Aquesta vegada havíem de ser un bon grup els que anéssim a la Cursa El Corté Inglés: en Niku, en Joan, l'Oscar i jo. Finalment va haver-hi una baixa, jo mateix. Sembla que finalment he trobat la causa real dels meus problemes estomacals, que venen de lluny (i dels que ja us n'he parlat bastant). I, precisament per això, ara estic amb un tractament a base d'antibiòtics, que paradoxalment, m'estan portant més mal d'estómac. Tot i que ahir ja em trobava millor, no volia arriscar i patir innecessàriament a la cursa.
D'aquí dues setmanes espero estar força millor per poder córrer amb moltes ganes a l'Hospitalet, amb en Niku, l'Oscar i, potser, en Joan.
Aquí en teniu la crònica:
Havíem quedat a les
8.15 a l’estació de Mataró amb en Joan. Un quart d’hora abans em despertava.
Començava malament el dia. He agafat la roba d’una revolada i he sortit amb la
velocitat d’aquell qui perd el tren. En 7 minuts era a l’estació. Crec que he fet
millor temps en baixar a l’estació que a la cursa.
Amb això no pretenc
trobar una excusa, sinó més aviat un consol.
En arribar a
Barcelona en Joan i jo ens hem separat, ell s’ha dirigit cap a la graella de
sortida (amb xip) i jo m’he quedat escalfant una estoneta. No obstant no ha
servit de res, perquè amb la munió de gent que hi havia entre Plaça Catalunya,
Passeig de Gràcia i Plaça Urquinaona era impossible fer més de dues gambades
seguides. Per sort mentre esperava l’inici de la cursa m’he trobat l’Oscar. Bé,
de fet m’ha trobat ell, perquè jo mirava no sé cap a on, sumit en les meves
càbales.
La cursa ha
començat sense incidents remarcables, però fins al minut 15, ben bé, no hem
arribat a la zona de sortida. Tanmateix no podíem començar a contar a partir de
llavors, ja que anàvem caminant a causa de la gran quantitat de gent. No hem
pogut començar a córrer fins una bona estona més tard, tot i que de forma
intermitent i a un ritme excessivament baix, cosa que ha fet que el cansament
s’apoderés de mi més d’hora del que tenia previst. Bé això i la falta de son.
Aquesta ha estat la tònica de la
carrera. No m’allargaré amb detalls avorrits i innecessaris; només diré un
parell o tres de coses més sobre la cursa: la segona pujada a Montjuïc ha estat
mortal, no me l’esperava. En segon lloc, ha estat un moment força emotiu
l’entrada a l’estadi, cosa que tampoc m’esperava (és evident que anava bastant
perdut, com sempre). I finalment, criticar l’actitud d’un dels corredors, de
rostre i nom desconeguts, que s’ha encarat a un home cec perquè se li ha creuat
per davant. Si us plau, canvia d’actitud.
Temps aproximat: 55
minuts (tant meu com de l’Oscar). El d’en Joan, una mica menys que nosaltres (disculpa’m, sé que me
l’has dit tot just acabar la cursa...).
Nicolau
Agafa'm si pots
1 comentaris:
els temps son lo de menys,l´important es acabar i disfrutar!
Publica un comentari a l'entrada