Entrevista a Jaume Tolosa

Les curses d'ultrafons sembla que s'han posat de moda últimament i cada vegada són més els que es preparen per poder completar una cursa que els porti al límit tan físic com mental. De curses n'hi ha de moltes distàncies, així com llocs on fer-les. En Jaume Tolosa, un corredor i empresari optimista i decidit, ja fa temps que es deixa veure per curses extremes i en els llocs més inhòspits. Pot donar la sensació que, en certa manera, és un temerari a qui li agrada jugar amb foc. Però, en el fons, controla molt bé les situacions i transmet seguretat en les seves paraules. Sap relativitzar les coses i assegura que qualsevol, amb un mínim d'entrenament, pot fer curses com la Marathon des Sables. 

“En curses com Sables, patir es pateix molt però la recompensa és immensa”

· Imagino que en els teus inicis no vas començar corrent directament en els deserts. Què és el que et va fer decantar-te per aquests llocs tan inhòspits?

Jo vaig començar a córrer gran ja que venia del hoquei sobre patins. Els que corrien per a mi estaven sonats. De fet, jo vivia a on començava i acabava la Mitja marató de Roda i, de jove, quan els veia pensava: estan sonats, quines ganes de patir. I bé, vaig començar a córrer als 32 anys per una aposta. Vaig veure que era el meu esport i vaig començar amb una Mitja, després un altra, després una marató i d’aquí a la muntanya, a la Marathon des Sables. Per mi va ser un procés natural, ja que quan ja no podia millorar els temps –vaig arribar a fer 1 h 17 min. en Mitja a base de molt sacrifici – gaudia més allargant les tirades.

· Però què tenen els deserts que és el teu lloc predilecte?

Bé, predilecte no. A la selva, per exemple, hi he gaudit molt i he vist uns paisatges espectaculars. I el març de l’any passat havia de fer una cursa per l’Àrtic. M’encanten els deserts eh, m’apassionen, però no és que busqui la sorra perquè sí. El que busco és una mescla entre una prova dura, que sigui èpica i faci patir, i que em doni llocs on com a turista possiblement no hi podries passar. Per això mai no he repetit una cursa d’aquestes grosses. Abans de tornar-les a fer n’hi ha moltes per descobrir.

· La teva dona i la teva família ja s’han acostumat o encara ara et demanen que canviïs els deserts per les muntanyes catalanes?

No, ja hi estan molt avesades. Amb això tinc sort.

· I la primera reacció en el primer moment que els hi dius que te’n vas?

Home, vulguis o no pateixen. Ara ja no però, al principi, quan vaig anar a la Marathon des Sables... Clar, abans de fer-la jo pensava el que diuen, que és la cursa més dura del món. Després quan ho vius ho relativitzes però per a ells no, per a ells segueix sent una cosa molt dura. Entenc que pateixin una mica, sobretot per les altres curses que he fet. La Transahariana, per exemple, és una cursa que per la poca infraestructura, organització i per la duresa que té, és una cursa amb potència perillosa. Si m’arriba a passar alguna cosa greu allà em moro perquè el corredor que venia darrere meu estava a 11 hores. Sables, en canvi, no és perillós ja que sempre tens un helicòpter, un jeep que et controla. La selva també és una cursa amb potència perillosa. Però sí, és normal que pateixin. 

“La cultura de l’esforç no està massa ben arrelada en alguns aspectes i molta gent vol una cosa sense l’altre”

· Et vas iniciar en curses de nivell d’àmbit català com la Núria - Queralt, en la que vas acabar tercer l’any 2010. No t’has plantejat participar en meques de l’ultrafons com la Ultra Trail du Montblanc?

Sí, però no m’ha anat mai bé de dates. Segurament la faré algun any o altre. També és cert que per muntanya he de vigilar molt perquè els meus genolls ja fa anys que m’avisen i sempre he considerat que més de 100 quilòmetres és perillós per a mi. Després de la Núria - Queralt va haver de reposar un mes i mig gairebé. Llavors sempre m’ha condicionat una mica això. El desert és molt més suau en aquest aspecte, articularment. 

