Crònica Burriac Atac 2010 ~ Agafa'm si pots

Sentim les molèsties per el retràs de la crònica de la Burriac Atac, però ja la tenim aquí!

El passat dissabte dia 4 de setembre va tenir lloc a Vilassar de Mar la sisena edició de la Burriac Atac, una cursa nocturna per la muntanya de 18km de recorregut. Un cop els tres vam arribar a Vilassar vam anar directes a la Plaça de l’Ajuntament, lloc on s’havia de recollir el dorsal i on a un carreró del costat tenia lloc la sortida. Cadascú va anar a la filera que li corresponia i vam recollir els nostres respectius dorsals i el xip que hauríem d’anar marcant a cada punt de contro. No és el típic xip de “championchip” que es porta lligat al peu, sinó que es porta lligat al canell i, segons el meu punt de vista, no es tant còmode ja que t’obliga a perdre uns segons cada cop que l’has de marcar. Ja era fosc i per tant, tal i com preveiem, no tindríem ni cinc minuts de mínima claror abans de que es fes de nit. A les 21.30 va tenir lloc la sortida femenina, vam poder fer un cop d’ull ràpid i devien ser al voltant d’una cinquantena, la sortida masculina era 15 minuts més tard. Un cop vam marcar el xip ens vam situar dins del primer terç de corredors que esperàvem el tret de sortida, pensàvem que potser estàvem massa endavant ja que al simulacre el vam finalitzar amb un temps de 2 hores i 58 minuts i cap dels tres pensava que podria rebaixar gaire aquell temps (recordem a més a més que gran part del simulacre es va poder fer amb llum natural). Fos com fos vam quedar-nos al mateix lloc i la sortida va ser puntual a les 21.45 i uns 600 corredors vam començar a avançar pels carrers de la ciutat amb la finalitat d’abandonar-la i dirigir-nos cap a la muntanya.

L’ambient era espectacular, digne d’admirar, desconec l’expectació de les anteriors edicions però sembla com si tot el poble es bolqués a la cursa i surten al carrer per animar i per donar-te sort. Recordo en especial un veí de Vilassar que tot just no devíem haver arribat al primer quilòmetre que animava dient “vinga va, que ja falta menys”. El primer quilòmetre per ciutat el vam fer els tres bastant a prop l’un de l’altre, però al cap del quilòmetre i poc en David va apretar una mica més i al jo haver-me acostumat a fer les curses de menys a més vaig deixar que en Pol també tirés més endavant. Vaig passar el quilòmetre 4 i vaig mirar al rellotge per fer-me una idea del ritme que portava, ja no veia ni a en David ni a en Pol, els dos més endavant, el rellotge marcava un temps de 25 minuts. Estava content perquè al començament tant en Pol com jo comentàvem que no ens notàvem bé de cames i tenia la sensació que estava portant un ritme bastant lent, però vaig pensar que a 6 minuts el quilòmetre més o menys ja havent entrat per muntanya no estava malament i que a veure si el podia mantenir.. error, just al cap de poc d’haver mirat el rellotge em vaig quedar immers en un embús de corredors. El problema era que al sortir de la ciutat el recorregut entrava cap al quilòmetre 5 directament ja per corriols de muntanya amb força inclinació i per tant a la que la gent començava a caminar tothom quedava atapeït intentant avançar per un pas on només es podia passar d’un en un. Jo volia intentar poder córrer una mica però se’m va fer impossible i vaig passar el quilòmetre 6 en 53 minuts...havia anat a un ritme de 14 minuts el quilòmetre! Però bé, la cursa continuava i semblava que per fi la cursa ja era més fluida, vaig intentar seguir el que m’havia proposat, anar corrents a les zones de pla i de baixada que es poguessin i a les pujades si tenien massa inclinació fer-les caminant per no masegar-me les cames. Semblava que podia seguir el que m’havia proposat i no només així sinó que m’hi sentia còmode, no em notava cansat a meitat de cursa i veia que podia anar mantenint el ritme, no podia fer-me una idea del ritme al que anava ni a la hora que arribaria, simplement em limitava a córrer i anar a avançant alguns corredors que devien haver sortit massa forts i que n’estaven pagant les conseqüències, la qual cosa em donava confiança i ganes de seguir corrent.

