La Cursa El Corté Inglés: quan córrer es fa estrany

Aquest diumenge vaig disputar, per segon any consecutiu, la cursa El Corté Inglés, la més popular d'Europa i la segona del món, després de la Sun-Herald City 2 Surf de Sydney. La increïble acumulació de corredors fa que, per una banda, hi hagi un ambient únic en que et pots trobar des de gent gran fins a nens recent nascuts passant per tot tipus de persones. En contra, però, córrer es fa realment difícil i, de fet, et sents una mica estrany veient com molta gent fa els  gairebé 11 kms d'allò més relaxats, caminant i petant la xerrada. Però si es diu cursa és perquè si pot córrer i de fet és ben cert que hi ha bona part dels participants que s'ho prenen com una proba més per buscar fer un bon temps. Entre aquests, un servidor. Enguany volia rebaixar els 55 minuts lamentables de l'any passat, en que vaig punxar de mala manera. En Max (a Itàlia) i en Joan (lesió d'última hora) no podien venir però, a canvi, va venir l'Oscar, que s'estrenava en una cursa de 10 kms (en aquest cas, gairebé 11).

Una hora abans de la sortida

Després de deixar les bosses a casa l'àvia de l'Oscar (que ens va fer de guarda-roba i que ens va atendre de luxe), vam anar caminant fins a Plaça Catalunya, a la sortida. Tot i això, estàvem més lluny del que ens pensàvem i vam haver d'acabar anant a "trote" fent un escalfament d'allò més complet. De fet, vam arribar justets ja que va ser arribar i posar-nos a la sortida.

Tot i la separació per calaixos - novetat d'aquesta edició -, la sortida va ser força caòtica i els corredors amb xip ens vam tornar a trobar gent caminant enmig del carrer que, unit a la aglomeració de corredors, feia més que dificultós el córrer i fer els primers kms. Un cop a plaça Espanya la cosa es va estirar una mica i, per si no n'hi hagués prou, la pujada va deixar cadascú al seu lloc. Tenia clar que aquest any havia de conservar i arribar bé a la pujada ja que en certs moments es fa llarga i es necessiten forçes. Per sort l'entrada a l'Estadi Olímpic i la volta per les pistes ajuda a relaxar una mica abans d'encarar l'últim tram de la pujada. El ritme que portava no era ni molt menys gaire bo però com a mínim havia pogut fer la pujada sense parar en cap moment, a diferència de l'any passat.
Ja a la baixada unes molèsties a l'estómac i un sensació estranya a les cames van fer que el ritme fos molt discret fins arribar a Plaça Catalunya altre cop. Temps final: 50:40. A un ritme de 4:43, molt discret. Això, si rebaixant en 4 minuts i pico el temps de l'any passat.
Pel que fa a l'Oscar, la seva actuació va ser meritòria ja que, per ser la seva primera cursa d'aquesta distància, no ho tenia ni molt menys fàcil. Però amb bones sensacions amb llarg de tot el recorregut, va completar els 10,766 km en un temps aproximat de 58 minuts. Assegura que repetirà aviat. Això esperem!

I sense descans, aquest pròxim cap de setmana és el torn de la Cursa dels Bombers, possiblement la cursa més espectacular i bonica de totes les que he disputat, amb un ambient irrepetible. Serà el dia després del meu aniversari i m'hi acompanyarà en Joan.

Agafa'm si pots

Posted in: Cursa El Corté Inglés