· Per a totes aquelles persones que s’hagin plantejat participar en alguna d’aquestes curses desèrtiques, quin requisits imprescindibles creus que han de complir?

Han de saber patir (ho diu rotundament). La cultura de l’esforç no està massa ben arrelada en alguns aspectes i molta gent vol una cosa sense l’altre. En aquestes curses és patir, realment es pateix físicament molt però, ostres, és que la recompensa que en treus és immensa. La primera l’has de voler fer i si realment t’agrada ja tiraràs. Sin quan has acabat una cursa d’aquestes no et compensa és que no és lo teu. El consell és que ho provin.

· En un mitjà de comunicació català, a l’arribada de l’última etapa de la Transahariana, el 2010, vas afirmar que físicament havies arribat perfecte. Com s’entén aquesta afirmació després de 268 quilòmetres a 50º?

Doncs no ho sé, és difícil d’explicar. Si tu vas corrent i vas bevent i menjant i vas posant-li gasolina al motor, arriba un punt que el cos ja corre de memòria, no et costa. En curses llargues tinc un bajón  al quilòmetre 60 o 70 però després, quan em refaig, vaig com una moto al quilòmetre 200. El cos corre de memòria, és increïble però és així. 

Jaume Tolosa en l'arribada de l'última etapa de la Gobi March

· És clar, llavors és la ment la que t’ajuda a tirar endavant realment?

Sí, sí, absolutament. En aquestes curses la ment no sé quin percentatge és però és molt alt segur. Pots estar en forma, haver entrenat etc. que si la ment t’abandona, és impossible. Jo, per exemple, a la Transahariana vaig tenir un bajón al quilòmetre 70 on no podia més, no podia amb la meva ànima i no m’aguantava, i si et queden vint quilòmetres pots intentar enganyar a la ment però si te’n queden 200 com me’n quedaven, és molt difícil. Però li has de fer entendre que tirant i tirant ja vindran estones millores i venen, i molt millors. Jo estava millor al quilòmetre 268 que al 70.

· I les vivències que tens al llarg de la cursa ja arriben a compensar el desgast físic i mental tan gran que pateixes?

El desgast físic i mental ja compensa per si sol. Tota la resta és un premi. En el meu cas, per exemple, tinc un amic que es diu Cyrus, suís, que el vaig conèixer a Líbia i que després hem anat fent vàries curses més i considero que actualment és dels meus millors amics. Hi hem estat junts una setmana a Líbia el 2009, una a Algèria i quinze dies a Brasil el 2010, tot i que després sí que ens hem vist algun estiu i d’altres moments. Però no és d’aquells que vegis cada dia. La cursa en sí mateixa ja compensa i a més tot el que t’endus després d’amistats, de coneixences. Gràcies a aquestes curses tinc coneguts a arreu del món.  

· En el que portes de carrera esportiva, et decantaries més per la frase “corro com a excusa per viatjar” o “viatjo com a excusa per corre”?

Jo corro perquè m’apassiona, perquè considero que és una teràpia brutal. Quan estic capficat per la feina o per aquesta colla de polítics ineptes o per qualsevol cosa, me’n vaig i l’alliberament és tal... És una sensació que suposo que els que corren ho entenen. Quan acabes i dius: doncs mira, aquell problema que tenia ja no és tan gros, aquesta colla d’ineptes que ens governen aguantem-los... Relativitzes moltes coses. Es dir que gràcies al córrer, a més a més viatjo. 

“Si vas a l’altra punta del món a fer una cursa, és important participar però quedant tan endavant com puguis”

· Es diu que al desert del Gobi plou una vegada a l’any i en la teva participació a la Gobi March va ploure vàries vegades a més de la boira, la calor etc. Tot això va complicar en excés la prova?

