OBJECTIUS TEMPORADA 2011: Mitja marató Barcelona / Mitja marató Maresme / Curses 10 km / Triatló Sprint Mataró / Núria - Queralt 100 km / Matagalls-Montserrat / Burriac Atac / Mitja marató Mataró
.

divendres, 20 de juliol de 2012

Travessa dels tres refugis

Tot i estar dos mesos parat totalment per problemes d'estómac (que encara no estan solucionats), no vaig dubtar ni un moment en anar a fer la ruta dels 3 refugis quan m'ho va proposar en Pol. Nosaltres dos, junt amb l'Oscar, l'Oriol Cruz i en Nicolau, vam sortir de Mataró direcció Vallter 2000 el dimecres ben aviat, de manera que a les 9 del matí ja estàvem caminant. 
La ruta feia tota la pinta de ser fantàstica i, un cop feta i completada, puc afirmar que efectivament així és. És espectacular. 
Primer de tot vam encarar una pujada contundent, d'aquelles que et fan suar molt i molt, però que vam superar, concretament la de Coma de l'Orri. Seguidament vam dirigir-nos cap al Coll de la Marrana, on l'Oscar va començar a patir de rampes als bessons i quàdriceps (que més endavant més o menys solucionaria). Alhora, en Niko també patia per una ampolla al peu, que va arreglar amb un Compeed. Tocava llavors pujar el Bastiments (2881 metres). Tot i la duresa, vam arribar els cinc força bé i, sobretot, contents d'haver pujat. Gaudint de les vistes, amb Freser i Pic de l'Infern a prop, vam decidir no anar a l'Estany de Bacivers i passar de llarg direcció Ras de Carançà, doncs l'estany s'allunyava una mica del camí. 

Des del cim del Bastiments, amb vistes a la part francesa

Anàvem bé de temps i vam aturar-nos a dinar al costat del riu en plena baixada (on vam parar a dinar). Tocava endinsar-se a la zona boscosa, amb l'objectiu d'arribar al primer refugi de la ruta, el de Ras de Carançà, a França. I aquí vam cometre un error. Vam aturar-nos en una caseta una mica feta pols que ens va semblar que era el refugi. Però resulta que no. Després de gairebé dues hores esperant davant la caseta que arribés algú, dos excursionistes francesos ens van avisar que allò no era pas el refugi oficial, més aviat el no guardat, que tothom pot utilitzar quan vulgui sense pagar.

Així doncs, un pel enfadats per haver perdut temps, vam seguir baixant on, efectivament, al cap d'un quart d'hora vam trobar l'anomenat refugi. I quina diferència amb la caseta! La idea inicial era aturar-nos per dormir (fent bivac) al costat del primer llac però el temps sens havia tirat a sobre. A mig camí, doncs, en una esplanada tancada, al costat del riu, vam decidir parar a dormir. De fet, a les 8 de la nit ja estàvem dins dels sacs esperant a que es fes fosc. Ah, sí, i envoltats de mosquits, que no picaven però que molestaven.

L'endemà, a les 6 del matí, ja estàvem llevats per sortir a buscar el primer dels tres llacs que havíem de creuar (no literalment, és clar). Ens esperava una jornada amb més quilòmetres que l'anterior però amb menys duresa i desnivell positiu. Així doncs, vam arrancar i al cap d'una hora i poc ja vam trobar el llac Gran de Carançà o de Les Truites. Ben bonic que és! Fotos de rigor i a seguir caminant. Els cinc anàvem més o menys frescos i animats per anar fent quilòmetres. Després d'un altra pujada vam trobar-nos amb el segon dels llacs, el Negre, també ben maco. Només en quedava un per veure, però va costar arribar-hi. No per la distància, ja que no vam tardar-hi massa, sinó per la pujada tècnica que vam haver de superar. Un cop feta, però, vam poder gaudir de les vistes del llac Blau. Aquí sí que vam aturar-nos per provar l'aigua (congelada!) i refrescar-nos. 

Al primer dels llac, Gran de Carançà

L'Oscar al segon llac, el Negre

Tot seguit, després de pujar un camí ple de grills, vam arribar al coll de Carançà, amb unes vistes espectaculars. Allà, mentre l'Oriol i en Niko van aprofitar per descansar, en Pol, l'Oscar i un servidor vam aprofitar per sumar algun cim més, com el de la Fossa del Gegant. Des d'aquest vam poder veure el Santuari de Núria no gaire lluny. Quin goig.

La baixada següent per la vall de Coma de Vaca va ser divertida ja que era força tècnica i per moments inclinada. En Niko, tot i el vertigen, la va superar sense problemes, sí senyor. Després de molta estona baixant vam arribar al refugi de Coma de Vaca, d'on vam sortir direcció Coll de la Marrana. Aquesta pujada, per la vall del Freser, va ser més dura del que esperàvem i sens fa fer llarga. Però un cop a dalt del Coll, amb Bastiments a l'esquerra i Gra de Fajol a la dreta, vam gaudir de la feina ben feta i d'una ruta gairebé acabada. Ja només quedava baixar. Primer fins al tercer i últim refugi, el de Ulldeter, i finalment fins a la carretera on hi havíem deixat el cotxe, més avall del pàrquing de l'estació de Vallter 2000.

En Pol baixant per la Vall de Coma de Vaca

En total, 45 quilòmetres amb uns 7000 metres de desnivell acumulat (4000 de positiu). Cames fetes pols però una alegria i satisfacció interior immensa. Una sortida perfecte. 

Personalment em vaig notar molt millor del que em pensava i tot i patir en les pujades, les cames (i l'estómac, que gairebé és més important) em van respondre força bé. De fet, ja tinc ganes de tornar per aquesta zona, que m'encanta, a repetir algun dels pics que ja he fet (com Bastiments) i a fer-ne de nous, com el Gra de Fajol, Freser, Pic de l'Infern o el més alt de tots, el Puigmal. Aquesta ruta, una de les moltes que es poden fer per aquesta zona, és molt recomanable doncs permet veure gran part dels pics i colls dels voltants. 

En una pròxima entrada posaré més imatges de la travessa!

Agafa'm si pots

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Delicious Digg Stumbleupon Favorites More