OBJECTIUS TEMPORADA 2011: Mitja marató Barcelona / Mitja marató Maresme / Curses 10 km / Triatló Sprint Mataró / Núria - Queralt 100 km / Matagalls-Montserrat / Burriac Atac / Mitja marató Mataró
.

dilluns, 26 de març de 2012

Marató de Barcelona 2012: la contracrònica

Tenia ganes d'anar a Barcelona i viure l'espectacle de la Marató. Volia respirar aire maratonià en directe i a la vena, en el seu màxim exponent. Però el que he vist i he sentit ha superat les meves expectatives. Tot i no córrer, me'n vaig amb una sensació estranya, content per tots aquells que l'han acabada i amb molta enveja - sana, esclar -. Emocionat, també, per la cursa d'en Jaume Leiva, que no ha pogut aconseguir el temps que volia tot i que ho ha deixat tot sobre l'asfalt barceloní.

El meu primer punt és Passeig de Gràcia, km 14, on noto des del primer moment un ambient especial. El públic  que espera els corredors es mescla amb tot tipus de visitant de la ciutat. Una ciutat tan cosmopolita i variada que, per un dia, cedeix el protagonisme absolut al running i a la prova més bonica de l'atletisme. Les primeres sirenes de policia enganyen, doncs quan tothom espera veure el grup capdavanter d'atletes de raça negra liderant la prova, el públic es troba amb els primers classificats en cadira de rodes, amb un mèrit igual o superior als altres. 
Després, ja sí, apareixen els corredors, amb un grupet que lidera la prova, efectivament, tots de raça negra, i un grup perseguidor amb Jaume Leiva i Chema Martínez entre els integrants. Passen com una bala i em recorda a la sensació d'anar a veure una volta ciclista: esperar minuts i minuts per veure passar els protagonistes com una exhalació. 

Grup capdavanter, Km 14

D'aquí direcció Plaça Espanya, on l'ambient és força bo tot i faltar encara molts minuts per l'arribada dels primers classificats. Se'm posa la pell de gallina quan  observo la recta per on vindran els corredors, esgotats -o no-, però tots contents d'arribar. De veure la corba amb el rètol del km 42 i la recta final de 195 metres capitanejada per diversos arcs inflables. Pura màgia. 

El sol comença a picar de valent però això no importa a tot el públic que es concentra a l'arribada, entre unes grades muntades que permeten veure tota la recta final. Mentrestant, segueixo amb delit la cursa via Twitter i la situació d'en Jaume Leiva. I no sóc l'únic, crec, perquè no em canso de veure samarretes de suport amb el lema "I run with leiva", una samarreta, que tot i ser casera, jo també porto.
La marató és una distància difícil, a vegades cruel i desagraïda, que es converteix, depèn del dia, en una barrera impossible de sortejar fins i tot per grans com Chema Martínez, que abandona al km 28.
Uns 42.195 metres que ajunten llàgrimes de tristesa i de felicitat, alegries i decepcions. Un escenari de contrastos, també el de Zurich. Mentre molts aplaudeixen la vinculació de l'empresa amb la Marató, alguns criden contra els acomiadaments de treballadors mitjançant una pancarta. 

El temps passa i els primers classificats arriben. Però no en Jaume. On està? Què passa? Preguntes que omplen el cap de tots aquells que, amb samarreta o no, volien veure com aconseguia la mínima olímpica. 2 h 13', 14', 15'... El somni s'esvaeix. De cop. Amb un parell de minuts. No res. Finalment arriba, desil·lusionat, amb el cap cot, trist, decepcionat, xocant de cara amb la crueltat, però demostrant ser un gran campió, un valent. 

Jaume Leiva a la recta final d'arribada

Amb tristesa, molts ens dirigim davant la carpa dels atletes d'elit, on esperem veure en Jaume. Triga, es fa esperar, lògic. Està ensorrat però allà té una munió d'amics per donar-li suport. Finalment apareix i s'emociona. L'alegria dels corredors que arriben just darrere seu contrasta amb la decepció que mostra el seu rostre. No ha pogut ser. Com després explica ell mateix (la seva crònica), ha tingut problemes estomacals seriosos que li han portat a haver de, fins i tot, "descarregar" en tres ocasions. Tot el seu equip demana que pari però ell s'hi resisteix. En contra de tota lògica i donant l'esquena a totes les adversitats, arriba i ho fa per tots aquells que minuts després el consolen i l'abracen. No ha pogut ser però és qüestió de temps. Ha demostrat el seu potencial i acabarà complint el seu somni. De talent no n'hi falta, de ganes tampoc, i suport, encara menys.

Ànims, el millor que pot rebre en Jaume en moments així

La marató representa un ventall de llums i ombres. Cada cursa és una història: corredors que creuen la línia en 2 h 30' acaben decepcionats mentre que aquells que tarden just el doble arriben exultants, en un núvol.

La marató deixa un bon temps del guanyador (Chepkwony, 2h 11' 14"), un rècord en la prova femenina (Chepkomy, 2h 26' 53"), un rècord del món paralímpic en atletes d'un braç (Khamouch) i milers d'experiències personals inoblidables, encara que aquells que es van tristos l'intentaran oblidar ràpid. I també una idea, més clara que mai: I run with Leiva.


Agafa'm si pots

4 comentaris:

Et felicito per la teva crònica... has captat perfectament l'ambient que es va viure... Llàstima pel Chema i pel jaume... Però no ha pogut ser....

UFFF Todavia no acabo de digerir lo del Jaume,lo de chema tambien pero el es un profesional ,en cambio Jaume representa los valores del atleta popular ,es un referente y me ha sabido fatal!!! en fin el es muy grande y a la proxima sera.

Gràcies Carles i Narcis!
Sí Pepe, una autèntica llàstima...En Jaume representa en la seva màxima expressió els valors de l'atleta popular i ha aconseguit que molts corredors s'identifiquin amb ell. Però té un futur increïble i està ple d'èxits, segur!
Salutacions

Publica un comentari a l'entrada

Delicious Digg Stumbleupon Favorites More