Doncs sí. En aquestes curses hi ha d’entrada, una feina de despatx, on a partir de Google pots veure qui corre, veure quins son els corredors que s’han de tenir en compte i també el lloc a on vas. En aquest cas el Gobi, on mires quines temperatures hi han, quin terreny és i veus que plou de promig un cop a l’any. Doncs a mi em va ploure la quantitat dels propers cinc anys, cinc dies! Quan vam ser a la zona de la depressió del Turpan, la segona zona més baixa del món, àrida i seca, amb una calor brutal, va ploure però no vaig arribar a veure ni el terra moll. Però clar això va fer que la humitat fos brutal. Crec que és dels llocs on ho he passat pitjor en l’aspecte de la calor.

· Ets partidari de la frase “el més important és participar” ?

Puntualitzem-ho. És molt important participar però si vaig a una cursa és a fer-ho tan bé com puc. El dia que deixi de ser competitiu fins i tot llavors aniré a donar tot el que pugui. Si em fico un pitrall... Si no per la resta ja tinc els entrenaments, que en faig molts, de llarga distància, amb els companys, que sortim a els 4 del matí i tornem a les 6 de la tarda. Però si vas a l’altra punta del món a fer una cursa, és important participar però quedant tan endavant com puguis (riu). 

· En les grans curses has aconseguit posicions capdavanteres en la classificació individual. També en equips, a la Jungle Marathon, quan formant equip amb en Cyrus Parvine, l’Albert Bosch i en Xavier Marina veu quedar primers. Éreu conscients de les possibilitats de victòria?

És que no ho sé. Per començar quan ens vam apuntar, jo ho vaig fer amb en Cyrus. Vaig trucar a en Sergio Fernández, el representant de la cursa a Espanya, que ens va dir que l’Albert Bosch també s’hi havia apuntat. I al cap d’un temps em va trucar en Xavi Marina dient-me que s’hi havia apuntat, de manera que ens havíem apuntat tots sense saber-ho. Jo els coneixia a tots però ells no es coneixien entre ells. Vam dir de trobar-nos per entrenar i sopar plegats i d’allà va sortir la idea de formar l’equip, sense cap intenció prèvia. A més, quan vam arribar allà pensàvem que ens apallissarien perquè hi havia un equip de l’armada anglesa, un de bombers del Regne Unit, forts, que pensàvem que es carregarien la selva. I els vam arrasar. En Xavi i jo 2º, en Cyrus 5è i l’Albert 6è.

“La Jungle Marathon és una cursa molt maca però en la qual no recomanaria anar a cap amic meu”

· Explica el teu company Cyrus en un reportatge de la Jungle al Temps d’Aventura que, de tant en tant, feia alguna corredissa per escapar-se...de les papallones! Hi havia algun animal que et fes especial respecte?

La veritat és que no, no em fan cap por els animals, mai me n’han fet perquè sempre he pensat que són més intel·ligents ells que nosaltres. I a la selva anava molt convençut d’això. Ens van dir com a advertència que, a l’hora de creuar rius nedant, miréssim que no hi hagués res a la vora del riu. Si el trepitges dóna’t per menjat però si no, ni el veuràs. I les piranyes igual. Sempre he pensat que els animals si t’ataquen és perquè els hi has fet alguna cosa i allà a anaves a córrer i ja està.

Xavi Marina, Jaume Tolosa, Cyrus Parvine i Albert Bosch

· Fins a quin punt les mesures de seguretat i protecció a la Jungle Marathon eren suficients?

(Esbufega). Això és un tema que mereixeria un llarg debat. És una cursa en la qual no recomanaria anar a cap amic meu, ara que l’he feta. És una cursa molt maca però que hi hagi un problema greu és qüestió de temps. No perquè estigui mal organitzada sinó perquè és molt difícil de gestionar. Si et passa alguna cosa greu allà enmig, no t’evacuen viu. I, a part, allà les infeccions són molt ràpides. 