Deuria passar, no ho recordo amb exactitud el quilòmetre 10 al voltant de la hora i 40 minuts, així que segons els càlculs ja portava més de la meitat de la cursa i volia dir que si la meitat que em quedava la feia al mateix ritme arribaria al voltant de les 3 hores estimades al començament. Després de passar el quilòmetre 10 vaig tornar a trobar-me amb el segon embús de la nit, per l’ascensió a dalt del castell de Burriac, una pujada molt tècnica i molt vertical que la feia molt difícil de fer-la corrents i va tocar tornar-la a fer caminant però amb aturades a cada metre ja que tots els corredors estàvem allà aglomerats. Un cop coronada la cima ja tot el que quedava era baixada, excepte algunes petites pujades però ja sense res a comprar amb les ja fetes, però, qui ha dit que baixar sempre és fàcil? És cert que quedaven les pujades més fàcils però estaven per venir les baixades més tècniques i difícils, marcades durant molt de tros amb les llumetes de color vermell que no només t’indicaven que anaves pel bon camí sinó que havies de vigilar perquè eren difícils, i així era, poques vegades trobaves alguna llum verda que t’indicava que podies córrer sense problemes. La baixada se’m va fer una mica cansada ja que no només hi havia bastant de pols aixecada dels corredors que havien passat abans sinó que donava moltes esses i era molt vertical, per tant, vaig optar per prendre-m’ho amb calma i anar baixant “xino xano” per no tenir cap ensurt. Al cap d’uns 2 o 3 quilòmetres de baixada s’entrava a Cabrera i a una urbanització, era una baixada asfaltada però molt vertical, així que vaig pensar que per recuperar el temps perdut el millor seria fer una baixada tan ràpida com pogués, vaig treure’m el frontal del cap i mel vaig deixar a la ma i vaig començar a baixar com una bala, avançant corredors que no devien entendre res quan em veien passar baixar a tot drap, val a dir que vaig carregar-me una mica els quàdriceps i que als metres finals ho pagaria, però va valer la pena ja que vaig recuperar molt de temps, a més, em notava encara amb forces que havia estat reservant-me i ja anava sent hora de que les utilitzés així que vaig fer tranquil·lament aquells dos quilòmetres de baixada per ciutat amb no sé si va arribar a 5 minuts. Vaig parar-me a l’avituallament que hi havia a veure tres gots d’isostar i un d’aigua per tenir forces suficients per acabar.

Ja devíem estar al quilòmetre 15 i cada cop veia més a prop l’arribada, recordo que vaig passar el quilòmetre 12 en 2 hores i 3 minuts i veia que podia entrar dins de les 3 hores ja que la part difícil ja havia passat. Vaig seguir corrent per la ciutat de Cabrera i vam entrar a Cabrils (també per pista asfaltada) hi havia una pujada abans de tornar a entrar a fer uns metres per bosc, vaig intentar fer-la corrents però vaig veure que no tenia forces suficients i em vaig quedar al costat d’un home que també havia deixat de córrer per poder fer la pujada caminant. Vam intercanviar unes paraules i em va comentar que no estava content perquè s’havia proposat fer-la amb dues hores i mitja però que una lesió que tenia des de ja fa mesos li estava fent la murga i no podia apretar, li vaig preguntar amb quant creia que l’acabaria, i em va respondre que segurament al voltant de les 2 hores i 45 minuts, sentir aquelles paraules em van fer creure que realment seria capaç de baixar de les 3 hores, i no només això, sinó que podria baixar uns 15 minuts el registre pensat, vaig desitjar-li sort i vaig afrontar el que quedava de pujada amb il·lusió i vaig decidir fer-la corrents. Vam tornar a entrar a dins del bosc, però aquesta vegada no per estar-hi gaire ja que de seguida vam entrar a Vilassar per afrontar els últims dos quilòmetres de la cursa. Vaig mirar el rellotge i marcava 2 hores i 32 minuts, i finalment em vaig creure que baixaria de les 3 hores. Per motivar-me una mica més vaig intentar proposar-me fins i tot baixar de les 2 hores i 45 minuts, no era impossible, ja que havia de mantenir un ritme de 5 minuts al quilòmetre.

Vaig tornar a apretar i em notava bé, però al entrar a la riera vaig punxar i vaig notar el cansament de la baixada per Cabrera, em vaig aturar a caminar uns 20 segons i després vaig continuar, ara el que m’importava era acabar, i si baixava del les 2 hores i 45 minuts seria un extra afegit. Al sortir de la riera quedava només girar a la dreta i afrontar 200 metres per la sorra de la platja, eren 200 metres realment emocionants, no només perquè era el final sinó perquè a banda i banda del passadís per on corries hi havia entorxes i gent animant-te, i com si fos una etapa del Tour de França cada vegada s’estrenyien més i els últims 10 metres els feies que com a molt podien córrer una persona per banda més al teu costat. Vaig trobar-me en Pol que ja havia acabat i que m’animava des de fora, vaig creuar la línia d’arribada, vaig marcar el xip i vaig veurem dues ampolletes d’aigua com si res, tenia bastanta set, vaig marcar el meu rellotge i marcava un sorprenent registre de 2:42:40, no m’ho podia creure.

Vaig preguntar-li a en Pol quant havia fet i tampoc s’ho podia creure, estava molt content, havia fet menys de dues hores i mitja! Em va acompanyar a anar a buscar la bossa d’obsequis final i ens vam trobar en David que també havia baixat de les 3 hores i havia fet un molt bon registre de 2 hores i 35 minuts.

Sens dubte els tres estàvem molt satisfets i encara que no teníem ganes de seguir corrent de ben segur que les tindrem l’any que ve per repetir aquesta cursa!