Núria-Queralt 2011: crònica d'un abandonament

Amb uns dies d'endarreriment, aquí va la crònica del principal objectiu de l'any, la travessa Núria-Queralt (92 km- 11.300 metres desnivell). Efectivament, tal i com diu el títol, és la crònica d'un abandonament, d'un intent fallit per acabar una cursa que va superar les nostres expectatives (tot i no infravalorar-la en cap moment) i que va resultar sent extremadament dura per aquells pocs que la volíem fer caminant. Tal i com va dir un company que vam conèixer a mitja cursa, "aquí hi ha un gran nombre de participants que són extraterrestres, que la fan corrent sense problemes, i després hi ha un petit nombre d'humans com nosaltres que la fem caminant". Evidentment això de extraterrestres va en el bon sentit de la paraula. Tots aquests que la van acabar fàcilment, a la vegada que donen molta enveja sana, són dignes d'admirar.

El riu que travessa Ribes

Per tal que no hi hagués cap problema, tan jo com en Pol vam anar el dia abans, divendres, a Ribes de Freser, molt a prop de Núria, per poder descansar tranquil·lament. El poble és força bonic i s'hi respira calma. De fet, pensàvem que trobaríem algun tipus de senyals de la NQ i res de res.

Després d'una nit en què dormim més del que ens pensàvem, arriba el dia definitiu. A les 9:30 ja estem a Vall de Núria, a la sortida, preparats per arrencar. És en aquella estona quan ens comencem a adonar de la grandiositat d'aquesta cursa. I no pas per l'excel·lent organització o pel temible recorregut - que també - sinó pel nivell dels participants. Autèntiques màquines que, equipats amb Salomon, Asics, Compressport o Garmin, imposen respecte només de veure'ls.

A la sortida, puntual a les 11, ja ens donem compte que la cosa va forta. La gran majoria dels participants apreten a córrer en els primers metres mentre un reduït grup situat al final, entre els que ens trobem en Pol i jo, anem caminant.

Les pujades - la tònica principal al llarg de la cursa - es fan notar ja des del principi. Els primers desnivells fan posar les cames a to i situar des del primer moment al corredor a on es troba.

El Pas dels Lladres

Cap al km 10 ens comencem a preguntar a on està el famós Pas dels Lladres, ja que de moment no fa acte de presència. La veritat és que, un cop vist el que és, hagués sigut millor que seguis sense aparèixer. Sempre és difícil dir una cosa com aquesta amb total seguretat però crec que mai havia fet una pujada com aquesta. Molt llarga i dura, sens dubte va posar a cadascú al seu lloc.Fins l'últim metre vam estar suant de valent, patint  de veritat. Un inici trencador, amb totes les lletres.

Teòricament després tocava baixada, am pas intermig pel C2. Abans però d'arribar-hi, vàries pujades - famosos 'repechos' - que acaben de deixar fines les cames. Un cop al C2, hi havent repostat una mica d'aigua, toca ara sí baixada fins La Molina.

De moment les cames s'aguanten tot i que hem de reconèixer que el Pas dels Lladres ha fet mal. Una mica de pasta - primer i únic menjar consistent que ens entra a l'estómac - abans d'encarar la segona pujada seriosa, al Coll de Pal. Amb l'experiència de la primera i amb les dos hores de marge que portem de moment respecte a les 24 h límit, decidim amb en Pol fer-la amb calma, sense excedir-nos. A les 17:20 estem a dalt de tot, gaudint de les vistes a 2070 metres d'alçada. La pujada, tot i assemblar-se a la primera, no és ni molt menys tan dura.

Veient els participants que tenim al voltant, tampoc estem fent tan mal paper de moment! Tot seguit ve un dels punts claus de la prova: sovint prefereixes haver de pujar a haver de fer segons quines baixades. Concretament la baixada cap a Bagà, que és tècnica, complicada i llarga. Un cop al poble, toca descansar i reposar una mica. Aprofitant per repostar aigua escolto les primeres persones que abandonen. A la vegada un amable participant s'interessa per la nostre edat i ens felicita per estar a la cursa. Realment s'agraeixen i molt aquests ànims. 

Just quan comença a entrar la nit iniciem la pujada al Coll de Bauma, que ja ens havien informat que era temible. A l'hora de la veritat potser no ho és tan de dura tot i que sens fa igual de llarga i feixuga. Camí de Gisclareny coneixem el noi -ens vam quedar sense saber el seu nom - que ens acompanyarà durant els següents km's. L'ambient al C6 i conforme passen les hores és cada vegada més pessimista. Molta gent ja pensa en negatiu i calcula quan i on abandonarà. El tram cap a Saldes - teòricament més fàcil i tranquil - és fa molt llarg i amb alguna baixada complicada i assassina per les ja molt tocades cames. 

Arribem a Saldes i veiem com les dues hores de marge que teníem sobre les 24 hores límit s'han esvaït. Ja només ens en queda una. En Pol té clar que abandona i jo no les tinc totes. Físicament podria continuar però la pujada duríssima que ve a continuació - i posterior baixada trencacames - amb només una hora de marge i sol...em fan tirar enrere. 

Així doncs els dos decidim abandonar i tornar amb cotxe a Berga - amb el nostre company que també decideix tirar la tovallola -, on veurem amb enveja com creuen corrents la línia d'arribada alguns participants.

Després d'uns dies i analitzant-ho fredament, segueix fent molta ràbia. Però segurament era el millor que podíem fer. El recorregut, com han reconegut molts dels participants, era molt dur i exigent, amb un desnivell constant molt trencador. Els 150 abandonaments que es van produir (de 374) n'és una clara mostra. 

Ara només queda estar orgullós dels 63 km completats i pensar en que, tard o d'hora, hi tornarem i lluitarem altre cop per acabar-la. Mentre gaudirem d'altres marxes, algunes menys dures, però igual de boniques. Pròxima parada: Matagalls-Montserrat 2011. 

Per últim volia donar les gràcies a tots aquells que ens van donar suport a en Pol i a mi abans i durant la cursa. Especialment a la Carmen i l'Alicia, que ens van fer un seguiment exhaustiu i, des d'on bastants km de distància, ens van fer sentir el seu alè. 

L'arribada, a les 3 de la matinada

Agafa'm si pots

Posted in: Berga, La Molina, núria-queralt