OBJECTIUS TEMPORADA 2011: Mitja marató Barcelona / Mitja marató Maresme / Curses 10 km / Triatló Sprint Mataró / Núria - Queralt 100 km / Matagalls-Montserrat / Burriac Atac / Mitja marató Mataró
.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Travessa La Molina-Puigmal-Núria-Queralbs-Ribes


Lo que el viento impidió. Aquesta podria ser una de les formes de titular la crònica d’aquesta travessa. Perquè, malauradament, el vent va tenir massa protagonisme, fins al punt que va impedir de fer la ruta prevista. En Pol i jo teníem ganes d’anar a entrenar a Alta Muntanya de manera que ens vam decidir a fer una escapada de cap de setmana.

El punt de sortida escollit va ser La Molina i dissabte vam decidir fer nit al Xalet-Refugi Pere Carné, on en Pol ja hi havia estat anteriorment. Vam poder sopar molt bé i relaxar-nos dins del refugi, on he de destacar que l’atenció va ser molt bona durant les hores que hi vam estar. No només no va ser cap problema que ens haguéssim de llevar a les 5 del matí el diumenge sinó que ens van facilitar molt el tema de l’esmorzar.

En Pol al cim del Puigmal, amb mooolt de vent  Foto: David G.
Diumenge, doncs, va tocar esmorzar bé per agafar forces. A les 6 en punt ja estàvem en marxa i, concretament, pujant, que és l’únic que vam fer gairebé en les dues primeres hores. Ben abrigats, feia el fred que ens esperàvem però el que no sabíem és que poc després encara patiríem més, massa. Vam passar per la Collada de Tosses a través de l’autopista, que aviat vam deixar enrere per tornar-nos a endinsar en l’espès bosc. A mesura que vam anar sortint a l’exterior, vam poder començar a gaudir de les vistes. Un plaer pels ulls. 

Personalment, al igual que em va passar amb l’anterior travessa, em continua fascinant la grandiositat de les muntanyes i la falsa proximitat de totes elles. És a dir, tot i que realment no estan tan a prop unes de les altres, in situ sembla que amb un tres i no res puguis visitar-les totes. Dirigint-nos al Puigmal, teníem el Pirineu francès a l’esquerra  -mig tapant les muntanyes uns núvols prims-, l’exigent Pas dels Lladres a la vista, el Pedraforca amb la nostra esquena i l’Hotel de Núria al fons a la dreta, amagat.
A cada quilòmetre que fèiem patíem cada vegada amb més intensitat el fred i, sobretot, el vent. Tal i com m’havia dit en Pol, la veritat és que gairebé no vam haver de veure aigua i ho vam fer més per obligació, per evitar mals, que no per necessitat.

Per si el vent no era suficient molèstia, altre cop –suposo que mala sort- vaig tornar a caure. Una pedra en un caminet poc còmode per a córrer em va fer tastar altre cop el terra. Ferida a la mà i al mateix genoll on em vaig fer mal a Arenys. Em va costar recuperar-me i la pujada al Puigmal se’m va fer dura. A partir d’allà vam baixar camí de Núria. I aquí va ser on vam cometre l’error en la ruta, tal i com ens va fer veure un noi que pujava. “Encara esteu a temps de tornar a pujar i agafar la carena, és un moment eh”. Ens ho vam pensar però vist el vent que feia i que jo anava tocat, vam decidir baixar a Núria i improvisar.

Davant del famós hotel de Núria  Foto: Pròpia
Parlant amb excursionistes, vam escollir pujar al Pic d’Eina, però aquesta zona no ens la coneixíem tan bé i les indicacions d’allà tampoc ens van ajudar gaire, de manera que vam pujar un tros i vam tornar a baixar fins a Núria. D’allà vam agafar el famós camí que connecta Núria amb Queralbs. A estones caminant i a estones corrent, vam acabar arribant a Queralbs. Allà, vam donar vàries voltes al poble, intentant trobar la carretera que porta a Ribes, fins que una amable veïna ens va indicar una drecera que ens permetria estalviar-nos dos quilòmetres. Un cop vam anar a parar a la carretera i tot i el desgast acumulat, vam decidir fer corrent els aproximadament 4,5 quilòmetres fins a Ribes.

En total 48 quilòmetres, 2300 metres de desnivell positiu, 5100 d’acumulats en 9 hores.
Una sortida, però, que personalment la vaig patir ja que se’m van unir diversos ingredients: mal d’estómac, una caiguda, sensació de cames pesades (potser per haver fet el dia anterior una cursa de 10 km a tope), flato i, sobretot, fred+vent, un còctel explosiu.

Deixant enrere Núria...  Foto: Pol C.
Gràcies a aquesta travessa he vist que, aquests a qui ens agrada tan la muntanya i el running, no tenim per què esperar a l’estiu o al Nadal a fer una sortida d’aquest estil perquè potser, quan ens decidim, no podem. És complicat trobar dates i temps lliure, ja que els compromisos laborals o acadèmics ho dificulten, però si un vol, no ha d’esperar i hi ho ha de fer.

Ve aquesta reflexió al cas perquè en el moment en què escric això, una setmana després de la travessa, estic amb gastroenteritis i tancaré la setmana amb 0 quilòmetres, primer per les agulletes i després per l’estómac. Com que no sé quan podré tornar a córrer amb normalitat i sense molèsties, valoro intensament aquests moments de plaer que em produeix  una sortida a l’alta muntanya o una cursa d’asfalt. S’ha de valorar tot, i gaudir-ho, perquè mai saps quan podràs tornar-hi. 


Agafa'm si pots

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Delicious Digg Stumbleupon Favorites More