Lo que el viento impidió. Aquesta podria ser una de les formes de titular
la crònica d’aquesta travessa. Perquè, malauradament, el vent va tenir massa
protagonisme, fins al punt que va impedir de fer la ruta prevista. En Pol i jo
teníem ganes d’anar a entrenar a Alta Muntanya de manera que ens vam decidir a
fer una escapada de cap de setmana.
El punt de sortida escollit va ser La Molina i dissabte vam decidir fer nit
al Xalet-Refugi Pere Carné, on en Pol ja hi havia estat anteriorment. Vam poder
sopar molt bé i relaxar-nos dins del refugi, on he de destacar que l’atenció va
ser molt bona durant les hores que hi vam estar. No només no va ser cap
problema que ens haguéssim de llevar a les 5 del matí el diumenge sinó que ens
van facilitar molt el tema de l’esmorzar.
 |
| En Pol al cim del Puigmal, amb mooolt de vent Foto: David G. |
Diumenge, doncs, va tocar esmorzar bé per agafar forces. A les 6 en punt ja
estàvem en marxa i, concretament, pujant, que és l’únic que vam fer gairebé en
les dues primeres hores. Ben abrigats, feia el fred que ens esperàvem però el
que no sabíem és que poc després encara patiríem més, massa. Vam passar per la
Collada de Tosses a través de l’autopista, que aviat vam deixar enrere per
tornar-nos a endinsar en l’espès bosc. A mesura que vam anar sortint a
l’exterior, vam poder començar a gaudir de les vistes. Un plaer pels ulls.
Personalment, al igual que em va passar amb l’anterior travessa, em continua
fascinant la grandiositat de les muntanyes i la falsa proximitat de totes
elles. És a dir, tot i que realment no estan tan a prop unes de les altres, in
situ sembla que amb un tres i no res puguis visitar-les totes. Dirigint-nos al
Puigmal, teníem el Pirineu francès a l’esquerra
-mig tapant les muntanyes uns núvols prims-, l’exigent Pas dels Lladres
a la vista, el Pedraforca amb la nostra esquena i l’Hotel de Núria al fons a la
dreta, amagat.
A cada quilòmetre que fèiem patíem cada vegada amb més intensitat el fred
i, sobretot, el vent. Tal i com m’havia dit en Pol, la veritat és que gairebé
no vam haver de veure aigua i ho vam fer més per obligació, per evitar mals,
que no per necessitat.
Per si el vent no era suficient molèstia, altre cop –suposo que mala sort-
vaig tornar a caure. Una pedra en un caminet poc còmode per a córrer em va fer
tastar altre cop el terra. Ferida a la mà i al mateix genoll on em vaig fer mal
a Arenys. Em va costar recuperar-me i la pujada al Puigmal se’m va fer dura. A
partir d’allà vam baixar camí de Núria. I aquí va ser on vam cometre l’error en
la ruta, tal i com ens va fer veure un noi que pujava. “Encara esteu a temps de
tornar a pujar i agafar la carena, és un moment eh”. Ens ho vam pensar però
vist el vent que feia i que jo anava tocat, vam decidir baixar a Núria i
improvisar.
 |
| Davant del famós hotel de Núria Foto: Pròpia |
Parlant amb excursionistes, vam escollir pujar al Pic d’Eina, però aquesta
zona no ens la coneixíem tan bé i les indicacions d’allà tampoc ens van ajudar
gaire, de manera que vam pujar un tros i vam tornar a baixar fins a Núria.
D’allà vam agafar el famós camí que connecta Núria amb Queralbs. A estones
caminant i a estones corrent, vam acabar arribant a Queralbs. Allà, vam donar
vàries voltes al poble, intentant trobar la carretera que porta a Ribes, fins
que una amable veïna ens va indicar una drecera que ens permetria estalviar-nos
dos quilòmetres. Un cop vam anar a parar a la carretera i tot i el desgast acumulat,
vam decidir fer corrent els aproximadament 4,5 quilòmetres fins a Ribes.
En total 48 quilòmetres, 2300 metres de desnivell positiu, 5100 d’acumulats
en 9 hores.
Una sortida, però, que personalment la vaig patir ja que se’m van unir
diversos ingredients: mal d’estómac, una caiguda, sensació de cames pesades
(potser per haver fet el dia anterior una cursa de 10 km a tope), flato i,
sobretot, fred+vent, un còctel explosiu.
 |
| Deixant enrere Núria... Foto: Pol C. |
Gràcies a aquesta travessa he vist que, aquests a qui ens agrada tan la
muntanya i el running, no tenim per què esperar a l’estiu o al Nadal a fer una
sortida d’aquest estil perquè potser, quan ens decidim, no podem. És complicat
trobar dates i temps lliure, ja que els compromisos laborals o acadèmics ho
dificulten, però si un vol, no ha d’esperar i hi ho ha de fer.
Ve aquesta reflexió al cas perquè en el moment en què escric això, una
setmana després de la travessa, estic amb gastroenteritis i tancaré la setmana
amb 0 quilòmetres, primer per les agulletes i després per l’estómac. Com que no
sé quan podré tornar a córrer amb normalitat i sense molèsties, valoro
intensament aquests moments de plaer que em produeix una sortida a l’alta muntanya o una cursa d’asfalt.
S’ha de valorar tot, i gaudir-ho, perquè mai saps quan podràs tornar-hi.
Agafa'm si pots
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada