera vegada que vaig guayar la cursa de la festa major de Terrassa (8 km).
Un rival? La feina (riu).





 Esperem que us hagi agradat l'entrevista (i no se us hagi fet llarga) d'un gran exemple de superació. Agraïm des d'aquí a en Jaume la seva amabilitat i li desitjem molta sort en el futur. 

Si us voleu descarregar l'entrevista aquí us posem a disposició el fitxer.


Agafa'm si pots

dilluns, 5 de setembre de 2011

Primer objectiu assolit

Aquest diumenge tocava el primer objectiu d'aquest mes de setembre, la Mitja Marató de Sabadell. Els entrenaments fets al llarg del mes d'agost havien de servir d'alguna cosa i abans de començar anava amb confiança. Un cop a la línia de sortida però, i com diria el de l'APM, "de moment tot va malament". Havia dormit poques hores, gairebé no havia pogut escalfar, m'havia descuidat els gels...I no en sabia res - com molts vaja - del circuit trampa que ens esperava.
Cada una de les tres voltes a fer eren d'uns 7 km, amb un primer tram pla (fins i tot de baixada) i un segon més llarg de pujada, que aparentment no semblava forta però que es deixava notar, sobretot amb el pas dels km's. Com va dir un corredor que tenia al costat just als primers km's: "això es farà llarg". En efecte.

La meva parella fent de fotògrafa oficial. Aquí, al centre de tot,
La primera volta és una mica caòtica per la quantitat de gent que hi ha corrent - alhora hi havia els que feien la cursa popular- i em decideixo enganxar a dos correcats que anaven a 4:30 el km. Tot i que sé que és un ritme massa ràpid, els segueixo i cap a la meitat de la segona volta els deixo enrere. Em sento fort de cames tot i que el mal d'estómac no m'abandona en cap moment.  

La tercera i última volta la començo corrent al costat d'un noi que porta bon ritme, la veritat és que se'l veu bastant fresc. Gairebé sense donar-me'n compte apugem el ritme. De cames em sento bastant bé però el mal d'estómac cada vegada és pitjor. Al km 18 m'entra un bajón i ganes de vomitar, just quan ja estic enfilant la pujada. M'he de parar a caminar uns segons. Entre d'altres companys que em donen ànims, un d'ells no només em crida sinó que gairebé es para per tal que el segueixi. Decideixo arrencar de nou al seu costat i compartir els últims dos km's agònics. En els últims metres i amb la mirada de la meva parella al costat, haig de tornar a parar un moment, cosa que fa que el meu company se'm escapi definitivament. 
Entro amb 1 hora 40 min 40 s. segons el Polar. Aquest és el temps que agafaré tot i que a la web me'n posa un altre: 1 h 14:15. És el temps oficial. A diferència de la majoria de curses, aquesta vegada no posen el real...
A l'arribada
El temps suposa marca personal (per pocs segons) i vistes les circumstàncies i el recorregut, està prou bé. Però em queda un sabor agredolç, suposo que pels km's finals. 

El pròxim dorsal serà als 10 km de Mataró, aquest pròxim diumenge 11. Tan jo com en Max hi participarem així que, per fi, podrem anar a una mateixa cursa els dos. Sembla que aquesta i la dels Nassos són - com a mínim - les dos cites ineludibles que ens permeten córrer algun cop junts jeje A part també podrien ser-hi en Pol i en Joan


Agafa'm si pots

Delicious Digg Stumbleupon Favorites More