· De les quatre curses que conformen el projecte dels 4 deserts, en tens una al sarró (Gobi March). T’has plantejat seriosament completar les que et resten?

Aquest any havia de fer l’Atacama Crossing, i hi havia d’anar amb en Xavi Marina, que ell sí que hi ha anat, però clar, el genoll m’ha deixat K.O. Però el projecte no, no em convenç. La cursa de l’Antàrtida no em convenç. És caríssima, uns 10.000 € crec que val, només la inscripció. I la cursa consisteix en baixar del vaixell que et deixa a una illa al matí, fer els quilòmetres de l’etapa en un circuit marcat d’un o dos quilòmetres, anar donant voltes i a mida que vas acabant et tornen al vaixell, dorms i l’endemà el mateix. Sempre recalco en les xerrades que, per a mi, hi ha dos tipus d’ultrafons: el mentalment sà i l’insà. Aquestes curses que surts i saps que has d’arribar a 250 quilòmetres més enllà em compensa malgastar-me els genoll, els calés i el temps. Ara, aquestes curses que es fan en pistes d’atletisme, donant voltes a una pista com un hàmster, en cinta...això es inhumà, de veritat que no pot ser sà per a la ment. 

· Sables 2008, Líbia 2009, l’Amazones i Algèria 2010, Gobi 2011...Què toca aquest any?

Aquest any toca recuperar el genoll. Teòricament el planning era Rock and Ice Ultra, una cursa que es fa al Cercle Polar Àrtic i que la van anul·lar per la crisi, Llavors vaig mirar a veure quina alternativa tenia i em vaig apuntar al Gobi. Ara, però, estic en stand-by, mirant de curar el genoll. Però hi tornaré eh, ho tinc claríssim.

“La Marathon des Sables és una cursa molt assequible, tothom que vulgui, amb un mínim d’entrenament, pot acabar-la”

· I el 2013, doncs?

Em vaig lesionar tres setmanes abans d’anar al Gobi i tenia la cursa, el vol pagat, tot a punt, amb la il·lusió, i vaig decidir fer-la sabent el risc. Quan vaig tornar em vaig fer una ressonància magnètica i el traumatòleg em va dir que m’oblidés de córrer. Després vaig anar a un dels millors traumatòlegs que hi ha en aquest país i em va dir el mateix. I un tercer igual. Com sóc molt tossut, tinc clar que ningú decidirà per mi, almenys no sense intentar-ho. I furgant he vist que a la Teknon fan un programa de regeneració de cèl·lules.  I m’han introduït en un programa de regeneració del cartílag. Si funciona serà increïble. I funcionarà. Perquè ells n’estan convençuts i jo també. I quan em curi el genoll la faré grossa. 

Jaume a Sables envoltat d'un paisatge desèrtic

· Una persona que hagi fet la Núria - Queralt, hagi acabat vàries Matagalls - Montserrat o alguna de les versions petites de l’ UTMB, està preparat, sobretot físicament, per fer alguna d’aquestes curses que has fet?

I tant, físicament sí. Tu has fet Núria – Queralt? Tu pots fer la Marathon des Sables! Seguríssim. I probablement més ben classificat del que et penses. Perquè el dia que hi vagis, si hi vas, ho veuràs. És una cursa molt assequible. Et donen moltes hores, està molt controlat, hi ha molta seguretat... Aquesta cursa la pot fer tothom, amb un mínim d’entrenament. Tothom que vulgui fer-la ja que anar per anar a patir no. 

· I la calor no pot ser un condicionant important?

Doncs beu. És la única cursa, de les que he fet, que et racionen l’aigua. Però sempre trobes gent que n’hi sobra. En el nostre cas, al costat de la nostra haima hi havia la dels mexicans i, pel motiu que sigui, els hi sobrava molta aigua. Així que cap problema.

· Pateixes més com a corredor d’ultrafons o com a empresari?

Són diferents patiments. Però actualment les empreses estan patint, estem patint molt. Jo sóc molt optimista i sempre veig el got mig ple i la meva empresa, que està en crisi des del 2008 com tot el país, ha aguantat i si ho hem fet fins el 2012 perquè no ho podem fer fins el 2015 i el 2020.

· Amb quins objectius planteges les conferencies i xerrades que imparteixes sovint?

Com tot és una cosa amb la qual estic aprenent també. M’han vingut una mica així de sobte perquè em van demanar de fer-ne una, la vaig fer, un em va sentir i em va convidar a fer-ne un altra i mica en mica he anat fent. Ni he estudiat econòmiques ni he fet un màster ni res, per tant, explico el que visc. No tinc cap teoria sobre el que he de dir sinó que explico la pràctica. I potser és això el que em valoren.  

“La Costa Brava Xtrem Running és una cursa espectacular, no sé si arribem a valorar el que tenim aquí”

· Ara amb la lesió has començat a fer bicicleta. Tenint en compte el teu gust pels deserts, la Titan Desert és un projecte que tinguis en ment?

Doncs mira, precisament aquest any havia d’anar-hi. En Cyrus, el meu amic, també està fotut del genoll, es va lesionar una mica abans que jo. I, al començar a anar amb bici, vam dir: i perquè no anem a la Titan? Ell fins i tot es va inscriure i jo estava dubtant quan, al gener, em va sortir el tema del tractament al genoll, que em van dir que me’l farien al juny. Tenint la Titan al maig vaig pensar que només que em caigués podia perdre el tractament. I vaig decidir no anar. Al final, però, m’han aplaçat el tractament al setembre així que hi podia haver anat. I en Cyrus tampoc hi ha anat perquè es va caure i es va trencar un tendó de l’espatlla.

A la sortida de la Costa Brava Xtrem Running

· Esteu promocionant, alguns dels membres de l’equip de la Jungle, la cursa de la Costa Brava Xtrem Running. Que té aquesta cursa d’especial?

L’organitzador és en Xavi Marina i fem els possibles per promocionar-la, sí. Jo la vaig córrer al primer any, quan encara no es coneixia, i la 3ª edició i és una cursa espectacular. Avui en dia no ho sé si valorem el que tenim aquí. Està molt ben organitzada. Jo coneixia la Costa Brava ho això pensava i, després de fer-la, puc dir que no la coneixia pas. Hi ha uns paisatges i uns racons increïbles. Com a cursa d’etapes està molt bé. Les distàncies són assequibles, no hi ha autosuficiència i no has d’acabar dormint en una haima sinó en un hotel de 4 estrelles. Si pagues la inscripció anticipadament, per 300 € aproximadament tens dos nits d’hotel amb bufet lliure, amb tots els avituallaments, els desplaçaments... Per mi és un regal.

Última volta

- Quina cursa repetiries vàries vegades? Vàries. Sables i Libyan (si la tornen a fer).

-     - On mai et trobarem entrenant? En una cinta.

-     - Un lloc predilecte per córrer? Uf, molts. Tota la zona del Cabrerès, el Montseny, els Pirineus.

-     - Un país per competir? Brasil (respon ràpid).

-     - En algunes grans curses d’ultrafons, què trobarem sempre a la teva motxilla? Pernil i del bo.

-     -  I què no hi trobarem? El telèfon.

-     - Te’n aniries al Pol Sud com el teu amic Albert Bosch? Sí, i tant, hi hagués anat.

-    - Un somni esportiu? En tinc molts a la llista. Però sense ser cap cursa, n’hi ha un que n’hem parlat molt amb en Cyrus que és travessar l’Àfrica.

- Una pregunta que voldries plantejar al següent entrevistat al blog: I no t’has plantejat deixar l’esport i dedicar-te al tabac i les drogues, directament?

Agafa'm si pots

Posted in: CBXR, Costa Brava Xtrem Running, Gobi March, Jaume Tolosa, Jungle Marathon, Marathon des Sables, núria-queralt, Transahariana